Arxiu d'etiquetes: relats

saudade

te he vuelto a soñar. te veía a lo lejos, que venías sonriendo y espléndida, como cuando quedábamos en la esquina de la pescadería para ir al centro y acelerabas aún más el paso los últimos metros con un qué-guapa-estás. tú estabas guapísima esta noche, creo que eras la de la foto esa que sales con las tías, no podías ser aún mi madre, tendrías unos veinte, pero lo eras, que te he vuelto a soñar. nos abrazábamos y no parábamos de sonreír, ay-qué-alegría, después de tanto tiempo sin vernos. casi cinco años. ​n​os sentábamos en la hierba, aún acariciándonos la cara y riéndonos yo no sé de qué, si era risa tonta o de algún chiste macabro tuyo. y entre abrazos y risas me he despertado. el regreso abrupto y desorientado de cada vez que te sueño, y un llanto desasosegado. de no soportar la verdad mientras la entiendo.

Perfums de Sant Jordi

El menjador fa olor de roses, aquest matí. No recordo quan va ser l’última vegada. Es pansiran demà passat o l’altre, és clar, però en vindran més, ho sé. I si no, bé: el menjador ha fet olor de roses aquest matí. Diuen que a la meva edat ja hauria d’haver après a dir que no més sovint, tot i que m’havia convençut que en el meu cas l’avenç era haver començat a dir que sí. I totes les hores viscudes gràcies a haver fet, vinga, va, som-hi. Però sí, també hauria de començar a saber dir que no. De tot s’aprèn. I aquí una és més de passejar incògnitament i fer crònica de les coses vistes i sentides que no pas d’exposar-se a les vistes d’altri. Però sí, totes les coses viscudes per haver dit que sí, també. Toc, toc, la contradicció us envia salutacions cordials.

El dia més bonic de l’any, entesos. Però pixa-t’hi, si et ve de gust, amb tanta felicitat i tanta llum i tants llibres i tant d’amor i tanta roseta dels pebrots. No tens gaire espai, però heus aquí un estand amb una pissarra en blanc perquè hi deixis anar improperis i l’Scrooge que portes dins, si els altres segur que fingeixen, que no ho veus? Passa, passa, que ara ens asseurem en rotllana, direm el nostre nom de pila i ens explicarem anònimament.

D’aquest Sant Jordi, m’enduc el record amable d’un dia avall i amunt i un altre cop avall i les cares dels qui es van atansar demanant una signatura (jo, que mai no ho he entès, això de les signatures). Les meves nenes, que sempre saben com fer-me la millor companyia, i que cada dia les estimo més, l’editor que va aguantar sota el sol, les visites sorpreses de part de, companys de feina i ex-companys de facultat ensopegats enmig del passeig de Gràcia, la directora general destituïda, que amb el rebombori no vas signar-me el llibre, deia. I la rambla de Vilafranca, cares que feia anys que no veia, i ara una de la colla per aquí, ara un de la colla per allà, que ho fan passar més bé i sentir la certesa que me’ls estimo. (Què coi em passa? Deu ser la lluna.) La conversa amb la companyia que em va amenitzar l’hora llarga del final de la jornada entre copes de cava. Sí, Pep, d’aquí a deu anys en tornarem a parlar. Però vegem-nos –i llegim-nos– abans. Les capelletes, els rànquings, el poder i els interessos, que no tot és literatura i prou, ves.

Ben mirat, sort de l’amor, en totes les seves formes, que ens sosté i ens fa companyia en la felicitat i en la pena, en el goig i en el dol, en la salut i en la malaltia, en un parc de Brooklyn i a la plaça de la Revolució. M’ho recorden les roses, en plural, que aquest matí fan olor de futur.

«Encara que pugui semblar estrany, sentia una cosa que semblava amor.

Com podia ser? D’on sortia? De quina pila de porqueria? De quin racó profund d’aquella vida miserable i envilida? En quina terra erma i pobra creixien aquelles flors tropicals? Sota els rajos de quin sol?

Uns quants tallers plens de merda, noies vestides de manera vulgar… La guitarra, el vodka, aquella mena de dissidència penosa… I de cop i volta, ai Senyor, l’amor!

Com pot ser tan positivament inescrutable, aquest rei de l’univers!»

