una entre tants

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

L’Eduard Boet, el nostre professor de taller de televisió, ha penjat a la xarxa els dos informatius que hem fet. Us deixo l’enllaç per si us voleu distreure.

Dilluns farem un magazín, quan estigui penjat ja avisaré.

Ja ho sé, ja ho sé. Vaig amb retard. És que tinc molta feina! Res, em fa mandra fer una crònica currada, i segur que ja n’han fet mil! En resum, la festa dels músics, ja se sap. Un dia serem dins el camerino! haha Aleshores faré una contra crònica que segur que em censuraran!

Foto: Quimi Portet. Sens dubte, el millor de la nit. És un crack, aquest tio!!

Em quedo: amb l’Empar Moliner: “Sé que preferiríeu que hi hagués la Laura Crespo i no jo”.

Us deixo amb el reportatge fotogràfic (m’adono que les fotos estan al revés: la primera és l’última de la nit!): [vull llegir la resta de l’article]

PS: D’acord, també em quedo amb els ulls de Borja Penalba, el somriure tímid de Feliu Ventura, la canya d’Inadaptats i, com no podia ser d’una altra manera, amb la música de Conxita!

UPF.Ràdio,
l’emissora pionera en l’àmbit universitari català i espanyol a emetre per
Internet en format de podcast, va començar ahir regularment la seva
emissió amb l’objectiu d’oferir uns continguts de caràcter
universal i professionalitzats.

L’emissora, que estarà gestionada pels
Estudis de Periodisme de la Universitat, actualitzarà la seva programació
els divendres de cada setmana.El projecte d’UPF.Ràdio busca els objectius
de posar a disposició de la comunitat universitària una eina d’expressió;
augmentar la visibilitat exterior de la Universitat; contribuir
al desenvolupament professional dels alumnes de Periodisme i de
Comunicació Audiovisual, i extreure’n conclusions docents i de projecció
de futur del mitjà ràdio.

UPF.Ràdio
està dirigida per Josep Maria Palau, professor dels
Estudis, i inclou els apartats d’informatius, reportatges, entrevistes,
esports, nous formats, musicals i arxiu. La programació està
realitzada a partir del treball d’entre trenta i quaranta alumnes
de la Universitat, majoritàriament de Periodisme ?molts d’ells amb
l’assignatura Taller de Ràdio ja cursada?, però també de
Comunicació Audiovisual. El format
podcast permet escoltar els continguts de l’emissora a qualsevol
lloc i moment gràcies a un reproductor portàtil mp3, copiar-los
en un CD, o bé descarregar-los a l’ordinador personal o al telèfon
mòbil.

La UPF va signar el passat 11 de gener
un conveni amb Catalunya Ràdio. L’acord, entre d’altres punts, contempla la cessió
dels estudis de l’emissora i el suport tècnic
necessari per a la gravació puntual de programes -que després s’emetran
per UPF.Ràdio-, o la creació d’una comissió d’estudi
conjunta, que possibilitarà l’aplicació de les conclusions
extretes a la programació real de Catalunya Ràdio.

És el que passa quan
ets deontològicament impecable. Quan et deus a la veritat i a la
responsabilitat. Que hi ha a qui no li agrada. Aquell 15 de juliol, el ministre
d?Interior, Jaime Mayor Oreja, va sentenciar: ?Està clar que Egin no sortirà
demà?. Però l?endemà, el diari tornava a ser als quioscos. Amb una altra
capçalera, però amb el mateix esperit.

?Avui tornem a estar
al carrer. També hi serem demà, que ningú ho dubti. I d?aquí un mes. Oreja es
va equivocar. El futur és d?aquest poble i té nom de llibertat. I Egin serà
allà. ?Egin, egingo dugu? ?.

Foto: portada del segon número d’Euskadi Información, amb la rotativa que va fer possible l’edició del dia 16 de juliol.

