una entre tants

La cadena holandesa BNN començarà a emetre, divendres que ve, ‘El Gran Donant’, un altre programa de reality show que sobrepassa l’inimaginable: tres concursants malalts hauran de lluitar per aconseguir el premi, un transplantament de ronyó. La persona donant és una malalta terminal de càncer cerebral. Serà ella qui decidirà quin dels tres concursant ‘mereix’ el seu ronyó.

Em costa de creure que passin coses així. A més, es veu que el Ministeri ha dit que no pot fer res per evitar que s’emeti el programa perquè se l’acusaria de censor.

Un programa com aquest atempta contra la dignitat humana, i aquesta ja és raó suficient per prohibir el programa. No, no es pot fer TOT en nom de la llibertat d’expressió. I menys això, que no penso que sigui cap exercici d’aquest dret. ‘El Gran Donant’ s’aprofita de les necessitat vitals d’unes persones i de la morbositat dels espectadors. 

Imagineu la situació: tres persones que es troben en una llarga llista d’espera per rebre un ronyó. Que no saben si l’òrgan els arribarà a temps. Uns executius es presenten davant d’elles: només han de tancar-se un temps en una casa (només, eh? total, segur que no necessiten cap atenció mèdica), caure simpàtiques, i ja tindran un ronyó. De fet, el programa atempta contra molts altres drets, a banda de la dignitat i l’honor. Atempta contra principis mèdics. La persona receptora d’un òrgan no sap mai qui ha estat la seva donant. Aquí no només ho saben, sinó que es tracta de conèixer-la i caure-li simpàtica.

Vergonyós, aberrant, indecent, impropi d’una societat que s’autoanomena civilitzada. Més valdria tornar als micos.  

Tret de Telenotícies.cat:

L’Organització Catalana de Trasplantaments qualifica de desastre ètic el programa de la televisió holandesa en què una dona amb un càncer terminal ha de triar entre tres malalts renals a qui donarà un dels seus ronyons. La directora de l’entitat, Roser Deulofeu, ha dit al programa "Catalunya matí", de Catalunya Ràdio, que a l’estat espanyol el programa seria il·legal. El govern d’Holanda ha dit que no hi pot intervenir perquè no es vulnera cap llei al país, i l’associació de donants del país dóna suport al format. L’emissió del programa està prevista per demà.

Els Telenotícies i els butlletins de Catalunya Ràdio ens ho repeteixen cada dia: els periodistes no signen les cròniques durant aquests quinze dies de campanya en protesta per la imposició d’un criteri polític a l’hora d’informar sobre els actes de campanya electoral.

Ho trobo completament inútil.

Com a periodista, em sembla vergonyós que una llei estipuli quin ha de ser el criteri d’informació. Des del primer dia de classe de la llicenciatura, el professorat et repeteix quins han de ser els criteris: noticiabilitat, actualitat, novetat, temporalitat, i algun altre que em deixo. Tot això se’n va en orris perquè als polítics els surt dels nassos.

I què fan els periodistes per protesta contra una intromissió tan barroera en la seva feina (que per cert no passa en cap altra professió)? No signar les notícies. Realment creuen que això afecta d’alguna manera? L’espectador que mira els informatius gairebé mai no es fixa en el nom del/de la periodista que li dóna la informació. I si no fos perquè els presentadors ho repeteixen cada dia, durant la campanya continuarien sense adonar-se’n.

Cal anar molt més enllà. Si realment els periodistes dels mitjans públics no estan d’acord amb aquestes condicions, que prenguin mesures dràstiques. Que deixin de donar la informació política durant un sol dia, i ja veuríem com reaccionarien els polítics. O que ingnorin directament la llei, i apliquin criteris periodístics a les informacions. A totes les imformacions. A consciència i assumint les conseqüències. El que cal és anar tots a una.

Entrevista a Cesk Freixas a l’Enderrock del mes de maig.

Encara no tinc la revista a les mans, però a la web, en l’apartat de sumari del número de maig, s’hi pot veure una petita introducció.

