Més enllà de la situació política del país, amb la paràlisi de rumb i els retrets constants entre partits independentistes, s’estén la sensació que la societat civil ha de prendre de nou el timó de la situació i refer la unitat real estratègica des de baix, des de la societat civil, on segurament no s’ha perdut mai aquesta unitat, però s’ha cedit gradualment en la intensitat i la capacitat de pressionar l’acció i estratègia dels nostres polítics.
Coincideixo plenament amb l’anàlisi recent que han fet el president Puigdemont i el president Torra, l’estat no espera ni voldrà negociar, almenys fins que es generi una situació de pèrdua irreversible. Per tant, cal anar a una confrontació no violenta però decidida, persistent, combativa i efectiva sobre el terreny.
Arribats a aquest punt i fent un anàlisi de les nostres debilitats i amenaces em pregunto: Estem preparats i tenim realment l’estructura per implementar totes les accions de pressió que seran necessàries els pròxims mesos?
No em refereixo ni entraré ara (ho faré en articles més endavant) en les accions de protesta efectives que s’hagin de dur o no a terme: ocupacions d’infraestructures, vagues, envoltament del Parlament, tancament de caixes… Ja tindrem temps per discutir-ho (o no! perquè la sentència podria ser imminent).
Al que em refereixo és a la necessitat de crear estructures d’autocoordinació, dirigides eficaçment i que connectin amb la gran majoria del moviment independentista, el que anomenaré i explicaré més endavant com “l’ànima dels CDR amb estructura d’ANC”.
I arribats a aquest punt cal ser conscients del punt on ens trobem i de la situació en la que ens podem trobar pròximament:
Què hem vist durant l’últim any? Hem vist com el 21-D (data de mobilitzacions a tot Catalunya), l’ANC i Òmnium fracassaven en mobilitzacions alienes i separades a la voluntat de la gent (marxa lenta de cotxes ANC, concentracions i concert a Pla de Palau per Omnium , manifestacions i protestes pels CDR’s…) entre altres talls de carretera temporals i poc coordinats arreu del país. Posteriorment, el 21-F (dia de la vaga) va succeir quelcom semblant, dispersió en la protesta, en els talls de carretera, en manifestacions sense objectiu d’actuació, etc…
Certament ens està costant realitzar accions proactives efectives de protesta. En general, o bé ANC i Omnium no han entès que calen accions totalment creatives, disruptives, i realment de protesta efectiva o bé els CDR’s (que han sabut connectar millor amb la gent i especialment la gent més jove des del 27-O) no han tingut la capacitat organitzativa necessària per haver pogut convocar enormes mobilitzacions de protesta. Tot això lligat a la vinculació creixent d’aquestes organitzacions amb els partits polítics (Omnium-ERC, ANC-JxCAT, CDR-CUP), que tampoc ajuda a eliminar la partitocràcia i a animar a una major participació del carrer.
Necessitem més que mai ara, una organització efectiva aglutinadora de confrontació pacífica, que sigui innovadora, disruptiva, organitzada i capaç d’actuar com a onada creixent imparable de mobilització. No només per resistir reactivament, sinó també per afrontar amb iniciativa la victòria que haurà de sortir del carrer (i que hauran d’acompanyar les institucions).
Quines són les vies possibles? Exposo 4 vies possible. Cadascú és lliure de pensar quina és la més factible, realista, preferible i/o futurible.
En resum i simplificant: Potser necessitem aglutinar l’anima dels CDR’s i l’estructura de l’ANC? O encara tenim temps a perfeccionar l’engranatge que necessitem per contestar a la sentència?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Opció 4: ja existeix això, i es diu Consell Per la Repúbluca. Pot actuar lliure la opressió espanyola allà on és. Falta aglutinar massa social i que comenci a determinar els objectius