3. Resolució del cas

Tenint en compte la
protecció especial de la que gaudeixen els drets i llibertats fonamentals, no
és possible que una llei penal s?hi sobreposi. La pròpia Constitució, en el seu
article 55, preveu que la llibertat d?expressió i la d?informació, entre
d?altres drets, només poden quedar suspeses ?quan s?acordi la declaració de
l?estat d?excepció o de setge?, cosa que no va passar pas.

Hi ha molts elements
que no encaixen, en la interlocutòria del jutge Baltasar Garzón. En primer
lloc, ordena unes mesures cautelars gravíssimes sense tenir, ni tan sols,
proves del que diu: tanca el diari i després hi fa anar la policia perquè hi
busqui proves.

Per altra banda,
utilitza tota una pirueta per aconseguir la seva finalitat, tancar Egin. Ens
expliquem. Les mesures cautelars recollides a l?art. 129 CP només poden
aplicar-se ?en els supòsits previstos en aquest Codi?, això és, els que recull
l?art. 515 en relació amb el 520. De fet, per als delictes de terrorisme (arts.
571-580) no es preveuen aquestes mesures cautelars. D?això es desprèn que
l?única raó jurídica que permetria el tancament d?Egin seria la pertinença a
banda armada (art. 515). I aquesta va ser l?acusació, sense proves, i el motiu
de la clausura del diari. Que no hi va haver proves queda clar quan, al cap d?un
any i mig, acabada la instrucció del cas, l?Audiència Nacional només va acusar les empreses de
col·laboració amb banda armada, delicte no previst a l?art. 515 i, per tant, el
tancament quedava desautoritzat. Però, com hem dit, ja era massa tard.

A més, no estem
davant d?una empresa qualsevol, sinó davant d?un mitjà de comunicació. Està pel
mig el dret fonamental a la llibertat d?expressió, i això hauria de tenir algun
valor afegit. De fet, el té. No hi ha penes que valguin quan estem davant de
drets humans. El tancament d?un diari és una mesura inconstitucional, inhumana,
i no hi ha justificació possible. Cap llei pot decretar la suspensió d?aquests
drets, i una prova és la STC
199/1987 que hem esmentat abans: a instància dels Parlaments basc i català, el
Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional un precepte de la llei
antiterrorista que preveia el tancament de mitjans de comunicació com a mesura
cautelar.

El motiu de fons és
un altre. Iñigo Iruin, advocat de la defensa, ho diu així: ?La clausura
temporal d?Egin i Egin Irratia era un dels objectius polítics de Mayor Oreja,
manifestat en privat en més d?una ocasió. És a dir, la decisió política estava
presa, i només faltava que un jutge li donés cobertura política?.

El tancament del
diari basc és una vulneració de la llibertat d?expressió feta a tota
consciència amb l?únic objectiu de fer callar veus dissidents. Carlo Fabretti,
matemàtic i escriptor, deia a les pàgines de Gara el 5 de setembre de 2003:
?Podem dir el que vulguem, però els mitjans de comunicació només estan a
l?abast de qui diu allò que el poder vol. Qualsevol pot publicar un periòdic,
però el poder es reserva el dret a tancar-lo quan li vingui de gust i torturar
impunement els seus responsables [en referència al tancament d?Egunkaria i les
denúncies per tortures dels detinguts]?.

Crec que els
responsables del tancament del diari, començant per Baltasar Garzón, haurien de
respondre davant la llei per una violació tan flagrant dels drets i les
llibertats. Com a desig personal, només espero que algun dia, es deixi de
perseguir judicialment la ideologia de la gent.

2. Codis aplicables i principis afectats

Aquest treball vol
fer una petita anàlisi dels drets afectats en el cas que ens ocupa. No pretén
tractar el periodisme des d?un punt de vista ètic (tot i que seria el més
normal, tenint en compte l?assignatura) sinó des de la visió del Dret.
Tanmateix, n?estic convençuda, el rerefons no deixa de ser una qüestió ètica.
Ho veurem.

