Ben endins

Una mirada a fons crítica, optimista i constructiva.

5 d'octubre de 2019
0 comentaris

La base s’eixampla? O es comparteix? Jordi Pujol Dixit

Durant els dos últims anys hem escoltat repetidament per diverses corrents ideològiques independentistes que la base havia d’eixamplar-se primer (sense determinar com ni quan de temps) abans d’afrontar cap nou embat contra l’estat.

Més enllà de la bona voluntat de voler eixamplar la base, sóc dels que penso que enlloc d’esperar per ser més, el que cal és avançar per ser més. És quan hem estat atrevits, valents i creatius quan hem crescut i hem tingut el màxim suport de la societat.

Malgrat tot, és un fet evident que en qualsevol futura convocatòria electoral necessitem ampliar el % de votant independentista per guanyar la credibilitat definitiva internacional i poder implementar unilateralment la República o forçar almenys un referèndum d’autodeterminació,

Però com passar del 48% al 60% independentista en unes eleccions?

Al meu parer, l’independentisme “eixampla bases” parteix de naïf quan espera que el 43% votant unionista o el 7% votant dels comuns, canviï de vot. Un votant ideològicament i culturalment que en general és entre neutral i distant de l’independentisme i en altres casos (més minoritari) absolutament combatiu i contrari a nosaltres (guerrers de Carrizosa).

Tot aquest segment de la nostra societat està absolutament defensat i bombardejat mediaticament a ultrança per l’estat i això dificulta la permeabilitat del vot. Però a més a més, es realista en un moment de trinxeres esperar al canvi de vot d’un votant que essencialment se sent espanyol i aliè o neutral a un projecte rupturista independentista?

Quina és la solució per tant? Segurament la història (que ja sabem que mai es repeteix), si que ens pot ajudar a donar pistes per superar situacions de desempat. I en aquest punt trobo interessant tornar a l’època dels 80-90 per trobar una situació molt diferent políticament però amb algunes similituds, el Pujolisme.

Com aconseguia Jordi Pujol guanyar les eleccions? En una Catalunya llavors a mig construir, nacionalment dèbil encara i amb una societat tant o més dividida (en menys llengües) que l’actual?

Jordi Pujol no va aconseguir mai que el cinturó Roig de l’àrea metropolitana o les classes més altes de Barcelona el votessin massivament. Però si que va aconseguir un fet important: Que a les eleccions catalanes molts sectors contraris tinguessin la complicitat de permetre que el seu partit guanyés les eleccions. La complicitat era sinònim d’abstenció (en aquells anys del 40-50%), però l’abstenció molts cops significa un suport indirecte al guanyador.

Com s’aplica a l’actualitat això? Cal avançar per ser més, però cal avançar guanyant la complicitat de la gent, no sempre amb l’objectiu que et votin, si cal aspirant el seu suport encara que sigui amb l’abstenció.

I per guanyar la complicitat màxima de tothom, caldrà avançar desobeïnt, però no amb simbolismes de pancartes, caldrà avançar desobeïnt lleis socials (pobresa energètica) per tenir la complicitat de tothom, sumar complicitats, avançar nacionalment i sempre amb l’objectiu de fer una societat millor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!