una entre tants

L’aversió, la repugnància o l’odi a un col·lectiu és una qüestió molt greu. Expressions vomitades contra els catalans com les que van aparèixer a la xarxa arran de l’incendi de l’Empordà són preocupants. Però tractar informativament la catalanofòbia amb un recull d’exabruptes ofensius trobats per Twitter i de comentaris anònims a webs de diaris és tendenciós, massa superficial i perillós.

Tendenciós, per fer semblar que els espanyols en general odien els catalans. Superficial, per quedar-se amb l’anècdota: Quina representativitat tenen aquests comentaris? Cap, més enllà dels desconeguts que els escrivien. Quin percentatge suposen? Minoritari, molt minoritari. Aleshores per què s’eleva a notícia un grapat d’insults anticatalans ignorants de gent que no representa ningú ni té cap rellevància social? Només se m’acut una resposta, i em decep.

Perillós, per les conseqüències que pot tenir. Reproduir aquests comentaris contribueix a fomentar l’odi; en aquest cas, contra els espanyols. Segurament aquí entra en joc el factor de responsabilitat social que hauria de caracteritzar els mitjans i que hauria de fer-nos encendre un llum vermell. Val la pena aturar-se un moment a pensar en les conseqüències abans d’atiar aquest foc.

Un perill que a Espanya aviven de manera constant uns quants mitjans, que dediquen portades, articles, editorials i hores senceres de programes a incitar l’odi contra els catalans. Mitjans espanyolistes, amb influència i generadors d’opinió, que fa anys que malparlen, insulten i menteixen sobre la realitat catalana. I que transmeten aquest odi, encès amb enganys, a lectors, espectadors i oients. Mitjans que es passen la responsabilitat pel folre dels pantalons menyspreant-ne les greus conseqüències. Sé que aquí som a anys llum d’actuar d’aquesta manera, però no abaixem la guàrdia.

[Article publicat a Mèdia.cat]