BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

AL SUD DEL PORT DEL COMTE 30.04.2023

Serra-seca. Monument en record als corredors en el pas del Tour de 2009.

Per Joan Lladó

Estirant en Guillem perquè s’incorpori de ple en el món ciclista, en les darreres setmanes hem fet llargues escapades pel país, a part de les habituals en la nostra comarca i el seu entorn: una bonica pujada a Collformic; l’espectacular tomb a quatre comarques humides: La Selva, el Gironès, la Garrotxa i l’Osona; girant en el sentit de les busques del rellotge la Serra de Montsec i, aquesta setmana  –ell s’ho ha perdut– el remullat gran tomb al sud de la serra del Port del Comte que organitzà en Manel. En aquesta darrera sortida el paisatge, l’entorn i el recorregut s’ho valien però les expectatives feien marejar: 144 kms. i el Capolat pel mig, sense saber encara el desnivell a superar i, per damunt de tot, a quines bèsties havia d’acompanyar. A darrera hora de dissabte m’apuntava a la gesta. Dubto que haguera estat així sense tenir el dilluns de festa.

Tenia coll avall que tornaria a enfilar el Capolat després de dotze anys, però en el viatge cap a Su, al Solsonès, on començaria la nostra volta, em vaig assabentar que no el pujaríem, ans el contrari, el faríem baixant. Així és com en Manel havia dissenyat el recorregut. Dies abans, vaig rebre notícies d’altres companys que setmanes enrere van enfilar-se al Capolat resseguint un dels itineraris del Tour de Lord, dient-ne que era un bon suplici. En aquell moment hauria ofegat en Manel a petons. No recordava gens la duresa d’aquesta grimpada i ensems en Ferran em digué: “i en total seran 3000 m. de desnivell”. Marededéudelssetdolors… Des del meu parer, ò preparació, com vulgueu dir-n’hi, per fer un tomb d’aquestes característiques, no em suposa fer gaire escarafalls, això sí, cal que em deixin anar al meu ritme i que pugui caçar amb la càmera les velles pedres que em trobi pel pas. Ara bé, seguir el ritme de dues mòmies enroscades, són figues d’un altre paner.

Faré doncs, una breu repassada pel recorregut per engrescar a la resta de la colla a fer el mateix en les diferents sortides que es van fent i no deixar morir el bloc que tanta satisfacció ens aporta quan ens el mirem en perspectiva. Sóc tossut, i pacient també. Però pot arribar que aquesta meva perseverança i resignació qualsevol dia s’acabin i puc afirmar que hi ha estat ben a prop. No ho dic en sentit d’amenaça, tant sols com a constatació. Les coses són com són i no es poden forçar. El que cal és tenir voluntat i ganes i, si això manca, és tot dit. Perdoneu, colla meva, pel clatellot.

Vinga, som-hi. Havent finit els preparatius sota el taulat d’uralita de l’aparcament, engegàrem els motors de la carcanada a un quart de nou del matí des de Su, just davant del restaurant El Forn on previsiblement ens hi haurem de presentar a dos quarts de quatre de la tarda. Iniciàrem amb el paravent posat –jo, segur– perquè de calor no en feia pas. Tampoc fred, però si un airet fi en aquelles contrades de la Catalunya central que em feia penjar la candela. Prenguérem rumb nord-oest per fer una ínfima visita –sense ni aturar-nos– al Santuari d’El Miracle. Anàvem xerrant, comentant el paisatge i recordant recents pedalades per la zona i observant les nuvolades que ens tapaven la visió de la serra que tanca pel nord tota aquesta comarca pintada pels inhòspits i extensos camps acompanyats per les repetides, rogenques i acollidores masies.

Arribàrem a Solsona i hom passà la ciutat sense més. Ni una trista aturada per captar el Portal de Llobera que tinguérem al davant. Res, ni els capitells de l’ermita de Cals Casalets. El pastor mana. Em recordà a algú d’una altra colla. Deixàrem bén d’hora la carretera que du a ponent i n’enfilàrem una altra de secundària, cap a nord, que mena a Montpol i Cambrils. Desférem quilòmetres tot fent-la petar i, de cop, quan triàvem en quina masia ens estariem davant la llar de foc, per un dels camps d’ordi –o blat, no ho recordo–, hi travessà un cabirol amb la gropa bén blanca. Allargant la vista per si el podíem copsar, es fongué enmig de la pineda.

 

Pont del Clop.

 

Després de quatre llaçades ben tancades, arribàrem al Pont del Clop. Hi férem una breu aturada per fer quatre fotos i el primer mos de la jornada. L’aigua baixava un pèl dubtosa, gens atractiva per capbussar-s’hi. El blauverd que mostra a l’estiu no el tenia pas, segurament pel color de plom que li trasmetia el cel encapotat. Fets els deures fisiològics, reemprenguérem la marxa vers Montpol que abastírem de seguida quan gairebé érem als 1000 m. d’altitud. Aquí el pendent mitjà era gairebé de dues xifres fins que coronàrem el primer gran cim de la jornada al monument als corredors del Tour de l’any 2009 i l’Alt de Serra-seca tot seguit.

 

Arribant al Monument del Tour. Serra-seca.

 

Vam agafar bona gana per esmorzar i baixàrem ravent cap a Cambrils, a ca l’Agustí concretament. El dia era fantàstic i els motoristes no mancaven en la cita gastronòmica; tots els comensals ho eren. Ens cruspírem un esmorzar lleuger per no embutir-nos. En Virolla, res. Un cocacola.

En acabar, anàrem cap a batallar pel cim de la jornada, el Coll de Jou. Foren onze quilòmetres molt diferents com ho havia fet les altres quatre vegades en sentit contrari: s’han de treballar. Els detalls del paisatge i els records em distreien de la monotonia del pedalar: les parets de Canalda, els engorjats de pedra nua, l’evocació del company que tan manca…

 

Tàpies de Canalda.