Sergei Dovlàtov, El parc.

Anava partera

Detall de l’exposició ‘My Birth’ de Carmen Winant al MoMA.

Preludi

Em rebrego entre crits avortats a la sortida de la gola per falta d’aire. Tinc l’esquena xopa, arrapada al respatller plastificat. Tota eixarrancada, les cames em pengen des dels genolls, com pèndols. Hi ha algú amb mascareta que em furga matusserament, alguna cosa m’esqueixa les entranyes, i jo empenyo com si anés restreta, amb l’abdomen a punt d’esbotzar-se de tant com tiba i colpeja, i diria que estic parint.

Em desperto suorosa i desubicada, trigo uns segons a adonar-me del malson. Em trobo estirada dins el meu llit, panxa enlaire, amb les cames en forma de rombe, com una granota, i les mans repenjades sobre el baix ventre. Quin descans, ja ha passat.

Unes hores més tard, em truca ma germana: ha passat la nit del lloro, amb uns dolors tan punyents, dels que tiben i colpegen el ventre i immobilitzen enmig del carrer, que el ginecòleg li ha dit que faci repòs el temps que queda d’embaràs.

Fuga

Feia dies que m’havia de venir la regla. Massa dies, si havia de fer cas a l’app que em demanava insistentment did you forget to input your period? Cagundena, no, I didn’t forget anything, don’t pressure me. Tenia mal d’ovaris, els pits inflats, però no hi havia manera. S’acostava el dia que ella sortiria de comptes. Com et trobes? Començo a tenir dolors, però encara res. El retard va durar fins que ella va començar a anar de part. He tacat una mica, em sembla que serà aquesta nit, podries venir? L’úter em bategava amb petites punxades quan vaig agafar el tren, la seva criatura es preparava per sortir. M’havia pres un calmant, però estava adolorida. Ella inclinava el tronc per repenjar-se a la taula i deixava anar l’aire suaument. Això pot trigar hores, miraré de dormir una mica. Em vaig col·locar la copa menstrual i jo també vaig anar a estirar-me. Fins que, de matinada, vaig sentir com gemegava queixosa. Em vaig tancar amb ella al lavabo, després d’una dutxa. Dóna’m la mà. I un altre cop aquell gemec etern i la contracció que li feia tremolar braços, i cap, i esquena, i cames. Els seus dits marcats al meu braç. Mentrestant, jo inspiraaaaaava i expiraaaaaava lentameeeeent, i li acaronava l’esquena. Passada la contracció, es va incorporar. Calia aprofitar els moments de distensió, i es va rentar les dents. En ve una altra, Bel. I tornem-hi. L’aguantava mentre s’estremia tota, respirava amb ella, li fregava els ronyons. Això és insuportable. T’ho recordaré quan em tornis a dir que els teus fills necessiten cosins, nena. No, no t’ho diré mai més, t’ho juro. I aquell gemec com de cantaora. Això de les contraccions és molt esquizofrènic. Es va tornar a posar dreta i va agafar el llapis d’ulls. Ara et pintes, tu? Ai, una mica! Saps que la C., la meva amiga, m’explicava que quan es va posar de part el marit anava tot atabalat i ella li va dir, espera un moment, que m’he de planxar els cabells, que no puc anar amb aquestes pintes a parir! I l’anècdota ens va fer pixar de riure; literalment, de fet. Ai, ai, ai, que en ve una altra. Es va acabar el riure nerviós i van tornar els gemecs i els espasmes. I quan va acabar la contracció, ho vam aprofitar, passa’m els leggins i els mitjons. En va venir una altra, ara ja eren molt seguides. Ja no hi havia estona distesa per a riure. T’anirem informant des de l’hospital.

Hi érem ella i jo, allà, l’una amb dolors de part i l’altra acompanyant-la, amb dolors de regla, però jo sabia que hi érem totes tres. Lo estás haciendo muy bien, cariño. Com tantes altres vegades que ens ajuntàvem al lavabo, que era el nostre lloc de reunió, l’una a la dutxa, l’altra traient-se pèls de les celles amb les pinces i l’altra fent un riu o, senzillament, asseguda al vàter fent-la petar. Allà, passant les primeres hores del part, hi érem totes tres. També.