Estem davant d?un
suposat delicte, de manera que la principal llei aplicable és el Codi Penal, i
la corresponent Llei d?Enjudiciament Criminal. En concret, els articles
relacionats amb el cas, els al·legats per Garzón i els al·legats per la
defensa, són els següents:

Art. 127.1 CP: Tota pena que s?imposi per
un delicte o falta dolosos comportarà la pèrdua dels efectes que d?ells
provinguin i dels béns, mitjans o instruments amb què s?hagi preparat o
executat, Aixa com els guanys provinents del delicte o falta [?]. Tots seran
decomissats [?].

Art. 129 CP: El jutge o tribunal, en els
supòsits previstos en aquest Codi, i sens perjudici d?allò establert en
l?article 31 del mateix, […] podrà imposar, motivadament, les següents
conseqüències:

a. Clausura de l?empresa, els
seus locals o establiments, amb caràcter temporal o definitiu. La clausura
temporal no podrà excedir de cinc anys.

b. Dissolució de la societat,
associació o fundació.

c. Suspensió de les activitats
de la societat […] per un període màxim de cinc anys.

[…]

2. La clausura temporal prevista en el subapartat a) i la suspensió
assenyalada en el subapartat c) de l?apartat anterior, podran ser acordades pel
Jutge Instructor també durant la tramitació de la causa.

3. Les conseqüències accessòries previstes en aquest article estaran
orientades a prevenir la continuïtat en l?activitat delictiva i els efectes de
la mateixa.

Art. 515 CP: Són punibles les
associacions il·lícites, tenint tal consideració:

1) les que tinguin per objecte cometre algun delicte o, després de
constituïdes, promoguin la seva comissió, així com les que tinguin per objecte
cometre o promoure la comissió de faltes de forma organitzada, coordinada i
reiterada.

2) les bandes armades, organitzacions o grups terroristes.

3) les que, tot i tenir per objecte un fi lícit, emprin mitjans
violents o d?alteració o control de la personalitat per a la seva consecució.

4) les organitzacions de caràcter paramilitar.

5) les que promoguin la discriminació, l?odi o la violència contra
persones, grups o associacions per raó de la seva ideologia, religió o
creences, la pertinença dels seus membres o d?algun d?ells a una ètnia, raça o
nació, el seu sexe, orientació sexual, situació familiar, malaltia o
minusvalia, o ho incitin.

Art. 516.2 CP: En els casos previstos en el
número 2) de l?article anterior, s?imposaran les següents penes: als integrants
de les esmentades organitzacions, la de presó de sis a dotze anys, i la
inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un temps de sis a
catorze anys.

Art. 520 CP: Els Jutges o Tribunals, en
els supòsits previstos en l?art. 515, acordaran la dissolució de l?associació
il·lícita i, en el seu cas, qualsevol altra de les conseqüències accessòries de
l?article 129 d?aquest Codi.

Si hi ha un precepte
que ha estat al·legat i reivindicat en contra de les mesures cautelars, aquesta
ha estat l?article 20 de la Constitució Espanyola, que preveu la llibertat
d?expressió i la d?informació dins el seu títol de drets fonamentals. Recordem
que aquests drets, per la seva naturalesa, tenen una protecció especial que els
fa prevaldre per sobre d?altres.

Art 20 CE:

1. Es reconeixen i protegeixen els drets:

a. a expressar i difondre
lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l?escrit o
qualsevol altre mitjà de reproducció.

[…]

d. a comunicar o rebre
lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió […].

2. L?exercici d?aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap tipus
de censura prèvia.

4. Aquestes llibertats tenen el seu límit en el respecte als drets
reconeguts en aquest Títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupen
i, especialment, en el dret a l?honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a
la protecció de la joventut i de la infància.

5. Només podrà acordar-se el segrest de publicacions, gravacions i
altres mitjans d?informació en virtut de resolució judicial.

