BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Ara fa tres anys l’Enric i l’Anna, cunyats, ens convidaren a veure una borda que havien comprat amb l’objectiu de fer-hi un niuet on gaudir del paisatge, avui ja domat, del Pirineu. Passats tres anys hi tornem de nou per avaluar l’estat de la reforma. Ara també ens rep la Mariona, la menuda que de ben segur més la gaudirà. Aquesta vegada al cotxe hi porto la gruixuda. L’objectiu és fer una sortida llarga el divendres des d’Arestui.

La primera dificultat que trobo és la manca de mapes Alpina que incloguin aquest poble. Sí que apareix Baiasca, on s’acaba la carretera. Amb una consulta per internet a ICC cerco la ruta a seguir fins a situar-me dins de l’Alpina corresponent. Amb poca estona i gens d’examen acurat, dibuixo una ruta que consulto a la colla. Bàsicament es tracta de pujar al refugi de Quatrepins, agafar la pista d’Espui a Espot direcció a Espui, trencar per davallar a Llessuí i tornar a pujar a la mateixa pista per la  Vall d’Àssua, seguint camins indicats a l’Alpina. No tinc massa alternatives ja que no disposo de més cartografia ni temps per a consultes. Em responen en Logístic i el Màster. L’un calcula entre 40 i 50 km i molta pista. L’altre ho puja a 60-70 km, molta pista i hi afegeix que hi ha trams de la tornada que no seran ciclables. Han tingut el detall de mirar-se el mapa i els hi ho agraeixo.

Surto a les 8.00 h amb el cafetonet corresponent i quatre galetes. No agafo més menjar pensant que ja esmorzaré a Llessui. Només dos power-gels d’emergència i el potet de redbull ja caducat, que sempre porto al sarró. Carretera cap a Baiasca, tot passant per Arestui, per trencar a l’esquerra per la pista que em portarà primer al refugi de Rasos i després al de Quatrepins.

La ruta està perfectament senyalitzada. Mentre pedalo recordo més comentaris del Màster: més de 20 km de pujada fins el refugi. Calculo el desnivell: 1.350 m. Què hi farem. L’esquena em diu que fa temps que no fem tirades llargues. A mig fer trobo un trencant cap a l’ermita de Sant Jaume. És planer, de manera que em serveix d’excusa per trencar l’ascens, que ja són més de 12 km sense cap descans. Foto de rigor i vistes encoratjadores. Retorno a la meva ruta. Ja a la carena, al petit
collet de la Bassa de Campaior, el paisatge és trencador. Deixo la vall de Baiasca, frondosa boscúria de pins, avets i rasos, per treure el nas a la vall de Careguere, on la dent dels remugants ha conquerit tot l’espai, estenent una monocromàtica catifa verda, coronada pel Pic de la Mainera. Continuo per la pista, ara a una banda de la carena ara a l’altra, fins el Refugi de Quatrepins. Déu ni do. Són quasi les 11.00 h. A Llessui més aviat hi dinaré.

La pista ara és planera i força rodadora. Just abans de la Portella de Serravilla trobo el camí pel que comptava baixar. Efectivament és un camí pel que em serà fàcil pujar pel que, pensant amb el comentari del Màster, canvio el sentit de la volta circular i continuo direcció Espui fins el Pas de la Mainera. Allà trobo un aparcament i un panell indicador del corriol de descens, del programa Caminos Naturales, finançat pel Ministerio de torn.

No trobo cap entrada a cap corriol. Insisteixo amunt i avall i finalment descobreixo unes travesses posades a mode d’esglaons quasi cobertes per l’herba, direcció rostos avall, sense solta ni volta. Les segueixo a peu. A uns metres ja trobo un indicador arrencat. Consulto l’Alpina i dedueixo el camí. Vaig enllaçant pals arrencats, però sense el corresponent camí fressat. Tot recordant el llibre d’en Jaume Cabré penso que el corriol ha vingut imposat des de Madrid i el terrers, aspres, no l’han acceptat. Continuo avall a peu. Travesso un pont de  fusta molt urbà, amb barana – trencada – i tot, i ,ara sí, sembla que agafo un antic camí de ferradura que em porta fins a les Bordes de Llessuí. Segueixo el indicadors ara drets i per pista, cap a Llessuí. En Pistons em xiula rere l’orella, de manera que m’acosto al campanar a fer cultura. Passo per davant d’un bar però penso que ja menjaré un mos a Caregue. Evito la carretera passant l’antic camí de ferradura entre parets seques partioneres d’estores verdes. Enllaço amb el que havia sigut una pista asfaltada fins a Caregue. Està clar que en aquest llogarret no trobaré cap bar pel que, amb recança, escuro el segon Power-Gel. Resignat enfilo amunt conscient de remuntar de nou més de 1.000 m de desnivell baix de bateries.

Passo per l’ermita de la Mare de Déu de la Muntanya on tinc la disjuntiva de pujar per un sender o bé per la pista abans albirada. Tal i com les gasten a la zona amb els corriols decideixo optar per la pista. De nou uns 10 km aproximadament sense ni un desitjat descans em porten a la coneguda pista d’Espui a Espot. Retorno al refugi de Quatrepins i avall cap a la borda, afamat.

Arribo cap a les 17.00 h, amb la llum vermella de reserva encesa. A la fi, la volta ha estat de 89,00 km i 2600 m de desnivell, sense més aturades que les fotos i els escadussers repostatges. Als meus informadors els hi ha fallat l’ull. La volta ha estat pistera però talvegada ha valgut la pena. En tot el dia no he trobat ni una ànima.

Diumenge però em revenjo. Surto de nou a les 8.00 h. Ja des de la borda per un corriol que ha de menar a Baiasca enfilant riu amunt. Ara sí, tota l’estona platillo i pinyó gros. Tot pedra i moltíssima humitat. Cal molt equilibri per pedalar. El corriol es perd. Travesso el riu i passo per prats d’herba alta i molla, envoltats d’avellaners i bedolls. Penso en els óssos que la campen per aquestes muntanyes. Ara, una borda encara en ús. Això és meravellós.

Un cop a Baiasca enfilo una ruta circular que el dia abans hem caminat tota la família. El primer tram amb la bici a l’esquena però per un corriol espectacular, direcció a la Borda del Forner. Trenco seguint els indicadors fins a un collet on comença el tram de descens trialero, tot passant per l’ermita derruïda de Sant Bertomeu, resseguint la vall, i de nou a Baiasca.

Torno pel mateixo corriol ara cara avall, gaudint dels racons coberts d’avellaners, maleint les ortigues i vigilant amb les lliscoses lloses de pissarra.

Han estat dues horetes de bicicorriols en estat pur.

Tot plegat un cap de setmana de bici gruixuda i solitària pel Pallars, que m’ha servit per reconèixer la feina dels màsters quan programen una ruta.