Cafè sense sucre

Amb la mare teníem una mena de tradició. Quan érem de viatge, robàvem culleretes de cafè. D’un aeroport o d’una cadena d’hotels, que teníem els escrúpols de no fer-ho en qualsevol lloc. Xiulava mentre la netejava amb un tovalló de paper i ara que no mira ningú, flap, cap dins la bossa. Com qui comet la més gran malifeta, rèiem per sota el nas. Un dia, ja no recordo en quina ciutat, no en vam tenir prou amb la cullereta, devia ser un restaurant molt dèspota. Quina tassa de capuccino més mona. T’agrada?

Poques coses com l’olor de cafè de bon matí. A tu salud.

Compto que tot això ja ha prescrit, naturalment.

Juliol és ella

Juliol és ella.
És dinar fred amb la finestra oberta i la llum filtrada pel groc del tendal del balcó.
És anar sense sostenidors, és abaixar persianes.
És agafar tovallola, crema solar i raquetes i anar-nos-en juntes a Vilanova.
Són els primers gelats de la temporada, de torró o de llimona, són novel·les gruixudes i quadernets d’estiu.
És anar descalça, és gaspatxo i síndria, és tenir un vano a cada bossa i racó de la casa.
És el nostre sant, sense grans festes, però nosaltres. És fer-me un regal tot i saber que acabaria tornant a la botiga. El detall, el no me n’oblido, i felicidades cariño.
Ella és olor i llum de juliol.
Era.

 

Caiguda lliure

free-falling

«rebaixar
2 pron Humiliar-se, abaixar-se. S’ha rebaixat tant que ja no li queda dignitat.» (Gran diccionari de la llengua catalana)

 

 

 

Cap avall no hi ha sostre, diuen. Però bé hi deu haver un fons, en algun moment, que impedeixi continuar el descens. Un fons que aturi la caiguda. Que deixi el cos masegat per totes bandes, d’acord, però que no doni cap més opció que la d’aferrar-se amb les urpes a la paret i grimpar cap a la llum.

A tu també m’hi aferrava, amb les ungles i amb les dents. I amb la llengua i els malucs i els dits dels peus. Un dia ho haurem d’aturar, avisàvem perquè no fos dit. Les cartes, damunt la taula, però una vegada més i prou. Assedegats, ens xarrupàvem la vida. Mira’m. Vull morir-me així, aquí dins. Aquesta vegada és l’última. Fins que va ser veritat.

Dic el teu nom que no puc dir, el dic ensordit per la fressa de la dutxa, el dic amb el raig d’aigua apuntant la ment en blanc. Torno a ser sobre els teus ulls, torno a arrapar-te entre els genolls. Gemego el teu nom aquí dins que ningú no el sent perquè se l’empassi l’aigüera i s’arrossegui fins a la depuradora. Dos sons vocàlics d’un mot indesxifrable que em fan relliscar rajola avall, sempre avall, fins a culminar reclosa al plat d’acer. Xopa, aquí les llàgrimes tenen gust d’extracte d’alvocat sense parabens.

Quan va ser veritat, era tard. Ja ens havíem obert en canal.

Feminista, jo?

‘Jo no sóc feminista!’, m’etziba una amiga enmig de la conversa. Ja no m’escandalitzo, perquè no és la primera vegada que sento algú exclamar-se en aquest sentit, però fa dies que tinc el nas arrufat. Vaig al diccionari, no fos cas que sigui cosa meva i hagi viscut equivocada tots aquests anys. ‘Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home’. Ahà. Algú de vosaltres està en contra d’això? Algú de vosaltres no hi està d’acord? Estic convençuda que no. Per mi, aquest país que volem lliure ha de ser feminista o no serà (vaja, o serà una merda de país, en tot cas). Malauradament, i malgrat que ningú no hagi respost ‘Jo!’ a les preguntes d’un parell de frases enrere, la pràctica és ben lluny del discurs. Continua llegint