Art. 55.1 CE: Els drets reconeguts en els
articles […] 20, apartats 1 a)
i d) […] podran ser suspesos quan s?acordi la declaració de l?estat
d?excepció o de setge en els termes previstos en la Constitució.

Però a banda de les normes
legals, també és important tenir en compte la doctrina del Tribunal
Constitucional. En aquest sentit, diversos advocats i juristes van referir-se a
la STC 199/1987
de 16 de desembre, que declarava inconstitucional l?article 21 de la Llei Antiterrorista.
Aquest precepte permetia al jutge clausurar un mitjà de comunicació quan així
ho sol·licitava el Ministeri Fiscal, en el cas que a través del mitjà s?hagués
comès algun dels delictes compresos en la Llei.
El Tribunal afirmava que ?una finalitat preventiva no
justifica una restricció tan radical de les llibertats d?expressió i
d?informació? i va sentenciar que ?(el tancament preventiu) resulta contrari a
l?art. 20 de la
Constitució i ha de ser declarat inconstitucional?.

Veiem, doncs, que el
principi de llibertat queda flagrantment afectat: la llibertat d?expressió i la
llibertat d?informació són drets fonamentals, l?espina dorsal del periodisme, i
han de prevaler per sobre d?altres drets. L?article 20 CE que acabem de veure
especifica quins són els seus únics límits.

En deu minuts, he d’entregar el treball de Deontologia. Va del tancament d’Egin, i el reprodueixo a continuació i en els propers posts. 

1. Descripció del cas

La matinada del 15 de
juliol de 1998, per ordre del jutge Baltasar Garzón, totes les delegacions
d?Egin i Egin Irratia van ser precintades per la policia. Era l?anomenada
?Operació persiana?, en la que van ser detingudes 11 persones. Segons la
interlocutòria dictada per Garzón a 15 de juliol, s?acordava ?la mesura
cautelar consistent en la clausura cautelar i suspensió d?activitats de les
empreses Orain SA, Egin, Egin Irratia, Lema 2000, Hernani Imprimategia i
Ardatza SA?, totes elles acusades de pertinença i integració en banda armada.

Aquell mateix dia,
l?aleshores president del govern espanyol, José Maria Aznar, es trobava de
visita oficial a Turquia. Quan en una roda de premsa un periodista li preguntà
sobre els fets, va respondre: ?Creien vostès que no ens atreviríem??. I és que,
en paraules seves, el tancament formava part de la política antiterrorista del
govern.

El número 7.200 va
ser el darrer d?Egin, que havia nascut el 27 de setembre de 1977. L?endemà,
però, i per sorpresa de molts, apareixia un nou periòdic als quioscos, Euskadi
Información, la capçalera que els treballadors d?Egin havien creat per tornar a
sortir al carrer. 8 pàgines en blanc i negre fetes aquella nit a contrarellotge
amb una vella rotativa, i que va arribar a la resta del país a base de
fotocòpies i Internet. ?Un gest de rebel·lia davant la injustícia?. Jabier
Salutregi, últim director del diari Egin, concloïa en l?article de portada:
?poden matar avui la paraula, però el seu eco els ensordirà. Seguim, seguirem.
Que no ho dubti ningú!?. Euskadi Información va viure 198 dies, després dels
quals li prengué el relleu Gara, que actualment podem trobar als quioscos i a
Internet.

Una setmana després
dels fets, Baltasar Garzón decidia la presó incondicional i incomunicada per a
8 dels detinguts, i la llibertat dels altres 3, dos dels quals sota fiança. Acabada
la instrucció del cas, que va durar més d?un any, l?Audiència Nacional va
rebaixar l?acusació a ?col·laboració amb banda armada?, cosa que feia injustificat
el tancament. Però era massa tard, ?cap diari pot subsistir tancat tant de
temps? (havia previst l?advocat Iñigo Iruin), i Orain SA ja havia fet fallida.

