Per a tots els gustos

Marina Rossell mira al passat i al futur, sabent que sempre hi ha referents als quals acudir. En els quals mirar-se. La cantant acaba de reunir els seus set primers discos (treballs descatalogats i la majoria editats per primera vegada en compacte -per al primer, Si volíeu escoltar, ja va comptar amb els arranjaments de Lluís Llach-) en un acurat «cofre, amb dedicatòries, lletres, crèdits… perquè la gent vegi que té un valor en si mateix», subratlla l’artista. A més, l’artista anuncia que «aquest 2011 serà l’any Moustaki». ¿El motiu? Gravarà i publicarà Marina Rossell canta Moustaki, el primer àlbum amb totes les peces del trobador francòfon traduïdes al català, més una escrita per ella mateixa.

 

«És una lletra en la qual descric i explico coses d’ell, amb estrofes com aquesta: Mai no et va faltar el temps per estimar,/ ni viatjar al cor de les persones,/ ni banyar-te en l’aigua clara del riu més net./ Mai no et va faltar el temps per estimar…», avança.

 

¿I com es troba ara Moustaki de salut? Fa gairebé dos anys que ja no actua. «Està delicat però molt cuidat. Té un emfisema pulmonar i està amb oxigen. Però ¿saps que no deixa de pintar? És més, farà la portada del meu disc i ja m’ha enviat algunes pintures», explica Rossell. Precisament cada gener George Moustaki ha estat sempre el convidat fidel del Festival del Mil·lenni, però el 2009 ja només va poder cantar tres cançons al Palau de la Música, i va ser l’última actuació d’aquest etern profeta.

UN «REGAL» DE LLACH, OLLÉ, TERO… / «Aquest disc homenatge és el gran regal que li hem de fer entre tots», sospira Rossell. I amb aquest «tots» es refereix a artistes com Llach, que adaptarà Ma solitude (Ma solitud); Joan Ollé, que s’encarregarà de Le factuer (El carter); Josep Tero, Le Métèque (El metec); Víctor Obiols, En Méditerranée (Mediterrani al vent), i Pelai Ribas Sans la nommer (Sense anomenar-la), entre d’altres. «He buscat diferents artistes que també m’hi acompanyaran, però no fent duets, sinó cantant amb mi d’una manera diferent. La meva idea és que siguin de diverses generacions per donar una visió transversal. I que cada cançó tingui un vestit nou, sense trair l’esperit de l’original».

En el repertori hi haurà «les més conegudes», fins i tot la mítica Milord, que Moustaki va escriure per a una Édith Piaf que la va fer seva i es va convertir en un dels seus principals èxits.

«SÓC FILLA DE LA TRANSICIÓ» / Rossell també està embrancada en la promoció d’Inicis 1977-1990, títol d’aquest recopilatori «tan lligat a la transició», constata, i que acaba de treure al mercat. «És la recuperació de la memòria lírica d’aquesta època, perquè jo sóc filla de la transició: vaig néixer com a cantant el 1977», recorda. El seu primer disc de cançons populars, Si volíeu escoltar, el va gravar al carrer de Casp, davant de la fàbrica de cartrons on va treballar de peó per pagar-se els estudis d’infermeria. «No t’imagines què va ser comptar amb Llach en els arranjaments i la direcció musical. Tenia 20 anys i ho vaig viure com un regal». I amb el segon àlbum (Penyora), que va presentar al Palau, la seva carrera va alçar el vol amb La gavina. ¿S’imaginava la repercussió que acabaria tenint aquesta cançó? «No, és clar. La cantava d’una manera innocent, però sí que vaig percebre que tenia molta noblesa, molta màgia».

El 1980 va fer un inspirat cant al feminisme amb Bruixes i maduixes, musicant poemes «de dones de diferents èpoques, totes vives». El 1982 va reclutar Ros Marbà per a Cos meu, recorda, i novament Llach per a Barca del temps el 1985. I el 1988 va fer de Rosa de foc un crit anarquista, amb la «crítica visió» que Vázquez Montalbán li va escriure a Barcelones: «Ciutat vídua de poder i de somnis».