Cada cop falta menys perquè ‘El camí cap a nosaltres’ vegi la llum.

Fa uns dies, la Noemí Colomer va fer-nos les fotos del disc, pels carrers de Riudebitlles. I el Jordi, fotògraf de guàrdia, va fer el seu particular making off. Amb el seu permís, i els dels Bandais (espero!), aquí us les deixo:

Cesk Freixas. El príncep de la revolta

23 anys, fill de Sant pere de Riudebitlles (l’Alt Penedès), veu dolça, característic tallat de cabells mullet, guitarra pràcticament annexada al braç, arracades contundents i lletres compromeses. Cesk Freixas és la peronificació de la dita popular del pot petit carregat de bona confintura. A la primera trinxera de la renovada cançó d’autor, la seva proposta pren consistència amb un segon àlbum, el camí cap a nosaltres (autoeditat), gravat entre Sant Sadurní d’Anoia i Sant Pere de Riudebitlles, amb la producció i aportació musical de Magí Batalla (Revolta 21, Transpenedès Jazz Orquestra, Companyia Catalana de Latin Jazz), un nnou disc que veurà la llum al maig i que fa honor a una atapeïda agenda de concerts.

[Enderrock]

[Fotos: Jordi Salvia]

10.07 del matí d’ahir.

Amb presses, agafo el 15 per anar a una roda de premsa. El bus està força ple. Hi descobreixo un nou personatge, un revisor d’autobusos, que controla que tothom validi el bitllet (encara no l’havia vist mai).

[…]

Unes parades més enllà, puja una dona d’avançada edat. Va una mica perduda, així que es dirigeix cap al revisor a demanar-li ajuda, el qual li respon amb una veu forta i potent, perquè tothom el senti.

Al cap d’una estona, la conversa va, més o menys, així:

– Bueno, yo nací en Aragón pero como vine aquí de niña, me siento catalana.

– ¿QuÉ? Catalana?!? Qué va a ser usted catalana, hombreeeee!!! Usted es espaÑola! Como yo! Yo no soy ni catalán ni basco, yo soy ESPAÑOL!

I ho repeteix un parell de vegades. Me’l miro mig sorpresa mig somrient, em fot entre pena i encara més fàstic.

La doneta, pobra, no sap com reaccionar, i li repeteix que ella no és espanyola, però aquell home crida molt i fa dos com ella.

La cosa encara ha de tornar-se més surrealista, perquè de cop, un home de 87 anys (ho diu ell), des del seu seient, li replica:

– Doncs vagi-se’n a Espanya! Tan malament no deu estar aquí, si s’hi ha quedat a treballar…

Comencen a discutir. Que si tú qué dices, que si torna-te’n a Espanya, que si yo soy de España, de Europa i del mundo, que si tú qué sabes lo que yo sé, … Aleshores, l’home gran té una sortida totalment fora de to:

– Ui, sí, vostè és molt intel·ligent, per això treballa en un bus.

És quan un altre els diu que ho deixin córrer. I ho fan.

No m’ha semblat bé que l’home gran hagi tingut una sortida tan classista i prejuiciosa, però en realitat això és el de menys.

El que és patètic i vergonyós és que els usuaris del transport públic metropolità de Barcelona haguem d’aguantar un personatge com aquest revisor. Està fent un servei públic, i les seves opinions ideològiques no ens interessen el més mínim.

El seu comentari, amb veu forta, va ser pura provocació. Va tenir sort que només fos un qui hi caigués, perquè s’estava guanyant un bon xec d’hòsties. 

"El mal que ve d’Almansa

a tot lo món alcança".

[…]

Tres-cents anys de l’ocupació i d’imposicions por derecho de conquista.
Però també són tres-cents anys de resistència, i no ens deixarem tòrcer.
A pesar dels intents d’aniquilació, el poble català, el poble valencià, continuem avançant, sense acotar el cap.

—

Bertolt Brecht deia:

Hi ha persones que lluiten un dia i són bones.
Hi ha les que lluiten un any i són millors.
Hi ha qui lluita molts anys, i són molt bones.
Però hi ha persones que lluiten tota la vida,
aquestes són les imprescindibles.

