BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Ahir ho vam fer cap a ponent, cap a Argentona, sense cap ruta ni restaurant decidit.A mesura que anem pedalejant i ens anem introduint al camp de joc dels nostres divertimentos, el vel de la son es dissipa, les idees i el cos es van adaptant a la bicicleta i tot d’una tracem mentalment el que serà el camí, o una bona part del camí de la nostra escapada matinal amb l’aturada per l’avituallament inclosa.

Així és que, per Can Cirés, arribem a la Font Picant d’Argentona amb la intenció d’enfilar per la Feu cap el Turó de Matacabres, però, tot d’una, en Valentí rep una trucada:
-Qui collons deu ser ara? Espereu-me un moment que miraré qui és.
La troupe ens esperem.
-Si, digui’m? Ei, què, on ets? A la Fiveller? És el Magret. Ostres, doncs nosaltres ja som a Argentona. Espera’t un moment que et passo en Joan.
-Ei! Em sembla que vas tard… Tenim la intenció d’anar cap a Òrrius. Ens trobem allà. Si, això mateix, quan arribis ens tornes a trucar. Fins després.

Fins als darrers i més enfilats carrers de can Ferraters, hem anat fent la xerrada, però vet aquí que la vèrbola s’acaba de cop. Quan tot just passem per damunt de la font de les Oliveres, se’ns presenta el demolidor mur que aquesta vegada no sé pas si l’ha pogut contenir algú. Tots anem caient com mosques. Si algú se sent al·ludit, que ho faci constar als comentaris. Tot i que el terra moll és molt franc i molt adaptable al pneumàtic, en pendents d’aquesta graduació, una arrel, una soca o una pedra humida o terra poc compacte, et poden fer perdre l’equilibri i maleir tots els sants del calendari quan veus que un dels teus peus, o ambdós, són al mateix nivell que les dues rodes. Aleshores ho tornes a intentar i encara que en surtis airós, la recompensa és pràcticament nul·la, tot el contrari de fer el tram sencer. Això que pels més profans en la matèria pot semblar una  gran animalada, una gran pèrdua de temps i sobretot de salut, per nosaltres són els petits premis, les nostres metes volants que anem guanyant durant el matí.

Al revolt de les figueres de moro, sota el Turó de l’Esquei de la Feu, havent fet el tram més dur i quan tots ens hem agrupat, pregunto si els va bé de fer la ziga-zaga cap el torrent de la Brolla enlloc d’enfilar directes fins la pista. Que jo mateix. Que faci. Endavant. Quan encara no hem tingut temps ni d’estirar-nos, en Rafa trenca la patilla de suport del canvi i se’n torna avall. Encara plorem. El camí és força brut de mates baixes i no costa gens d’enganxar branquillons al canvi. Perillós. L’Avi enginyer que s’ho apunti a l’agenda de treball. Arribem a la cadena de la pista del Mal Pas pels camps llaurats pels caçadors. Els deuen netejar -suposo- perquè les bestioles que deixen anar no els costi arribar a l’abeurador.  Aquesta afició ancestral -la caça- va fent “passos de gegant” per situar-se al seu temps.

Allí proposo de baixar el corriol del mirador de Clarà, el d’en Valentí, pel vessant nord de Matacabres  i tornar a enfilar fins el Coll de Gironella (més conegut per la
Mútua).
El tram descarnat està com sempre, impracticable i la darrera rampa arribant al coll, aquesta vegada, no l’ha superada ningú. Ara, el camins amarats d’aigua amb el seu entorn humit, llefiscós, selvàtic, ens donen aquell aire de recolliment, d’aixopluc, tant poc habitual en les nostres contrades àrides, seques, africanes i ens donen tots el ingredients per estimar fins l’obsessió aquest petit tros de terra que és el nostre Maresme alçat, la serra de Marina, el sector de Burriac, traçat per una malla de petits camins i corriols que podrien fer rodar el cap a més d’un inexpert, ò més ben dit, poc coneixedor de la zona.

