el meu estellés
Deixa un comentari
Estellés és l’Ovidi dient “Els amants” com ningú els recitarà mai. Són versos pintats a la carpeta de la universitat, el primer Vint-i-Cinc d’Abril a València, descobrir la mort petita, la vida quotidiana, la llengua i la pàtria.
Estellés són uns anys d’una vida que amb prou feines reconec com a meva si no fos per aquest pòsit que queda enganxat als gots que no vols llençar i que han canviat de pis una vegada, i tres i quatre. És recitar “Assumiràs la veu d’un poble” rere un faristol molt alt en una de les primeres campanyes de la CUP de Vilafranca.
Estellés és la meva millor amiga. És també Xàtiva i el Perelló. Dir Estellés és sentir els Països Catalans sota la pell. És dir la sexualitat versada, són nous amants. “El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles”. És encetar la tradició d’amor de regalar-nos un volum de l’obra completa a cada visita a la Fira del Llibre, són pecats cautíssims, recitar-lo engatada i escriure’l en cartes censurades. Oli cru i pimentó torrat.
És la vida obrint-se pas en temps clandestins, llibres que fan olor de nou, i passar a xiuxiuejar-lo a cau d’orella a un plançó que s’adorm al pit amb la llet vessant-li per la galta. Perquè, “una ocupació tinc, des d’ara, per tu. Insistir, brutalment, des d’ara, en l’alegria.” És el nom del bloc que vaig obrir amb vint anys. És mitja vida plegats, ell que avui en faria cent. Vicent Andrés Estellés és casa. “Com mamares la llet, vares mamar l’idioma.”
Hi ha l’Estellés patrimoni de tots, l’un entre tants, i hi ha l’Estellés de cadascú. Aquesta és una aproximació al meu. Modestament.