Han estat, i són, moltíssimes les persones imprescindibles que fan que els Països Catalans continuïn dempeus, malgrat les adversitats.

—

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l’aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s’ensenya en les escoles
cóm van esclafar un país,
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

[Lladres, de la cantata ‘Quan el mal ve d’Almansa’, Al Tall]

Hauríem de poder passejar junts per la Rambla, avui.

[…]

I

Hauríem de poder passejar junts per la Rambla, avui. Queixar-nos de la calor i de la gentada, mentre avancem a pas de tortuga agafats de la mà (o no), mirant les parades. I dinar plegats, regalar-nos els llibres, i passar la tarda a la parada, venent material, intercanviant llibres, i fent petar la xerrada.  

Però les cricumstàncies són les que són. Ja ens ho vam fer venir bé ahir per avançar-nos el nostre Sant Jordi.

II

Gràcies a la meva pedanteria (que tampoc n’hi ha per tant!), m’he guanyat que em regalin el nou DIEC. I ja tinc una queixa! Vaig anar a buscar ‘pèlag’, una paraula genuïnament penedesenca que vol dir ‘toll d’aigua’. Volia comprovar que sortia. Doncs bé, segons el nou Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ‘pèlag’ vol dir: Mar. Serà a Bartsalona això…

III

M’he llevat justeta de temps, després de fer mitja hora el ronso pel llit. Ahir em vaig quedar mirant la pel·lícula de tv3 fins que es va acabar (em va deixar un nus a l’estómac i una plorera…), i després em vaig ficar al llit a llegir un parell de contes del Monzó, ni que fos per treure’m el regust amarg de la pel·lícula. El que deia, aquest matí he anat corrents pel pis, i just quan anava a marxar m’he recordat. L’estelada! Ja està al balcó, fent companyia a la del balcó del davant.

IV

Hauríem de poder ramblejar (segons el nou DIEC) junts, avui. Ens separen 50 quilòmetres. No res, una hora de tren, mitja de cotxe. Però la feina és la feina! Així que avui m’he de conformar a estimar-te en la distància. I ho crido als quatre vents (perquè em sentis des d’on ets):

Que t’estimo, que t’estime, que t’estim.

Te doy una canción

Como gasto papeles recordándote
como me haces hablar en el silencio
como no te me quitas de las ganas
aunque nadie me vea, nunca contigo
y como pasa el tiempo
que de pronto son años
sin pasar tu por mí, detenida.

Te doy una canción si abro una puerta
y de las sombras sales tu
te doy una canción de madrugada
cuando más quiero tu luz
te doy una canción cuando apareces
el misterio del amor
y si no lo apareces, no me importa
yo te doy una canción.

Si miro un poco afuera, me detengo
la ciudad se derrumba y yo cantando
la gente que me odia y que me quiere
no me va a perdonar que me distraiga
creen que lo digo todo
que me juego la vida
porque no te conocen, ni te sienten.

Te doy una canción y hago un discurso
sobre mi derecho a hablar
te doy una canción con mis dos manos
con las mismas de matar
te doy una canción y digo patria
y sigo hablando para ti.

Te doy una canción como un disparo
como un libro, una palabra, una guerrilla,
como doy el amor.

[Adjuntaria la cançó en format àudio, perquè és una meravella, però no sé com es fa]

He trobat aquest reportatge per internet: ‘Que levante la mano la guitarra’, sobre la vida i obra del creador de la Nueva Trova.

El dia comença gos. Llevant-nos tard, esmorzant com reis i dinant felafels. El dia acaba tard. Són les 3:42, acabo d’arribar del concert del Feliu Ventura, en el que, a banda de gaudir de les cançons i l’ambient, he pres notes per fer la posterior crònica. Donat que és tard, plou (cosa totalment intranscendent, perquè sóc a casa), i demà m’he de llevar d’hora, em limito a transcriure les notes preses… Així és més genuí, oi?:

Sopar: braves a compartir, vi rosat, tallarines i un tallat, amanit amb espelmes i fum nicotínic.
A la taula del costat, el Cesk i companyia. Fins avui, em considerava de les persones més pedants de la terra. Xerrant amb la Neus, m’adono que encara em falta moooooooolt camí per recórrer!