A Gironella hem parlat amb el Magret i com que hem quedat de trobar-nos a Sant Bartomeu, per la pista anem fins a can Tarascó i allí prenem el GR. El primer tram just a la casa és d’allò més esportiu: equilibri, força, tècnica, adherència. El següent, ja per damunt del mas, corriol-corriol de campionat. Sense pausa arribem a Sant Bartomeu on en Jordi ja ens hi espera i quan tota la colla arriba,  ara en som tretze, reprenem la marxa cap a la Cabana del Moro. Pugem i baixem esperitats fins l’inici del corriol. Les pluges han estat generoses en tota la contrada i per tot arreu baixen filets d’aigua ben clara.

El descens fins la Roca de les Orenetes és sensacional. Cal aferrar-se ben fort al manillar i accionar els frens amb destresa, activar els cinc sentits per no rodolar com una virolla pel damunt de soques i rocs que sense immutar-se ens fan la traveta a cada pas.

Refets de l’excés adrenalínic, a baix toca convenir on hem d’esmorzar: Santa Quitèria, Vilanova, La Roca, Santa Agnès, Òrrius. La darrera no estaria malament, però toca tornar a pujar. Santa Quitèria i Vilanova són poc atractius, no ho coneixem prou. A La Roca, on anem sempre, haurem d’estar a fora. Ens resta Santa Agnès que sempre hi estem bé.

Volem passar per la sèquia de sota el castell però resulta que fa dos anys que és tancada. N’hi ha que ho sabien però baden. Fem un recorregut turístic per l’aiguamoll de La Roca i com que anem tard, al Parque, hem de seure en dues taules. El diumenge sempre és ple. Entre ciclistes pudents i cridaners, els afamats de plat “fondu” i els fumadors de caliquenyos, la gatzara és estrepitosa.

Havent esmorzat, aprofitem que hi ha una mànega al pati per fer una ruixada a la bici. Qui més qui menys, amb el fang i l’aigua, a tothom li xucla la cadena.
En Carles i en Sergi se’n tornen per la carretera. Els altres, a proposta meva, volem pujar a Parpers per un corriolet tot salat que ens ensenyà l’Andreu fa uns mesos però no recordo exactament per on el vam agafar. Ho vaig preguntant als que hi eren l’altre cop però ningú ho sap amb certesa. Quan som a prop de can Lladó, reculem perquè alguns estem convençuts que per allà no anem bé. Aleshores enfilem fins l’ermita de Santa Maria i per la font de la Pedrera remuntem el Torrent de les Teixoneres tot seguint el GR. Quan deixem el torrent i el camí s’enfila -on veiem definitivament que no anem bé-, una altra dificultat s’afegeix a la pendent: el fang. La massa viscosa s’aferra a les rodes i els cossos s’escalfen, s’encenen com el ferro roent. En poc més de cent metres hi aboquem un munt d’energia: tot l’esmorzar.

Avui, l’Albert ens ha vingut tot trempat i amb ganes de fer el pinxo. A estones ha esbalotat el galliner i no ha rebut cap mastegot perquè l’àngel bo estirava més la corda. Les raons d’aquest estat d’eufòria sempre són, a parer de tothom,  dels homes vull dir, simplement eròtiques. Tot s’acaba aquí, indefectiblement.

Arribem flanquejant a tocar del Turó de Castellans i per sota la línia elèctrica comencem a baixar -sempre agraït i ràpid descens- cap a la Font del LLorer i el Pont de l’Espinal. Després d’un xic de carretera baixem als camps erms de can Freginals i per can Matabens resseguim tota la riera fins a Mataró, deixant a Argentona els amics Pep i Jordi.

A reveure,
Joan

Els corriolaires: Anscari N., Sergi C., David, Martí M., Manel T., Carles LL., Pep F., Rafa, Jordi C., Valentí T., Giovanni L., Albert G., Jordi T. i Joan LL.
Distància recorreguda: Uns 46 km.
Desnivell + acum.: 960 m.
Foto de l’apunt: del Magret.