BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CAP A PONENT: CÉLLECS I SANT MATEU 12.02.2012

Per Joan Lladó

Començant amb el propòsit de pujar cap a Céllecs, avui hem acabat arrodonint una altra gran matinal de bicicleta. L’acabem tot baixant el Camí de les Aigües de Premià de Dalt. Tots plegats hem restat convençuts que cal canviar d’aires per no ser preses de la monotonia i, cal dir més: encara no hem trepitjat tots els racons que ens amaga la nostra estimada comarca i els seus entorns. Som-hi.

Els argentonins, com els passa sovint, han hagut de fer els seus deu quilòmetres extres. Cap a les vuit tornaven a passar a ran de vila per endinsar-nos tots plegats a la vall de Riudemeia. A l’Anscari li feia mandra pujar la riera de Clarà i el camí dels Burros fins a Òrrius, com jo proposava per anar més directes. No l’he contradit perquè considero que és més bonica l’altra opció tot i que és més llarga. Entretenir-nos ens condiciona quan ens hem d’allunyar del nostre entorn habitual privant-nos d’intentar descobrir nous viaranys i per ser entaulats per esmorzar a una hora adient. Per ell, a Clarà, hi feia massa fred. A aquesta jovenalla no l’entendràs mai! Una bona garrotada de tant en tant!

Enfilem la Brolla de can Riudemeia fins el Turó d’Aquenza i baixem plegats fins a Òrrius per can Guineu. Després pugem a Sant Bartomeu pel veïnat de Plaça i prenem un tram del GR per guanyar el Roc de Contravent de Céllecs i fer el gran descens fins el Bosc de Ruscalleda, a la falda de ponent de la serra. Adrenalítica i a voltes exposada davallada que restarà immortal en les imatges que va prenent en Giovanni.

Fem una curta i ràpida aproximació fins el bonic corriol que ens abocarà després a la pista de can França. Baixem fins la Pedrera i ens esperem, abans d’iniciar l’ascens, que en Giovanni es col·loqui estratègicament: les lloses granítiques de la pedrera són un escull esportiu i plàstic on amb la càmera s’intenta captar la conjunció bici-natura aportant individualment la voluntat d’autosuperació. Agraïm a la colla que baixava de cara que ens donés pas.

Quan hem superat tot el que per nosaltres era ciclable, carreguem les bicis a l’espatlla per arribar al Turó del Pi d’en Cucut. Ens trobem en aquesta trialera el que a partir d’ara serà habitual: motos de tota mena espatllant els camins.

En Martí arriba en aquest punt amb la boixa del darrere malmesa. Pot pedalar però no pot deixar de fer-ho. Continuem pel camí carener fins a can Pei i ja de baixada, travessem el Torrent de can Soldat per encarar el segon gran descens del matí fins a Can Nadal. Més ràpid que no tècnic. La boixa d’en Martí s’ha auto adobat amb els cops rebuts durant la baixada.

Ens entaulem a can Maimó durant una hora. Més que ens hi estaríem. Aquests moments no tenen preu.

Després de la vinassa i els cigalons, pugem cap el Turó d’Aguilar un xic espessos però amb prou empenta per fer-ho dignament. Els esbufecs han estat fenomenals.

Just quan comencem a davallar, ens trobem de cara i corrent, en Pep i la Bàrbara: ens preparen el Rogaine de maig.

Anem guanyant alçada en sofertes pujades fins el Coll de can Gurgui. El Magret, que no baixarà amb nosaltres cap a Premià, segueix al seu ritme per la pista amunt mentre nosaltres esperem que el Mamelló colli la fixació de la sabata.

Més enllà del mirador, al capdamunt de la pista, ens agrupem a la cruïlla per iniciar la davallada pel Camí de les Aigües. No he volgut passar pel primer tram enmig del bosc perquè la darrera vegada era molt brut de branques i ens trobem que la pista està en pitjors condicions. Què hi farem!

En el tram més exposat del corriol, que el faig a peu, deixo passar l’Uri. Ell ho fa com aquell que es menja un préssec. Però ha fet un moviment de sortida que m’ha esglaiat.

La resta del camí el fem gaudint de valent i com a valent de debò, un altre cop l’Uri, que passa el pont damunt la bici. Quin crack!

Arribem a Premià de Dalt contents d’haver acabat els deures i tot xino-xano pel Camí del Mig anem fent fins a Mataró.

Fins la propera,

Joan Lladó

Els corriolaires: Albert G., Anscari N., Giovanni L., Jordi T., Manel T., Martí M., Oriol N., Pep F., Valentí T. i Joan Ll.

P.S. Us enllaço al bloc dels amics tonyines “Horitzons d’aigua” i també el trobareu, per anar seguint la seva evolució, als enllaços del nostre bloc. Aquests si que són uns flipats de la parra, com diu el meu fill. Tanmateix, em trec el barret.

P.S. Tresunces! Millora’t que et trobem a faltar.

P.S. Piquem l’ullet a la Nika i li desitgem el millor per sortir d’aquesta greu lesió.

Les fotos i videos d’en Giovanni: cliqueu aquí.

Publicat dins de Bici de muntanya i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

  1. Nanos, quina sortida més collonuda! Gràcies.
    P.D. Giovanni, vols dir que no has triat el menys adequat per la foto destacada de l’album de fotos de la sortida?
  2. El fred ens obliga a voltar cap ponent, fugint dels aires germanics del nord. Quanta muntanya que tenim! Com hem gaudit de la migradesa dels contraforts de Séllecs, país de pi i bruc, on el granit aflora per plaer nostre.

    La proximitat a la capital es nota: la cansalada arriba a taula freda i el vi es serveix envasat, mort el porró.

    Però per ventura el pastor porta el ramat cap a alzinars on l’oide del carboner hi sent dringar les sàrries plenes.

    Ja tombant a llevant devallem pel corriol on els nostres ancestres s’espavilaren per portar aquell or blanc – avui devaluat i envasat – fins a una vila on es respira la bonhomia de la nostra cormaca.

    Que per molts anys, Pistons!   

Respon a Formiga Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.