Descobertes poetikes
Deixa un comentariAhir vam passar pel recital ‘Quan la dignitat acampa a la plaça’, el primer dels actes de la ‘korrespondensia poetika 2011‘ que organitza l’eskamot kultural k poetika. A la plaça Doctor Bonet de Vilafranca, una desena de poetes van recitar versos relacionats amb la indignació i la dignitat, i com que la majoria eren desconeguts per mi, la d’ahir va ser una nit de descobertes poètiques poetikes. I em quedo amb una: Gemma Arimany.
Després de ‘googlejar-la’ una mica, podem explicar que és d’Olot, que va néixer el 1980 i que des del 2007 forma, amb Arnau Tintó, el duet Mecànica orgànica, amb què musiquen la seva poesia. Ha guanyat diversos premis, entre ells, el de Poesia Miquel Martí i Pol 2010 de Cerdanyola del Vallès, amb l’obra ‘Ulls a través’, editada pel servei de publicacions de la UAB.
‘Anhels‘ és un dels poemes que en forma part.
(Podeu llegir-lo i escoltar-lo)
Si tens ganes de jugar,
si el que vols és maquinar
i interpretar personatges,
rei, pensa que hi ha mil coses:
la botifarra, la brisca,
l’escalèxtric, el parxís,
dames, escacs, jocs de rol,
i, bé, així fins a mil.
Si el que et falta és carinyo,
rei, vés i compra’t un gos.
Però a mi no m’han fabricat
per jugar ni per fer córrer,
ni m’han adjuntat instruccions,
ni llepo culs, ni faig bonic.
A mi m’han parit d’un ventre,
dona, subtil, forta i humil.
Jo, rei meu, tinc pols i venes.
Sí, dins la carn hi tinc venes,
sí, allà on corre sang,
¿saps?, rei, que la sang és vida,
com lo riu, que també és vida.
I la vida no només és
el que veus, flaires i toques,
no, parlo de vida humana,
rei, humà, ¿saps què és això?
¿Humà, humanitat… sí?
¿Sentir-me, valorar-me,
apreciar fins al moll de l’os?
Ah, no, tu no arribes a la
medul·la, massa endins, ¿no?
Pell i carn, només, ¿no, rei?
D’alçada i cames ben llargues,
i corbes irreverents
embolicades per robes
que siguin com vulguis, però
de marca: Dolce&Gabbana,
Calvin Klein, Burberry, Dior,
Lacoste, Armani, Levi’s, mínim.
I el cap, el que és el cervell…
¿tampoc, no? Només cabells,
amb reflexos, si pot ser,
¿no? I rossos, a més, ¿no?
I jo, esclar, de rossa res,
ni tampoc cap cabellera.
Jo, moreneta, baixeta,
sense teta, normaleta.
I sense cap marca al cul
o a la samarreta.
I encara que tingués
un moll d’os un xic lluent,
doncs, a tu, què t’hi aniria,
perquè a tu ben poc t’importa,
ja ho hem dit, i per això jugues.
I com que ja em sento imbècil
i marejada de tant
anar com una baldufa,
doncs et vinc amb aquests versos,
i acabo parlan-te clar.
Mira, rei: sóc dona humana,
i no sé mirar i prou,
ni tampoc jugar i prou,
ni molt menys cardar i prou.
El meu anhel ho vol tot.
Si l’anhel ho vol tot, ho vol tot, ara no sé si el tot ha de proporcionar tota la cobertura a l’anhel, potser massa pes, o potser no, depen del rei 🙂
Si qui escriu es pensa que per tenir els cabells llargs, pits o altres, les coses són diferents, li han venut una gran mentida, davant la indiferència tothom, totes som iguals, només falta que a sobre anem amb divisions. Quan som nines, totes les nines cansen.