El cas continua
obert, sense que els acusats hagin estat condemnats ni indemnitzats.

Ja està penjat!

El vam gravar dimarts passat… Vull crítiques, però tampoc sigueu gaire durs, que era la meva primera vegada…

+ Escolteu: A dues veus

Pel micròfon anunciaven la següent actuació. Deien el meu nom. Durant aquells minuts en què havia de conscienciar-me que la següent era jo, el cap se?m col?lapsava. Si algú em parlava, mossegava amb la mirada. Agafava la partitura per repassar-la un darrer cop abans de pujar a l?escenari: era com si la llegís per primera vegada. Sentia la suor freda per tot el cos. M?imaginava aixecant-me, travessant el passadís i sortint d?allà dins. Desitjava que passés qualsevol cosa (que hi hagués una apagada general, que algú es desmaiés, que cridessin ?bomba!?) per desempallegar-me de pujar a tocar. Però, òbviament, res no passava. I, inevitablement, acabava arribant el moment en què havia d?aixecar-me, no pas per fugir corrents sinó per pujar dalt de l?escenari i enfrontar-me al meu pànic.
[continua…]

Les mans sempre em suaven una barbaritat, i les cames em tremolaven.
Intentant fer veure que estava tranquil?la, em col?locava el tamboret
amb tota la parsimònia del món. Seia. M?aixecava i tornava a seure. I
així, tres o quatre vegades fins que em notava ben asseguda. Col?locava
la partitura. Un parell de vegades com a mínim. Respirava profundament.
?Bé, ja hi som. Ara no t?aixecaràs i marxaràs, així que toca i acabem
d?una punyetera vegada?. Els dits, mig garrotats, començaven a
relliscar per tecles blanques i negres. Tenia els braços completament
tensos, de la punta dels dits fins a l?espatlla.
Mai vaig ser capaç de gaudir d?aquells moments. A casa, sola, sí. Era
de les coses que més m?agradaven i que millor em feien sentir: em
tancava a l?habitació, i gaudia de cada nota que premia. De cada forte,
de cada piano. De cada allegretto i de cada rittardando. Però en aquell
auditori em venien totes les suors, tots els nervis, totes les pors.
Odiava tocar-hi. Sempre que havia pogut, m?havia escapolit, amb
qualsevol excusa barata.
Si la meva antiga professora de piano llegeix això: no, mai em va
agafar cap atac d?apendicitis; ni cap camioner va atropellar mai al meu
gat… bàsicament, perquè mai he tingut cap gat.

Aquest trimestre estic fent Periodisme judicial, amb la Montse Quesada, com a assignatura de lliure elecció. La setmana passada havíem d’entregar una crònica. La fèiem la Neus i jo. Sobre el cas Alsina. Avui, la Montse ens l’ha tornada corregida: un 9. Diu que som les millors de la classe. No és per fardar, però n’estic orgullosa. Així que aquí va:

Un cas
rodejat d’incògnites

 Neus Parés Alfaro / Isabel
Zaballa Madrid

La mort de l?empresari Joan Alsina continua envoltada de misteri. El secret de sumari, decretat el 8 de gener, no fa més que augmentar les sospites.

Des d?un primer moment, la família va atribuir el mòbil de l?assassinat al robatori: ?No tenim cap dubte que va ser un assalt a la casa?, assegurava el portaveu familiar, Josep Lluís Pons. Contràriament, els Mossos d?Esquadra no van descartar cap hipòtesi. És més, asseguraven que era poc probable que el mòbil fos el robatori, tenint en compte el ?modus operandi? dels assassins, que no coincidia amb el de les bandes que darrerament han protagonitzat diversos assalts amb violència a Catalunya.

