una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Descobertes poetikes

Deixa un comentari

Ahir vam passar pel recital ‘Quan la dignitat acampa a la plaça’, el primer dels actes de la ‘korrespondensia poetika 2011‘ que organitza l’eskamot kultural k poetika. A la plaça Doctor Bonet de Vilafranca, una desena de poetes van recitar versos relacionats amb la indignació i la dignitat, i com que la majoria eren desconeguts per mi, la d’ahir va ser una nit de descobertes poètiques poetikes. I em quedo amb una: Gemma Arimany.

Després de ‘googlejar-la’ una mica, podem explicar que és d’Olot, que va néixer el 1980 i que des del 2007 forma, amb Arnau Tintó, el duet Mecànica orgànica, amb què musiquen la seva poesia. Ha guanyat diversos premis, entre ells, el de Poesia Miquel Martí i Pol 2010 de Cerdanyola del Vallès, amb l’obra ‘Ulls a través’, editada pel servei de publicacions de la UAB.

Anhels‘ és un dels poemes que en forma part.

(Podeu llegir-lo i escoltar-lo)

Si tens ganes de jugar,

si el que vols és maquinar

i interpretar personatges,

rei, pensa que hi ha mil coses:

la botifarra, la brisca,

l’escalèxtric, el parxís,

dames, escacs, jocs de rol,

i, bé, així fins a mil.

Si el que et falta és carinyo,

rei, vés i compra’t un gos.

Però a mi no m’han fabricat

per jugar ni per fer córrer,

ni m’han adjuntat instruccions,

ni llepo culs, ni faig bonic.

A mi m’han parit d’un ventre,

dona, subtil, forta i humil.

Jo, rei meu, tinc pols i venes.

Sí, dins la carn hi tinc venes,

sí, allà on corre sang,

¿saps?, rei, que la sang és vida,

com lo riu, que també és vida.

I la vida no només és

el que veus, flaires i toques,

no, parlo de vida humana,

rei, humà, ¿saps què és això?

¿Humà, humanitat… sí?

¿Sentir-me, valorar-me,

apreciar fins al moll de l’os?

Ah, no, tu no arribes a la

medul·la, massa endins, ¿no?

Pell i carn, només, ¿no, rei?

D’alçada i cames ben llargues,

i corbes irreverents

embolicades per robes

que siguin com vulguis, però

de marca: Dolce&Gabbana,

Calvin Klein, Burberry, Dior,

Lacoste, Armani, Levi’s, mínim.

I el cap, el que és el cervell…

¿tampoc, no? Només cabells,

amb reflexos, si pot ser,

¿no? I rossos, a més, ¿no?

I jo, esclar, de rossa res,

ni tampoc cap cabellera.

Jo, moreneta, baixeta,

sense teta, normaleta.

I sense cap marca al cul

o a la samarreta.

I encara que tingués

un moll d’os un xic lluent,

doncs, a tu, què t’hi aniria,

perquè a tu ben poc t’importa,

ja ho hem dit, i per això jugues.

I com que ja em sento imbècil

i marejada de tant

anar com una baldufa,

doncs et vinc amb aquests versos,

i acabo parlan-te clar.

Mira, rei: sóc dona humana,

i no sé mirar i prou,

ni tampoc jugar i prou,

ni molt menys cardar i prou.

El meu anhel ho vol tot.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cau de llunes el 16 d'octubre de 2011 per Bel Zaballa

  1. Si l’anhel ho vol tot, ho vol tot, ara no sé si el tot ha de proporcionar tota la cobertura a l’anhel, potser massa pes, o potser no, depen del rei 🙂

  2. Si qui escriu es pensa que per tenir els cabells llargs, pits o altres, les coses són diferents, li han venut una gran mentida, davant la indiferència tothom, totes som iguals, només falta que a sobre anem amb divisions. Quan som nines, totes les nines cansen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.