Conte de Nadal en tres actes

Em demanaràs que t’expliqui un conte de Nadal i no sabré com posar-m’hi. No m’agraden els finals feliços ni ensucrats ni amb moral. Els diaris van plens de misèria com la que hi havia als contes de Dickens, però als Scrooge de torn no se’ls apareixen fantasmes sinó, com a molt, tercers graus penitenciaris. No hi ha metamorfosis amb esperit de Nadal. Dormen amb la consciència tranquil·la. A tot estirar, l’hi passen un drap amb forma de xavalla. La caritat és el màxim a què arriben, no comptis amb res més. L’home que hi ha a la sortida del metro hi continuarà sent després de Nadal, i ja m’he descomptat dels anys que fa que hi és. Assegut en un racó, passant desapercebut entre nusos de cames que sempre fan tard. Com una venedora de llumins, esperant no haver d’encendre’n l’últim. Tampoc no te’l vull explicar, aquest. Ostres, si jo encara n’arrossego la pena. Que la vida pot ser una merda ja t’ho ensenyarà la vida.

Un dia m’estiraràs de la vora del jersei amb un explica’m-un-conte-de-Nadal i hauré d’improvisar. Tu creus en els àngels? Jo tampoc, però posem-hi una mica d’imaginació. No, no és un àngel com el del pessebre ni dels que porten ales blanques. Aquest és un àngel que és un estel que és llum que és un record que és guarda que és un nom que ja és pols que és un pensament. Ja ho diuen, som pols d’estels, de la pols venim i en pols ens convertirem. Un rastre d’estel perquè hi sigui quan facis cagar el tió, quan muntis les figures del pessebre, quan sentis com els grans es tiren els galets pel cap i poc després s’ennueguen amb les neules de tant de riure. Un àngel que et vetllarà les nits i els dies en un conte amb final obert. I que dormis bé.

Voldràs un conte de Nadal i jo et diré que la vida és bonica però complicada. Que Jesús no va néixer un vint-i-cinc de desembre fumfumfum, però que aquí estem. Que hi havia una vegada molsa, nadales i llums de colors. Et parlaré de taules parades, de iaies que cantussegen amb les mans enfarinades, d’olor de brou i carn picada. Que hi havia una vegada Bonney M i pantalons de pana. Et diré que alcis els ulls, i ens descomptarem de les vides complicades que hi ha sota aquest mateix cel. Ens imaginarem històries i els posarem el final que ens vingui en gana, sense moral ni edulcorant ni felicitat envasada al buit. Que hi havia una vegada flors i violes i romaní.

Amb ce de càncer: Epíleg

Avui hauria rebut un whatsapp. ‘Vengo a verte, que he hecho panellets’. A mi només m’agraden els seus panellets. Però ja fa dies que no hi ha missatges al mòbil i enguany no hi haurà panellets. No hi haurà cap ‘Hola, cariño mío’ amb un somriure i un petó. Ni avui ni mai més. Vam perdre el combat.

Se’n va anar amb el final de l’estiu, un dia d’olor de terra mullada. Havia envellit de cop. El tractament no funcionava i el seu cos s’anava fent malbé. Primer per dins, després van anar apareixent signes per fora. Lluitava. Feia esforços descomunals per empassar-se quatre cullerades de sopa i alçar-se del llit. Tots lluitàvem. Em deixava fer-li massatges a les cames, confiades que les desentumiríem. Suportava la debilitat tot i la temptació de defallir. Però va haver de tornar l’olor d’hospital i les sospites més temudes. Llits ortopèdics, degotadors, nits d’insomni i enuig. El dolor, la impotència i tots aquells tòxics estenent-se per les venes feien que no fos ella del tot. A ella no se li hauria passat mai de felicitar-me l’aniversari. Con lo que yo os quiero, eso no lo olvidéis nunca. La invasió d’una tristesa infinita, el preferir no fer preguntes i el silenci com a refugi. Continua llegint

Amb ce de càncer

Fa un temps que a la taula parada hi ha un plat diferent de la resta que es menja a desgana. El racó del marbre de la cuina s’ha omplert de medicaments, i a l’habitació del fons una perruca reposa damunt la calaixera.

