una entre tants

Bel Zaballa Madrid

El final d’un camí

Deixa un comentari

Diumenge. Un camerino ple de fum, de menjar i de beure. Ara ja ens hem relaxat, tot ha sortit rodat. Comento amb en Xavi Sarrià que ha estat el meu últim concert (obro parèntesi per dir que, en la nostra primera conversa no virtual, em va caure molt bé, el paio). ‘Bé, ara començaràs una nova etapa’, em diu.

Un parell d’hores abans, al mateix camerino, em tremolaven les cames i no podia deixar
de fumar.

Tot va començar un dia que el Cesk em va dir ‘Voldries gravar una cançó per al primer disc?’. I fins diumenge. Han passat quatre anys. Cinc per al Cesk, que diumenge els celebrava amb un concert ple d’emocions.

Mentre fèiem les proves de so, pensava que eren les últimes. Mentre dinàvem, pensava que era l’últim dinar de Bandais abans d’un concert. Vaig mastegar bé cada minut per assaborir-lo fins a l’últim moment.

No enyoraré els nervis d’abans del concert, ni la mala llet quan l’equip de so no és prou bo, ni el despertador de dissabte al matí per anar a assajar, ni el tremolor de cames ni el nus a la panxa.

Enyoraré els assajos, les converses, l’alleujament quan un concert acaba i tot ha sortit rodat. Enyoraré aquella confiança que et permet parlar de com i quan vas de ventre i de
dir ‘ei, tens un moc que et penja’. Enyoraré els viatges en cotxe cantant i fent cotilleos. Enyoraré els farts de riure i les mirades de complicitat durant les cançons.

No em puc queixar: quan era petita i em demanaven què volia ser de gran, la meva resposta era: ‘Vull ser escriptora i tocar el piano en un grup de música’. M’hauré de buscar
nous somnis per a fer realitat. No, no em queixo.

El Cesk, la Marta, el Monty, el Dani, el Víctor i el Magí. Són ells el motiu d’haver arribat fins aquí. Perquè els projectes els fan les persones, i a mi el que més m’ha agradat de formar part dels Bandais ha estat que ells també hi fossin.

Evidentment, continuarem fent tallats i explicant acudits dolents, fumant, filosofant sobre la física quantíca i rient. I veurem créixer el Martí i l’altra baldufa que ve de camí. I,
sobretot, continuarem gaudint de la música.

Ha estat un plaer compartir aquest camí amb vosaltres.

(Fotos: Jordi Salvia)

Aquesta entrada s'ha publicat en Música el 21 de gener de 2009 per Bel Zaballa

  1. Nena, que hem van dir que vas fer-ho molt bé. Ni una nota mal tocada, tu!!

    Ara pots recuperar les classes de balls de saló, no?

    Salut i bons, nous i grans somnis

    Calops

  2. S’acaben uns camins i en comencen d’altres! Com els estels. Mentre hi hagi nous camins i ganes de caminar-los, rai. Endavant. Petons. Martí-*

Respon a Mart Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.