La casa està situada en una urbanització de luxe de Sant Cugat del Vallès, i com a única mesura de seguretat disposa d?una alarma que, casualment, aquell dia no va sonar. Aquesta aparent tranquil?litat xoca amb la gran quantitat de mecanismes de seguretat que protegeixen la resta de cases de la urbanització. És per això que els agents policials no tenen imatges de l?interior del domicili, però n?han aconseguit de l?exterior gràcies a les càmeres de vigilància dels veïns.

La filla de Joan Alsina va trobar el cadàver del seu pare el dia 1 de gener al migdia, quan tornava d?esquiar. L?autòpsia va revelar que l?empresari havia estat assassinat dos dies abans, el 30 de desembre, a causa d?una ferida al coll realitzada amb algun objecte tallant.

Alsina va estar el cap d?any sol a casa. La seva dona havia marxat el 27 de desembre a passar les vacances de Nadal a Colòmbia, d?on és originària, amb la seva filla petita. Ningú el trobà a faltar: tenia pensat sopar amb uns amics o a casa d?un dels germans, però en no anar a cap de les cites uns van pensar que estava a casa dels altres. El fet que no respongués al mòbil ho van atribuir al col?lapse de les línies telefòniques.
El 3 de gener, la hipòtesi del robatori ja havia perdut força pes. Els Mossos van haver d?allargar la inspecció al domicili, donada ?la complexitat del cas?. La casa estava desendreçada, calaixos i armaris estaven remenats, però, sorprenentment, no faltava res a l?interior i les caixes fortes estaven intactes. Una de les dades més destacables és que la porta principal no estava forçada. Això fa pensar que l?empresari els va obrir la porta, o bé, que els intrusos tenien claus de la casa. A més, els agents policials van assegurar que ningú va entrar ni sortir per la finestra que van trobar trencada, cosa que els feia sospitar que van trencar-la per simular un robatori. En la reconstrucció dels moviments dels assassins, s?advertia que aquests van passar molta estona al despatx que Alsina tenia a la planta inferior de l?habitatge.

Una altra línia d?investigació intentava esbrinar la vida de Joan Alsina, parlant amb familiars, amics i treballadors, així com revisant la seva agenda personal i totes les trucades que va rebre i fer els dies anteriors a la seva mort.

Tot i el camí que va començar a agafar la investigació policial, la família continuava aferrada al robatori com a únic mòbil possible de l?assassinat. Asseguraven que Alsina era una persona ben normal, que vivia sense ostentació i que mai havia rebut amenaces ni se li coneixien enemics. La germana de la víctima, Maria Antònia Alsina, explicava com creu que van succeir els fets: ?La meva cunyada se?n va anar a Colòmbia el 27 de desembre amb el cotxe ple de maletes. Conduïa el Joan i les noies anaven al darrere. Estem segurs que els lladres van pensar que la casa es quedava buida, van entrar per la nit a robar, trencant una finestra que comunicava amb el jardí, van ensopegar amb en Joan per sorpresa i el van matar. Dubto que hagi pogut tenir un enfrontament amb els atracadors i que es resistís, perquè el seu temperament era molt tranquil?. Per què aquesta insistència en el robatori com a únic mòbil possible, quan la investigació policial es decanta, cada cop més, per altres motius?

POSSIBLE AJUST DE COMPTES
Alguns diaris van publicar que el possible mòbil de l?assassinat era un ajust de comptes. La Voz de Galícia, en l?edició del 5 de gener, destacava que ?els mossos centren les indagacions en l?entorn de l?industrial, ja que es decanten més per la hipòtesi de l?homicidi que pel mòbil del robatori?.

Joan Alsina era copropietari de la multinacional catalana Encofrats J. Alsina, que avui dia factura uns 60 milions d?euros amb uns beneficis de 7?9 milions. Alsina també estava emparentat amb els propietaris de la Cooperativa Àrea de Guissona i, a més, era oncle de la regidora per CiU de l?Ajuntament de Barcelona, Sònia Recasens.