El Forat del Pany és ple a vessar. Sort que vam reservar taula per sopar.

A les 00:22, la gent ja comença a xiular, demanant que comenci el concert.

A les 00:26, els primers acords de guitarra fan callar totes les veus fins que queden ensordits pels aplaudiments. Comença el concert…

1. “Junts són tan grans els nostres passos que arribarem i anirem més enllà”.

Una estona després, arriba la càmera de fotos enganxada a un home. És el reporter fotogràfic del setmanari del Penedès.La motxilla és una prolongació de la seva esquena.

2. “Bona nit, sóc Feliu Ventura… i ell no”. No! Ell és en Borja Penalba, un dels més grans guitarristes del panorama musical català. [“panorama musical”, un dels molts tòpics periodístics que hauria d’eliminar del vocabulari]. Alguns, al meu voltant, li diuen “homeless”, però és pura enveja. La reacció que tenen quan algunes diem que és una preciositat.

3. “Aquesta cançó parla de Xàtiva, la millor ciutat del món”. Txé, això no es pot dir quan ets a Vilafranca del Penedès, perquè tothom sap que és aquesta, la millor ciutat del món!
Imprevist: han afegit una nova estrofa a la cançó… Visca l’apitxat!

4. “Moltes vegades, som com les gallines, que tenen les ales tan curtes que no serveixen per a volar”.

5. Solo de gutiarra enmig d’un silenci absolut.

6. No sé què sent, dedicada a Núria Pòrtulas.

7. “Una cançó que parla de follar. Malgrat els biorritmes, Ni una coma”.

8. “Sense la unitat no hi ha futur, així que… Creix!”.

9. Si ens queda la cançó, dedicada a Francisco Camps, perquè la llengua que no pot separar el mar no la separaran els polítics.

10. Com la pell de la bresquilla…. Sí, la introducció de sempre. Una cosa així com… “una cançó que parla d’una fruita que apareix l’estiu, quan cau la roba i la vergonya. Una fruita que aquí li dieu préssec i nosaltres, bresquilla”. Afegitó nou: “parla d’una història d’amor que va acabar en una cançó… i prou. Com sempre”.

11. “Aviat no quedaran tarongers a València… El que diuen els arbres”.

12. Cançó XXI… No entenc una altra forma de cançó que la que parla pels qui no tenen veu, mitjans ni força per seguir lliutant…

13. Habitar-te. Que cadascú la interpreti com vulgui… Per tu em desperte de matinada per pintar-me les mans d’insurrecció… Jo hi veig, clarament, la geografia dels Països Catalans.

14. [No recordo quina ha cantat!]

15. D’acord, d’acord. Els policies són sagrats i neixen del ventre immaculat de la innocència.

16. El pes d’un somriure. L’ha dedicada als estudiants de periodisme, i m’he emocionat. Però analitzant la lletra, i tenint en compte certs elements que hi havia a la sala, no sé pas com prendre’m la dedicatòria… “i deixar de jugar amb els mots, i arribar a les mans”.

16. Anant cap a Alacant per interior. “Perquè hi ha un futur millor per a València”.
Última cançó?
…
Comencen els bisos!

17. Ja no ens alimenten motlles, ja volem el pa sencer! [que visqui sempre l’Ovidi Montllor!]

Després de tres patxarans…deixo de prendre notes…

[…]

Jo també faig bisos!

1. “Una cançó contra el sexisme imposat pels mitjans de comunicació. Per via anal, vaginal i digital”. [Havia desat la llibreta, però aquesta frase ha estat tan sublim, que la torno a treure].

