BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

L’ardent estiu no acaba de passar i tenim la roba adherida a la pell com un apòsit. A la Rioja Alavesa també hi vaig passar unes setmanes amb temperatura africana, de vent castellà que en diuen. Però l’excessiva bonança també té una fi; quan entrarem a la tardor, aquesta xardor restarà oblidada i ben pregona al fons de la calaixera. L’espècie humana s’avesa ràpidament al clima però en té poca memòria.

Mentre tenim aquest oratge al damunt i l’hem de passar per força, convé de tenir coratge mental per enfrontar-s’hi i que no et guanyi. Si algú t’hi empeny, t’aplana el camí. I així és com en la convocatòria que va fer l’Uri dimecres al matí no vaig dubtar en cap moment d’afegir-m’hi. Un tomb de flaca per les nostres carreteres finint-lo amb unes pletòriques cerveses acompanyades d’una queixalada i l’habitual xerrameca ciclista, no es pot pas descartar.

El punt de trobada va ser a Mata-Rocafonda, al “barco”. El vaixell-bar-restaurant-discoteca que ha passat a millor vida. No hi és presencialment des de fa una colla d’anys però ha restat i penso que restarà com un topònim local per una bona temporada.

Travessar Mataró des d’Argentona, és realment una odissea. Si hom ho vol fer bé, respectant tots els semàfors, vull dir -i vés per on, tots els vaig enganxar en vermell-, representa esmerçar-hi mitja hora.  No es pot dir que circular amb bici per la ciutat sigui una tasca dinàmica ni gratificant si no és prenent la normativa dels repartidors de teca i d’altres especímens que no ho són: no existeixen els senyals de trànsit.

En arribar al punt de trobada, m’hi trobo l’Àlex tot distret mirant la Vuelta al mòbil. A part de l’Uri, no sabia qui més vindria. Apareix l’August, un jovençà a qui no tenia el plaer de conèixer i tot seguit el convocant, l’Uri, que ens diu que també s’han apuntat en Luca i els Tonis -en Sayago i en Serra-, que arriben l’un darrere l’altre. Doncs me n’alegro de tant selecte escamot. Es decideix de començar per Mata perquè fa vent de llevant i és millor tenir-lo a favor tornant per la nacional.

Som-hi. Només de calçar els peus als pedals de poc que no se’ns endu una L pel davant. No cal amoïnar-s’hi, coses dels novells. I espera’t, que encara hem de passar la cruïlla del polígon. Estem en plena revolució tecnològica que ha de facilitar, entre d’altres, la vida dels ciutadans i els nostres manaires no sé pas si vénen de l’hort o es fan el suec. La qüestió és que tenim un punt viari que pot fer alterar el ciutadà més impertorbable. Capgrossades.

Rodem. Ja som foraciutat, a la carretera de Mata. Progressem tot fent-la petar en el tram previ a can Tria. Aquest ritme em va de perles. El grup es trenca per culpa del semàfor en passar Llavaneres. Ens reagrupem a la Riera del Balís i m’aparello amb en Luca per xerrar fins el Pollastre. A cent metres del coll, com és habitual amb els Bonsais (ofic. Banzai), hi ha l’esprint de la muntanya i ens passen els tres que ens venien al darrere fins aleshores: l’Uri, l’Àlex i l’August. No sé qui s’endugué el premi.

Avall cap a Arenys de Munt. Enxampo els capdavanters a la riera i anem fent fins la cruïlla de la carretera de Sant Celoni on esperem els endarrerits per enfilar a Collsacreu. Arriba en Serra i, sense aturar-se,  diu que continua, que va més lent, i la resta en veure que arriba en Sayago, inicia l’ascens. Amb l’Àlex ens hem entretingut xerrant de barretes energètiques i quedem enrere amb molt poques possibilitats -jo de ben segur- d’enganxar-los. Faig un tram amb ell fins que no el puc seguir. El torno a veure quan és al pont damunt el Rial de can Rossell i al davant hi té en Serra, a punt de pescar-lo. Vaig fent a ritme sense extenuar-me fins que veig en Serra que gira la paella. El passo al següent revolt sota mateix del restaurant. Ens fem grans, pujar el mateix de sempre es fa una muntanya, em diu. Sí, i a marxes forçades, li responc. Intentar d’aguantar un ritme alt en segons quines pendents, l’esforç a aquestes edats és enorme. Sóc dalt. Bona tibada. Raig d’aigua al clatell amb la mànega a disposar. Els de davant han tingut batalla. Quan arriba en Sayago i es refresca, comencem la davallada. Quin respir de pensar en la relaxant baixada…

Al davant hi arrenca l’August, jo al darrere i em segueix en Luca a qui dono pas però s’absté, diu que ja va bé. Arribem així al pas de la Creueta. Alentim la marxa uns instants esperant que tothom s’incorpori però aquí no s’espera ni déu. Avall com esperitats. A mesura que arribem a Sant Iscle alenteixo per agrupar-nos, i sense adonar-me, quan giro el cap, tothom passa com un llamp.

Un munt de vegades he pujat aquesta carretera que, tret el pic de l’estiu, és molt plaent en ser ombrívola. En comptades ocasions l’he feta baixant. Avui s’hi està prou bé, malgrat la xafogor. Baixo badant, sense forçar, esperant que aparegui en Serra. Els records es repeteixen: en passar-hi, que pràcticament no hi queda res, rememoro el restaurant que era plaça de braus on s’hi feien celebracions del tot pintoresques. Vaig ser-hi en un memorable i còmic comiat de solter. En un reportatge televisiu de la Trinca s’hi explicaven tots els ets i uts de l’indret. Travesso Sant Cebrià tot sol i em passa un ciclista que de seguida veig que no és qui esperava. Que estrany… Bé, continuo fins l’entrada de l’autopista on m’esperen i em pregunten: que t’ha passat res? Dic: no, anava esperant en Serra però no arribava. Però si és al davant!, em diuen. A caram! quan m’han passat a dalt a ell no l’he vist.

Entrem en fila india a la nacional i comença la tralla. No en recordo l’ordre. Al davant no sé del cert si hi anava l’Uri, l’August o en Luca. Després l’Àlex i jo al darrere. Els Tonis darrere meu. La velocitat es manté pels 40km/h. Em costa de mantenir el ritme fins i tot anant a rebuf de l’Álex però aguanto fins a Arenys. Aquí, les cruïlles, rotondes i semàfors, trenquen la corrúa. La refem prop de l’Hispània però abans del semàfor de Sant Vicenç ja no hi ha res a fer. Restem els Tonis i jo esperant el verd. Es fa palès que amb els anys que fa que anem amb bici, encara no hem après a fer uns relleus de qualitat perquè, primer de tot, i si forem més endreçats, la velocitat mitjana seria encara més alta i, després, que tots els elements del grup podrien tenir l’oportunitat d’anar primer i gaudir-ne com tots. Però, o bé no s’entén, o no es vol entendre i cadascú va a la seva. És el reflex de la societat actual? Si ho féssim com cal, crearíem poesia. Em sembla, però, que m’hi encaparro massa.

Amb en Sayago al davant, en Serra seguint-lo i jo darrer, fem l’últim tram des de Llavanares. Quan el ritme davalla, en Serra ha d’avisar el primer perquè es deixi anar i fer el canvi. Mira que costa… I així arribem a Mataró. Sense haver fet un collons de relleu.

Ho rematem amb un bon sopar a la fresca al veïnat dels Molins.

 

Fins aviat,

Joan Lladó

La ruta al Wikiloc: clica aquí

La ruta al Strava: clica aquí.