 

Faig un incís per mostrar-vos un vídeo del 2010 amb l’enyorat Carles sota les parets de Canalda després de la tempesta. En els vorals s’hi pot veure l’acumulació de la calamarsa i en la calçada, les fulles de les alzines que han estat esbandides pel bufarot.

I arribàrem al Coll de Jou a 1460m. El xurrero era tancat. Em vaig haver de conformar en omplenar el bidó a la font,  i encara gràcies. En Virolla es distreia fent fotos a la parada mentres el pastor s’esperava impacient per començar a baixar. Érem a la meitat del recorregut i del desnivell. Ara vindrien deu quilòmetres de relax. Si n’aprofitàvem la baixada, encara podríem arribar al túnel de Capolat amb l’embranzida.

 

Coll de Jou.

 

Passàrem Sant Llorenç de Morunys com si no hi fóra. Res. Ni una trista foto. Però els records afloraren just passar l’Aiguadora: en l’escapada de fira del 2002 vam ser a la zona i vam començar a LLinars, al càmping. Abans d’iniciar la marxa i carregant l’aigua a la font, em vaig oblidar les claus del cotxe damunt el pedrís que algú molt amablement, quan les trobà,  les deixà a la recepció del càmping. Però abans de saber això, des del Coll de Port, on havíem de menjar i dormir després de la primera jornada, en vaig fer portar amb taxi una còpia des de casa. Anècdotes.

Cap més foto fins arribar al desitjat túnel de Capolat on hi arribàrem quan eren gairebé les dues. Els masos restaurant que anàvem passant fins aleshores desprenien unes aromes de les que desvetllen les glàndules salivars i et menen a una imaginada sinfonia de plats suculents, voluptusos, també de simples,  però, això sí, de plat fondu. La gana l’haguerem d’enganyar amb quatre llaminadures i un grapat de ganyips. Per torna, ens restaven un parell d’hores de guerrejar fins que no ens podríem asseure a taula.

 

Ull de ponent del túnel de Capolat.

 

Havent passat el túnel, de seguida abandonàrem la carretera que ens duria a Berga i prenguérem el trencall de la pista que ens conduiria amb poc desnivell als plans de Capolat i Travil. Aquest tram se’ns féu llarg i començava a espurnejar. Vaig dir als companys de fer una breu aturada per fer un mos sota de la cinglera on hi ha la zona d’escalada i l’estrep de la via d’artificial. El gronxador de la Vall d’Ora, en diuen. Allà ens podrem arrecerar i posar-nos els paravents mentre piquem quatre llepolies ò l’entrepà amagat al fons de la butxaca del maillot. També hi faré fotos i recordaré la grimpada del 2011 on ens hi acompanyaven els malaguanyats Sardineta i Couldines.

 

Sant Martí de Capolat.

 

El pas de la cinglera de Capolat i el gronxador (mòbildron) de la Vall d’Ora.

 

D’esquerra a dreta: en Sardineta, en Couldines, l’Home senzill, l’Avi Cid i al fons, intentant recuperar-se del mareig, el Nét de la Trini, al Gronxador de la Vall d’Ora. 21 d’abril de 2011

 

Malgrat les llepades de sol que en aquells moments ens arribaven sota la visera del cingle, al fons de la vall podíem observar el xàfec que ens hi esperava. I no semblaven pas quatre gotes com fins ara. Acabàrem, doncs, d’arribar a la plana, vers Espunyola i després cap a Montmajor, on s’inicià el gran i únic xàfec del dia. Van ser setze quilòmetres d’una torrentada d’aigua que per sort nostra, no feia fred, però que tot i la incomoditat i la sensació de dur un bolquer pixat, agraïrem de valent. Vam dur la pluja! Ens encaràrem a Cardona amb una visió difosa, borrosa, fosca i alhora imponent de la mola del castell que ens la presentava d’aquesta manera l’aigua que entelava les ulleres.

El xàfec que ens esperava a la vall.

L’aiguat digué prou i tornàrem per la carretera de Bergús per no entretenir-nos travessant Cardona. Hi havia gana i no anàvem pas bé de temps. Les darreres costes ens feien sentir que teníem cames. Tret d’en Tronxo que s’ha avançà tot menjant galetes. Eren les quatre passades quan arribàrem a Su i ens entaulàrem una hora més tard de la prevista, a dos quarts de cinc.

 

Bén a prop de Su; se’ns veu a la cara.

 

Per molts anys!

Joan

 

Distància recorreguda: 145 km.

Desnivell acumulat: 3098 m.

Temps en marxa: 6 hores i 40 minuts

Temps total: 7 hores i 45 minuts.

Les fotos d’en Joan: clica aquí.

Les fotos d’en Manel: clica aquí.

Les fotos d’en Ferran: clica aquí.

La ruta al Fatmap: clica aquí. Després clica l’avió per navegar a vista d’ocell.


  1. I, per cert, si haguéssim fet les aturades a Solsona i d’altres espais no hauríem arribat per dinar. Però bé, en alguna altra ocasió podem planificar una miqueta més de temps lliure 😅😅 i poder fer més fotos.
    MOLT BONA crònica Joan!!!
    Amb escrits com aquests ja estic preparant i pensant més escapadetes plegats.
    A reveure i per més suades o mullades,
    Manel

  2. I abans m’he deixat una coseta per comentar Joan: una altra vegada que tornem a voltar per aquelles contrades farem el Capolat de pujada, que ben bé s’ho mereix. Records d’un “mòmia de les galetes” (hahaha)

Respon a Jaume Cabrespina Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.