Deu dies després del descobriment del cadàver, la vídua va entrar per primera vegada al domicili, acompanyada del jutge del cas per revisar si faltaven objectes de valor. Després de passar més de tres hores dins de la casa, desprecintaren l?habitatge. Aquesta visita va resultar decisiva per confirmar les sospites policials: no hi va haver robatori.

Dues versions difereixen sobre la situació matrimonial d?Alsina. Persones pròximes a la família destaquen que la relació amb la seva dona ?era perfecte?, mentre que una veïna de la família assegura, ?que estaven en tràmits de separació?. Cal afegir que feia més de 20 anys que vivien junts.

Altres dubtes continuen planejant sobre la investigació de la mort de l?empresari santcugatenc. Per què no va acompanyar la seva dona i la seva filla a Colòmbia? Fonts familiars asseguren que la víctima havia reiterat en més d?una ocasió que tenia ?por? a ser segrestat, i que per aquest motiu preferia quedar-se a Catalunya. Aleshores, per què hi va deixar anar la seva pròpia filla?

Ja en els primers dies de la investigació, es va saber que l?empresari havia estat degollat pel darrere, cosa que va fer pensar als agents que un lladre no es comportaria d?aquesta manera, donat que no acostumen a atacar a traïció. Això lliga amb les darreres filtracions sobre el cas:  indicis que assenyalen un assassinat propi de grups criminals organitzats procedents de l?antiga URSS. La ferida al coll era àmplia i profunda i, a més, Alsina va rebre un cop fort al crani. En aquest punt del relat, cal indicar que l?empresa Encofrats J. Alsina té negocis a Rússia. Aquesta és una de les línies d?investigació amb més força i amb la que s?està treballant més intensament.

– Ja comença a fer calor, eh?
– Sí…
…
– Què, a dinar, ja?
– Sí, ja toca… hehe (somriure diplomàtic)
…
(Clinc! 3er pis)
– Bé, jo baixo aquí. Au, bon profit!
– Gràcies, igualment!
(Típica conversa d?ascensor)
_______________________________________________________________

– Un cafè amb gel, si us plau.
– ¿Con leche?
– No, amb gel.
– …
– Hielo. Café con hielo.
(Ho apunta a la llibreta i marxa. M?irrito)
_______________________________________________________________

– Me?n vaig. Adéu!
– Ei, on vas?
– Surto.
– Amb qui?
– Ai, amb qui vols que sigui? Amb els de sempre!
– I on aneu?
– Hosti, mama! No sé, a prendre alguna cosa.
– Però agafareu el cotxe?
– Que no… tranquil?la!
– I a quina hora tornaràs?
– Collons! Doncs no ho sé, quan em cansi!
– No tornis tard, que demà has d?estudiar. D?aquí res estàs d?exàmens!
– Uf! Santa paciència! Au, vinga, marxo que ja faig tard! Adéu!
(Diàleg des del rebedor de casa, amb la porta mig oberta, i a cops de crit, amb una mare patidora de mena)
_______________________________________________________________

– Ei, em deixes els apunts de Processal?
– No.
– Per què?
– Perquè et passes les hores de classe al bar, ves!
– Ah…
(Cara d?idiota perduda)
_______________________________________________________________

Entro a casa tan silenciosament com puc…
– Ja era hora! [Collons! Quin ensurt!] Sort que no havies de tornar tard!
– Ai, tampoc és tan tard!
– Oh, que no… Demà no et llevaràs!
– Que sí… Ufff! Bé, me?n vaig al llit. Bona nit.
(Diàleg des de la porta de l?habitació dels pares, a les fosques, i a cops de xiuxiueigs, amb una mare patidora de mena; i amb l?oïda molt fina).
_______________________________________________________________

– Perdone, ¿le importaría dar la clase en castellano?
– Claro, faltaría más. Algú té algun problema? (Bé, això en el cas que el/la professor/a es digni a demanar l?opinió de l?alumnat).
A partir d?aquí poden passar dues coses, però el resultat ve a ser el mateix:
a) Ningú diu res, i amb prou feines se sent un xiuxiueig. Així que la classe continua en castellà.
b) Que algú digui ?Sí, a mi no em sembla bé?, la qual cosa pot propiciar que la resta de la classe el/la tracti d?intolerant i insolidari. Així que, per ?solidaritat? (quina gràcia, oi?), la classe continua en castellà.
(Típica situació ? per desgràcia ? a les aules de les universitats catalanes. Ja no faig cap cara…)

La foto la vaig fer aquest Nadal, quan vam anar a Lisboa.