Un dia va aparèixer un senyal d’alarma, i nou punxades i tres escàners més tard començava el combat. Et van citar per a les sessions de tractament i et van donar tot de tríptics amb llistes d’efectes secundaris, recomanacions i menjars que no podries tornar a tastar. Saps que has de lliurar batalla i has disposat totes les teves forces per a guanyar-la. Pastilles per a les nàusees, per al restrenyiment, protectors d’estómac, calmants, aquestes cada vuit hores, aquelles altres cada quatre, alternant-les. Continua llegint

El dia de l’O

calendariUn dia va arribar el dia. L’article indeterminat es va definir i va deixar un cercle marcat al calendari de l’O. Si durant tots aquells anys havia disposat d’ells sempre que ho havia volgut, aquell dia es va adonar que ara eren ells els qui havien de recórrer a l’O. Sí, haver de, ja ho deia bé. Prou que ho notava que ho feien amb veu de derrota. I l’O va prendre consciència plena d’allò que fins aleshores li semblava remot, quan es barallava amb el primer pèl blanc de la seva cella sense adonar-se de les taques que els havien començat a sortir a la pell. Continua llegint

Reescric tot el que he escrit

fumRellegeixes fragments desats sota un títol de calaix de sastre com ‘retalls’. I de tots aquells paràgrafs que et fan pujar els colors, en salves quatre frases. Les marques en negreta i penses que d’allò salvable n’hauries de treure algun profit. I allà reposen, als ‘retalls de retalls’, en negreta, per si mai.

Passen setmanes, mesos. De tant en tant obres la carpeta i tornes a llegir. Afegeixes, esborres, corregeixes. Si encara fóssim en l’època del bolígraf, ompliries papereres. I de cop, una frase rellegida i reescrita qui-sap-lo et fot una empenta per l’esquena.

Continua llegint

Dijous divuit

dijousdivuitEm distreia amb les llambordes. Sanefes, línies rectes, cantonades rossegades. Deambulava amb els auriculars posats, tot i que no hi sonava res. Els feia servir d’aïllant, per esmorteir els sorolls. Vaig aturar-me davant del bar on m’havies dut un migdia de novembre. De nou, el record del gust de formatge i mel abans d’entrar-hi. El ritual de cada dia divuit s’havia convertit en rutina. M’asseuria en un racó, treuria una llibreta, allargaria el cafè una hora, me n’aniria repassant amb la mirada totes les taules i en sortiria més encorbada. Però aquell dijous divuit el ritual es va trencar.

Trenta

És quan et trobes el futur trepitjant-te els talons. I tu amb xancletes.

És quan t’adones que la majoria dels músics que entrevistes van acabar l’escola més tard que tu. Quan has de fer ‘scroll’ per trobar la teva data de naixement en un formulari. Quan la meitat dels qui publiquen llibres, discos i guanyen premis van néixer als noranta, tu que encara no t’has tret del cap el binomi ‘Abans del vuitanta=adults/anys noranta=canalla’. Quan veus les veïnes a qui feies classes de repàs durant la universitat més altes que tu i amb els pits més grossos. Quan aquells cabells graciosos que t’arrencaves s’han convertit en flocs blancs que maleeixes cada mes i mig. Quan els cabells blancs també apareixen a les celles i prens consciència que un dia o altre te’n començaràs a trobar a la xona. Quan trigues un parell de dies a recuperar-te d’una nit de festa. Quan deixes de riure’t de ta germana per ser tan meticulosa amb el seu cos i passes a demanar-li consell sobre cremetes. Quan els pulmons et diuen que ara ja sí que has de començar a pensar seriosament a deixar de fumar. Quan t’adones que s’ha acabat allò de ‘quan sigui gran faré’ perquè com no t’espavilis, nena, no fotràs res.

Continua llegint

A vegades

A vegades penso en vers. I m’hi deixo portar, com si aquesta vida no fos meva sinó només la de la protagonista d’un poema o una cançó. Aleshores em poso a comptar síl·labes, no fos cas que per ventura tingués algun do per a fer sonets, i jo aquí sense saber-ho.

A vegades no tinc temps per pensar. I se m’acumulen tants pensaments que em surten per les orelles sense deixar-me dormir. Aleshores corro cap a la cuina, esperant trobar-me una pila ben alta de plats per rentar. I aquella és la meva.

A vegades penso massa. I m’invento desgràcies descomunals, i ploro fins a quedar-me seca. Aleshores premo el play, perquè el millor remei és una cançó que em faci suar donant voltes pel menjador.

A vegades no penso. I aquell instint temut resulta ser el més encertat.