BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Arribem a Prats de Molló al voltant de les deu. Ho trobem tot tancat així que decidim provar sort a La Presta, on ja havíem estat abans en la XII edició de la Volta. Ja són ¾ d’onze quan hi arribem i ens atén el conserge d’aquesta gran construcció de finals del segle XVIII. Al veure en Giovanni l’home exclama: –Que s’han perdut? –No, no ens hem pas perdut, busquem lloc per passar la nit. L’home té clar que de lloc n’hi ha, el seu dubte està en sí les cambres estan en condicions o no. Així agafa un bon manyoc de claus i cap amunt. La primera habitació no està en condicions, seguim, en tot això ja tenim tres cambres disponibles, això sí, amb llit de matrimoni. Tant se val, ja ens va bé, però falta una cambra. En obrir la següent porta se sent una veu, “eh, eh…, la Chambre s’ocupé”,  el conserge li entra una suor i per si no n’hi hagués prou la següent habitació que obra està amb la tele engegada sense ningú….bé imagineu-vos la gresca, sobretot el Carles que és descollona…

Ens acomiadem i quedem a les set per esmorzar, encara que hi haurà una parella que bé… van fer una mica el “romançu” i arriben a 2/4 de vuit. Abans de sortir a pedalejar i liquidar “l’edition”, la fem petar amb la senyora de recepció, que ens explica que el seu marit és el president de la “Penya Barcelonista de Prats de Molló”. Queda una mica intrigada amb la volta que li expliquem anem a fer i ens convida a que passem a veure-la l’endemà, ja que ella hi és fins les dues.

Comencem la sortida a ¼ de deu, direcció al Plà Guillem per una pista llarga, molt llarga, de pujada suau i que sis dels set corriolers coneixem força bé. Anem a bon ritme quan de sobte un parell de cérvols ens creuen pel davant, ohh!!  ohh!!. La temperatura és agradable. Mentres pedalajem em vé al cap la xemeneia, com serà aquest pas? Ja podré jo amb aquests coi de genolls tan perjudicats? Ai, ai… Quan ja assolim el coll, en Luca i jo trobem una càmera de roda, la recollim i quan estem tots preguntem qui l’ha perdut. Es de l’Àngel, però no només ha perdut la càmera sinó que a més li ha caigut la cartera. Si que l’hem feta bona “haig de provar de trobar-la diu”, així que torna enrere. La cartera la recullen uns excursionistes, molt bé, ara això sí perdem una bona estona parats , alguns agafen fred, i en Tete a més es sent marejat i dubte entre seguir o tornar. Al final decideix seguir i reprenem la marxa amb descens fins el refugi de Marialles (1549m). Descens molt pedregós que deixa un parell  de punxades.

Un cop aquí i sense perdre temps iniciem l’ascens sobre les bicis però sense gaire èxit, el terreny és massa pedregós i el fa molt difícil. De cop sentim uns renecs, en Giovanni ha petat el canvi… tampoc, si més no en el que resta de ruta li farà cap falta perquè la farem gairebé tota a peu. Aprofitem per posar-nos les “Salomon” i anar més còmodes per caminar. Anem fent,  arrossegant les bicis, el que de moment es fa sense massa dificultat, si més no per a mi i els meus genolls. Ens anem creuant amb excursionistes que ens saluden amablement, però molts ens diuen: “Bona Sorgt, bona sorgt”, collons ho deuen dir per la xemeneia pot ser? Mare de Déu… Poc abans de la Cabana d’Aragó ens saluden senyors dient: Contador, Contador, ui… i segueixen amb un Viva… noi que t’equivoques de país, veient la nostra freda reacció ho vol arreglar amb un visca el Barça. “apa ves a fer punyentes gamarús i passa avall”…

