Posats a demanar…
Deixa un comentariHi ha moments que et sents un xic perduda i recórrer als clàssics conforta. Retrobar-t’hi, identificar-te amb els seus pensaments lúcids. Per això he anat a buscar en Pedrolo al prestatge del menjador, perquè tinc la sensació que tot això m’ha agafat en calces. Enteneu-me. La roba, les botes i el casc els duem posats de fa anys. Però m’he trobat amb el dubte de si he de treure la pols a l’armadura que roman a l’armari, o si se’m farà malbé si ho faig. Sóc escèptica, sí. No me’n fio. I no me’n vull fiar si no hi ha prou motius. Perquè ara per ara no vull renunciar a cap utopia. Per què ho hauria de fer?
Els comandaments de resistència són desplegats per tot el territori. Les trinxeres es caven a Osona, el Segrià, l’Horta, la Costera, a Felanitx, a Maó, el Capcir… Alçats contra els opressors, enarboren senyeres, desobeeixen les lleis i lluiten si cal cos a cos. Defensant la pàtria i el poble a qualsevol punt de la completa nació. Tampoc no penso renunciar a cap pam de terra. Per què ho hauria de fer?
Fa temps que cavem trinxeres i causem baixes. Que ens avancen per alguns fronts, sí, però també hem avançat per alguns altres. Resistint fins a vèncer. Ai, l’èpica! Tan estimulant. I potser tan perillosa. Ara sembla que tots portem un Braveheart a dins. N’hi ha que també hi portem un Serrallonga, i un Bolívar, i un Che, i una Emma Goldman, i un Xirinacs, i un Seguí, i una Lavinia… I ens refugiem en els qui ens fan sentir caliu, coherència, fermesa. En els nostres. Tampoc no vull renunciar a cap d’ells. Per què ho hauria de fer?
‘Posats a demanar, el límit és la utopia’. Manuel de Pedrolo
I arribada l’hora, obrirem l’armari i ens revestirem amb l’armadura, és clar.