2. No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Vincent Andrés Estellés.

3. Solo de Borja Penalba!

[Em fan mal els palmells de les mans…]

4. Escolta, amada meua, si jo anara a una guerra, lliutaria qui sap per quina ampla bandera, però millor que fos la de la meu terra. Quatre barres de sang, l’or al cor que voleja… Joan Salvat-Papasseit. [Aquesta cançó en posa la pell de gallina].

5. Que no s’apague la llum…

“Una cançoneta i mo n’anem, eh, una cançoneta i mo n’anem, eh!”… Després d’intensos aplaudiments, segons bisos. La súplica ha fet efecte.

A les 02:15, comença la darrera cançó. Com sempre, un concert excel·lent.

PAÍS VALENCIÀ, PAÏSOS CATALANS!

– Una cosa he après d’aquest viatge.
– Quina?
– Que mai més tornaré a Tenerife.

M’ho deia un company del viatge de final de carrera, amb to irònic. I és que el viatge ha estat genial, com la majoria d’aquesta mena, però igual de cert és que l’illa està feta una figa.

Els paisatges verges són preciosos, i en poc quilòmetres el clima canvia descomunalment, passant del sol de platja al fred nevat del Teide, a la humitat verda d’Orotava i al vent potent que tant busquen els surfistes.

La destrossa l’han fet els humans, per variar. L’illa fa pena. Formigó a tort i a dret, repartit per tota la muntanya, sense cap lògica i sense adaptar-se a la natura del voltant. Cases construïdes al llarg de la llera, sense criteri urbanístic ni estètitic. I la costa sud encara està pitjor. Guirilàndia en estat pur. Edificis de formigó blanc fins a la primera línia de mar. D’acord, no cal anar a Tenerife per trobar-te aquest panorama, la costa catalana n’està plena, però les dimensions a les que arriba Tenerife no me les havia trobades aquí.

Digne d’un reportatge d’investigació. Amb la conya aquesta de petits privilegis impositius, també es lliuren d’aplicar la normativa urbanística? Sap greu que l’espècie humana tingui tan poca cura per allò que l’envolta.

Per no deixar-vos amb tant mal gust de boca, poso una foto força bonica, que paisatges així també n’hi ha.

Per la resta, tot bé. S’han acabat els anys universitaris.

Com bé explica en Cesk Freixas al seu bloc, avui hem començat a gravar els pianos del nou disc, El camí cap a nosaltres. En un dia, tres cançons, portem bon ritme. El matí ha estat força profitós. La tarda més relaxada, que les hores van pesant. Havia de portar la càmera de fotos, però amb les presses, me l’he descuidada. Sort que al migdia ha vingut a visitar-nos el Jordi, que no surt al carrer sense la càmera a la butxaca. Les ha penjades al seu flickr, així que, sense el seu permís, les adjunto aquí.

L’apunt graciós del dia? N’hi ha més d’un. No hi ha cap retrat d’en Cesk fent l’imbècil amb un puny de fang (Amparo, vas borrasha, hija?), però el detall del vi del dinar tampoc està malament. Senyores i senyors, a la capital del cava, i a la comarca del vi, ens han servit un Ribera del Duero! Això és fer país, i la resta són bajanades, tu!

Com he dit, la tarda ha estat més distesa. Mentre el Magí Batalla estava ocupat amb una classe de guitarra a un nen de nom Daniel, hem aprofitat per connectar-nos a la xarxa. Això dels blocs és un vici.

Cap al vespre, ens ha visitat el Monty, el bateria dels Altres Bandais, i a quarts de nou ens hem retirat fins demà al matí.

Cliqueu a “llegir la resta de l’article” per veure les fotos.

[Penúltima foto: en Cesk ha decidit posar-se en forma? Fa anar el ventilador a basede pedalar? No patiu, no és res d’això. El que es deu posar en forma és el Magí, que té aquesta bici estàtica en un racó del menjador. Vinga Cesk, que ja arribes!]

Quan aparegui al YouTube el Polònia d’avui, aviseu-me siusplau!

