Arxiu d'etiquetes: Música

Borja Penalba: ‘La música és la millor manera que he trobat de relacionar-me amb el món’

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Fa mitja hora era a l’escenari tocant amb Maria del Mar Bonet, a Barcelona. Després d’un mos fugaç, arrenca el cotxe i emprèn l’AP-7. Podria fer-la amb els ulls tancats, mitja vida a la carretera. Però bé, al volant posem-hi tots cinc sentits. Tres hores de camí fins a casa, a València. Fa vint-i-cinc anys que Borja Penalba es dedica a la música: durant molt de temps, des d’una posició més a l’ombra, però de mica en mica el focus se li ha anat acostant. «No he buscat absolutament res del que m’ha passat en aquesta vida. No vaig buscar ser músic, no vaig buscar ser arranjador, no vaig buscar ser productor, no vaig buscar les persones, ni el Lluís, ni la Maria del Mar… Mire enrere en la meua vida, i em costa no pensar que som ací per alguna raó.» Una cadena de casualitats, potser, però també una passió, un do natural i hores i hores de treball que acaben donant fruits.

Com a copilot, m’encarrego del fil musical del cotxe: comencem amb els Beatles. Quan sona ‘A day in the life‘, interromp la conversa: «M’agrada fer-los xicotets homenatges en algunes cançons. A veure si endevines quin fragment d’aquesta apareix en una cançó de Feliu…» Ah! Ho diem? Potser fa més il·lusió trobar-ho per un mateix, oi? Endavant, música i lletra. Feliu és Feliu Ventura, és clar. Amb ell van començar i han viscut moltíssimes coses, tot i que la primera vegada que es van veure no es van fer gaire gràcia. «Ens va presentar Vicent Sangermés, una persona imprescindible en la música en valencià des dels anys noranta, un catalitzador. Feliu volia gravar una maqueta i Vicent va pensar que quadraria amb mi. Vàrem quedar un dia. Jo li vaig caure molt malament, a Feliu, i ell a mi no em va agradar gens. De manera que allà es va quedar la cosa, amb un ‘ja ens trucarem’.» Allò era el 1996. Sis anys abans, a Borja Penalba li havia caigut una guitarra a les mans…

[Entrevista de carretera al músic valencià, que fa vint-i-cinc anys que va enganxat a una guitarra. VilaWeb, 02.01.2017]

Antònia Font, punt i principi de viure sense tu

El primer cop que vaig sentir el seu nom va ser a través d’un company de classe mallorquí. Érem a primer curs de Dret i abans que arribés el professor de torn l’Àlvaro se’m va acostar i em va passar dos CD Verbatim gravats. ‘Escolta’ls, ja veuràs com t’agradaran’. En retolador hi havia escrit els títols: ‘Antònia Font’, ‘A Rússia’. I allà va començar el meu idil·li amb la veu de Pau Debon i les lletres i melodies de Joan Miquel Oliver. Viatges en tren amb el mode repetició automàtica del discman (sí!, us en recordeu?) i llargues estones de salts a l’habitació esperant de tenir-los dalt d’un escenari al davant.

Continua llegint

A les fosques amb Feliu Ventura

feliuceguesVa ser màgic, únic, i estic conveçuda que tots els qui hi vam ser el recordarem durant molt de temps.

Era una de les recompenses al micro-mecenatge del nou disc: un concert a cegues de Feliu Ventura. La cita (a Barcelona, que també se’n va fer un a València) era a la porta de l’Hospital de l’Esperança. Ens hi vam aplegar una vintena de persones. La Marga va fer a la perfecció de mestra de cerimònies, i ens va convidar a tancar els ulls i deixar-nos endur. I això vam fer…