Arribant a la cabana fem un mos i la fem petar amb un anglesos que van avall. A partir d’aquí el terreny és més costerut i fa més fresca, fins i tot comença a caure un fina pluja i a baixar la boira. Creuem els Plans del Cadí amb cert neguiteig. “Ja em veig dormint tots set apretats dins la cabana”. En Luca optimista comenta que sortirà el “solet” ja que és veu una clariana, “la clarina d’en Luca” ens acompanyarà sortosament una bona estona. Tenim la xemeneia més a prop, anem seguint amunt seguin els puntets grogs i la cosa és va complicant, sobretot per a mi que no vaig gens bé amb la bici a la gepa. “Si no m’ajudeu no puc, no puc!!!”, la pendent és massa forta i se’m fa molt difícil avançar. Però, ohhh si ja som a la “puta xemeneia”. La Mare que em va parir!!! Poc a poc i amb l’inestimable ajuda dels companys anem superant aquells, no sé 100 mts.? En Joan des de dalt ens anima, vinga que ja està!!!! En Luca amb la meva bici més el porta paquets, jo amb la seva més lleugera, no sé… de cop som assolint el cim, ho hem aconseguit, si més no de moment. Collons de Xemeneia. Ens fem unes fotos molt espectaculars i seguim cap al refugi dels Cortalets…

La baixada és lenta, de moment a peu, el que fa que avancem lents, sobre tot jo, coi de genolls!!. Veig els companys difuminats dins la boira i  recordo un tram de la película de “Rob Roy” d’en Liam Neeson quan fugen dels anglesos amparant-se dins la boira”. Se’ns està fent fosc per moments, de tant en tant algún renec, meu i dels companys, collons quin cop de pedal!!!

A mesura que anem perdent alçada la temperatura és més agradable i a més podem anar més sobre la bici. De cop el Luca, en Marcel i Jo que anem baixant junts, sentim en Carles renegar, acaba de trencar el porta paquets. Ens esperem mentre es carrega el bàrtuls a l’esquena i aprofito per treure el frontalet que porto, ja és fosc del tot. La llum ens anima i fem un bon tros sobre la bici, el Nen davant, Jo al mig i en Tete darrera, ull!!! Pedra, dreta, esquerra… Cada metre que fem sobre la bici és un patiment menys pel coi de genolls. De cop olorem una olor familiar, serà de carn a la brasa? No, no pot ser. Ara anem tot el grup junts, i divisem un foc de camp, n’hi  ha que no veuen la tendeta alla parada, uns llums…el refugi de Cortalets,  ja hem arribat, estem salvats ha, ha, ha…

Osties!!! Ho hem aconseguit, oh i només son ¾ de nou, pensava que era més tard.
Entrem al refugi, tothom ens mira, d’on venen ara aquest ximplets, oh i amb aquesta olor de “quisca”. La noieta ens mostra l’habitació i ens diu que primer sopar, i que si després ens volem dutxar hem de comprar unes “jetons” per l’aigua calenta, tres minuts, dos euros. Aixis ho fem, el refugi és ple a vessar i ens col.loquen apilonats entre mig d’una taula amb un merder impressionant. Demanem que ens canviïn per un lloc més tranquil, ens posen en un altre menjador… Va!! lo millor del sopar són la cerveseta i els comentaris, murris i innocents …

Ens dutxem i anem a dormir, abans però LA XEMENEIA, de fet no fora gens estrany que no s’ hagi fet mai en bici, no és gens estrany.

L’endemà despres d’esmorzar, pista avall, en Gio se’n va cap a Prades, bé,  de fet ens trobarem a El Boló.

Els sis que restem anem seguin el llibre de ruta de la Volta, agafem un GR que en un primer moment m’espanta perquè s’ha de fer un tram a peu, però res,  és un moment. Seguim fins a trobar un descens fantàstic pel mig del bosc. En un entorn molt bonic baixem per una carretereta, que per fer-la de pujada és llarguíssima fins arribar al poble de Vallmanya. Aquí mirem de menjar alguna cosa, però no hi trobem res. Fem un moç amb el que portem a sobre i seguim de pujada fins el coll de Palomera,  on ens avancen un grup de Harleys Davidson que ens saluden tot “cofois”, potser en són una trentena.

Un cop al coll enfilem per una pista des d’on veiem el mar i la Serra de l’Albera.
En un entorn molt bonic i amb més desnivell negatiu que positiu arribem a Prats de Molló sobre dos quarts de tres,  contents i satisfets.

Sense perdre temps anem a fer una pizza.

Uns simpàtics avis francesos ens porten en Joan i a mí a La Presta a recollir els cotxes i cap avall a recollir en Giovanni.

Segurament aquesta sortida en bici no la farem mai més, però que punyetes,  ara ja ho tenim fet.