Un 10 per la intervenció final del Queco-Maragall, dient les coses pel seu nom. Cosa que, per cert, no han fet pas al TN vespre: com és que no hi ha hagut ni una sola notícia sobre el tancament de TV3 al País Valencià? Arriba un punt que no entenc res i que m’ho espero tot…

No pot ser que els periodistes es quedin de braços plegats davant d’una violació tan flagrant de les llibertats d’informació i d’expressió, cal moure’s i evitar que es prengui una mesura com aquesta.  “Què faran els valencians que ens miraven?”, es preguntava el Queco-Maragall. Espero que continuïn tenint l’opció de mirar TV3, i que no sigui un partit polític o un jutge qui decideixi quins canals de televisió es poden mirar en segons quins territoris.

“Visca els Països Valencians” que ha dit aquell!

Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d’atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa…

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l’ànsia dels teus ulls,
l’impúdic arc del teu cos nu,
però amor t’estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa…

Del dolç batec de la tendresa
que espera…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d’una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d’un cop … ve… la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa
que espera…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.

Dos anys sense gaire temps per respirar. Aquesta gentussa de la foto, i molts d’altres que no hi surten, són les persones amb qui més hores he passat, i amb diferència, en els darrers 24 mesos. Fent treballs, reportatges, programes, i cafès, cigarretes i comentaris de tot tipus. Sopars pocs, que sempre he trobat excuses per no emborratxar-me amb vosaltres.

Ja estan fets els darrers exàmens de la carrera. Alguns ens veiem la setmana que ve per agafar l’avió. Altres no sé quan ens tornarem a veure. S’ha acabat la vida d’estudiant. Sí, de fet, ja tocava!

Bon viatge i feliç estada, que diuen.

[amb permís del Cesk, furto un pedaç de cançó del proper disc]
“En el camí cap a nosaltres,
no hi ha més lloc del que tracem,
no hi ha més món del que volem.
En el camí cap a nosaltres,
el somriure serà l’arma,
el nord, el lloc,
la barricada”.

Propera parada: El camí cap a nosaltres. Tecles a punt!

Foto: els de taller de tele dels matins, amb l’Eduard Boet.

A dues veus, programa número 2.

Aquí teniu el segon programa d’A dues veus, gravat dimarts 13 (sí, sí, dimarts 13…)de març als estudis de Catalunya Ràdio.

Hmmm sóc conscient que hi ha uns quants embarbussaments…

Hi ha molts incondicionals de Lluís Llach que ens hem quedat sense poder anar al seu darrer concert a Verges el 24 de març. És per això que s’ha endegat una campanya per animar el cantautor a actuar al Camp Nou. D’aquesta manera, serem molts més els qui en podrem gaudir.

A continuació, adjunto l’enllaç i el text de la campanya.

+ campanya Lluís Llach al Namp Nou

“Lluís Llach i Grande és i serà per sempre un gran referent dins de la
cançó en català. Com a artista compromès amb el seu entorn, Llach s’ha
convertit en una gran figura. Poca gent aconsegueix estar sempre al peu
del canó, renovar el seu missatge i convertir-se en referent, ja no
només musical, sinó també intel·lectual de 3 generacions.

Als seus 58 anys, el cantautor de Verges ha decidit acabar la seva
carrera i fer-ho a aquest mateix poble de la infantesa. Una decisió
molt lloable, acabar amb humilitat, sense voler fer soroll.

No obstant, aquest últim concert ens deixa a molts l’amargor i la
impotència de no poder acomiadar-nos d’ell de la manera que ens
agradaria. No som un, ni dos. Cada dia apareixen cartes als diaris,
opinions a la xarxa, converses al carrer…Només 5000 privilegiats
podran dir adéu a en Lluís Llach, els altres ens quedarem a casa
lamentant-nos.

A més, veiem com alguns indesitjables volen fer negoci d’això. La
revenda s’olora arreu, gent que sens dubte no valora la teva obra,
Lluís.

Demanem, doncs, que t’ho repensis, que no fallis al poble que t’estima,
que, com ja vas fer fa molts anys, tornis a omplir el Camp Nou.

Lluís Llach és un trosset de tots nosaltres.

Ens ho mereixem, t’ho mereixes!