Avui, els i les portugueses decideixen si despenalitzen l’avortament. De moment, avortar quan no hi ha cap risc per la mare o el fetus o quan no hi ha hagut violació, pot comportar la presó per a dones i metges.

Sembla que el SÍ té moltes possibilitats. Espero que així sigui. No m’imagino què pot ser tenir un fill sense voler-lo… o les peripècies que han de fer tantes dones per avortar esquivant la llei.

Aquells dies per Lisboa, també vam veure cartells demanant el NO: “Avortar quan un cor ja batega?”, “Pagar amb els meus impostos l’avortament?” “Nao, obrigada”. Darrere la campanya, òbviament, l’església. I el seu cinisme em supera.

Només la dona hauria de decidir si avorta o no, sense cap mena de conseqüències.

Per un avortament lliure i gratuït.

Veïns de Sant Antoni culpen
una antena telefònica de provocar càncer

Una antena de
telefonia, situada al barri de Sant Antoni de Barcelona, és el motiu de les
baralles entre els veïns i l?Ajuntament. Mentre els primers s?estan mobilitzant
perquè l?antena desaparegui, l?altre acaba d?atorgar la llicència a Telefònica
per tal que la instal·lació torni a funcionar. I és que fa dos anys que
l?antena està desconnectada, degut a que la companyia no tenia els permisos
corresponents.

Núria Picazo viu molt
a prop de l?edifici on s?ubica l?antena: ?Anys enrere, m?aixecava amb molt mal
de cap. Des que la van desconnectar, que ja no en pateixo?. La Núria no és l?única que
culpa l?antena dels seus dolors. En els darrers anys, s?han diagnosticat més de
80 casos de càncer a la mateixa zona, i els veïns coincideixen a afirmar que la
causa de les malalties és l?antena telefònica. Aquesta està situada en un antic
edifici de la companyia des de 1992, al costat del número 24 del carrer Campo
Sagrado, enmig de blocs de pisos i carrers transitats. Miguel Buendía és el
conserge de l?edifici del costat: ?Jo sóc un dels afectats de leucèmia. Me la
van detectar fa dos anys. Vaig estar-ne un i mig de baixa, i el setembre vaig
tornar a treballar?.

El passat 20 de
gener, estava previst que una grua municipal tornés a connectar l?antena, però
els veïns van impedir-ho: s?apoderaren de la màquina i van inutilitzar-la.
D?aquesta manera, van retardar la seva posada en marxa. Molts afirmen que
l?Ajuntament no els fa cas i que metges de gran renom avalen el que diuen: la
causa dels càncers és l?antena. ?En aquesta zona han mort molts veïns, de
tumors al cap, de càncer de mama, i concretament en el número 24, han mort 7
persones?, assegura Miguel Buendía, que afegeix que han fet ?moltes
reclamacions a l?Ajuntament, però sembla que no existim?.

Andrés Yepes, veí de l?edifici del davant, és clar i contundent: ?El més
trist és que l?Ajuntament hagi donat el permís i hagi sentenciat a moltes
persones a mort?. Ara bé, sembla que els afectats continuaran lluitant fins al
final.

Redada nocturna,
Iraq.

Un segon premi, però és de les que més m’ha impressionat.
Totes valen la pena, això sí.

Guanyadors World Press Photo 2007

PS: El Copyright m’advertia que no copiés la foto…