Arxiu de la categoria: Política

I, tanmateix, la gent persisteix

Hem dormit poc i ens hem alçat ben d’hora. A les cinc, dempeus. Negra nit, encara, i plujosa. A la porta del col·legi no para d’arribar gent. Salutacions a coneguts, a veïns, alguns dels quals no hauries dit mai que te’ls trobaries aquí, a gent que feia anys que no veies. Hi ha qui ha baixat de casa una cadira plegable, que el dia serà llarg. Hi ha emoció. Ganes. Alguns seuen a terra i passen l’estona jugant a cartes. Fa olor de xocolata desfeta, l’ha portada la Pilar, la veïna del primer. I a les sis, el so de les gralles que s’acosta: un grup de grallers desperta la ciutat al to de les matines. Els grups de whatsapp treuen fum. Imatges de tractors tallant algunes carreteres. A les set en punt, la gent que quedava dins surt tota a fora: el col·legi ha d’estar buit quan es constitueixi la mesa. Disciplina i rigor. I les urnes, que no arriben? Arribaran aviat. Ahir a la matinada, en J., un dels voluntaris encarregat de la missió, va rebre el missatge amb la localització on havia d’anar-les a buscar. S’espera uns carrers més enllà fins que s’assegura que no hi ha policia per portar-les. Clandestinament, com qui portés un carregament de droga. Però som a l’Espanya més involucionada i antidemocràtica que s’ha vist en dècades, i així és com hem de votar en un referèndum. Quan arriben, silenci inicial, ‘què passa, què passa?’, passadís i, com qui fa les últimes passades d’una llarga marató, aplaudiments fins que són tots dins fora de perill. Diria que són les primeres llàgrimes del dia. Continua llegint

Feminista, jo?

‘Jo no sóc feminista!’, m’etziba una amiga enmig de la conversa. Ja no m’escandalitzo, perquè no és la primera vegada que sento algú exclamar-se en aquest sentit, però fa dies que tinc el nas arrufat. Vaig al diccionari, no fos cas que sigui cosa meva i hagi viscut equivocada tots aquests anys. ‘Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home’. Ahà. Algú de vosaltres està en contra d’això? Algú de vosaltres no hi està d’acord? Estic convençuda que no. Per mi, aquest país que volem lliure ha de ser feminista o no serà (vaja, o serà una merda de país, en tot cas). Malauradament, i malgrat que ningú no hagi respost ‘Jo!’ a les preguntes d’un parell de frases enrere, la pràctica és ben lluny del discurs. Continua llegint

Poble que fa vaga mai no mor

Són les 00.00. Comença una intensa jornada de vaga general. I servidora la secunda, amb ple convenciment. Conscient, també, que la lluita contra la reforma laboral i les retallades no és cosa d’un sol dia. Que no servirà de res? Ja ho veurem. Asseguts al sofà o anant a treballar com si tot anés bé segur que no canviarà res. Per això la lluita d’avui haurà de continuar demà, demà passat i l’altre… Conec gent que no en farà perquè no vol perdre la part proporcional del salari que es descompta per fer vaga. Segurament és la coacció “passiva” que millor funciona. Conec encara més gent disposada a assumir-la i a veure reduït el seu salari en pro d’un benefici major i col·lectiu, el de posar fre a tot aquest despropòsit.

Que mai no tingueu repòs

‘Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder’. Manuel Fraga Iribarne, 1922-2012.’Fraga és la impunitat. […] Impunitat. El gran triomf dels feixistes espanyols’. Ho recorda avui Xavier Montanyà.

Així ha mort el ministre de Franco. Al llit, de vell, i amb les mans tacades de sang.

Continua llegint

[Storify] 25N Contra la violència masclista

Perquè No és No i encara falta molt camí per recórrer. Les dades així ho exigeixen: 257 dones han estat assassinades als Països Catalans durant l’última dècada. Una de cada tres dones del món ha estat colpejada, obligada a mantenir relacions sexuals o maltractada. Més: El 26,6% de les dones de Catalunya ha estat objecte d’alguna agressió masclista greu al llarg de la seva vida.L’Institut Català de les Dones ho alertava l’altre dia: la violència masclista ha augmentat entre els adolescents. És una dada molt preocupant. Cal treballar molt, i el masclisme no desapareixerà mentre la societat continuï basant-se en una estructura patriarcal. La violència masclista té múltiples cares. Pagar sous més baixos per una mateixa feina, continuar mostrant les dones com a simples objectes sexuals o la reproducció d’estereotips femenins també són violència.

Qui t’estima et vol lliure. No et deixis trepitjar.

Un petit recull a Storify d’aquest 25N #StopViolènciaMasclista:

Continua llegint

Resistint els xocs

Teràpies de xoc i experiments encoberts als anys 50 amb el suport de la CIA que després s’han aplicat a les presons de l’Iraq. Camps de concentració repartits per Xile després del cop d’estat de Pinochet similars al de Guantànamo. Madres de la Plaza de Mayo reclamant de trobar els seus desapareguts, com les mares i germans d’afganesos i iraquians. El lliure mercat de Milton Friedman aplicat a les dictadures de Pinochet i Videla, i després, a la Gran Bretanya de Thatcher i la Rússia de Ieltsin pels Chicago Boys.

La doctrina del xoc: la implantació del capitalisme salvatge a través de les crisis econòmiques i els desastres naturals.

[El documental, basat en el llibre de Naomi Klein, va estrenar-se ja fa uns mesos, però ha passat força desapercebut a la gran pantalla. De fet, continuo sense tenir clar si va arribar a estrenar-se a casa nostra l’estiu passat, tal com estava previst… En tot cas, fa uns dies que va començar a circular per la xarxa. Compartim-lo, doncs, que dóna gustet]

“Quan Franklin D. Roosevelt va reunir-se amb organitzacions sindicals i aquestes van proposar diverses polítiques progressites perquè formessin part del New Deal, va respondre: ‘Sortiu al carrer i feu-m’ho fer’. I així ho feren. El 1937, un any crucial per al New Deal, va haver-hi 4.740 vagues, que duraren una mitjana de vint dies. Sabeu quantes vagues va haver-hi l’any 2007? Vint-i-una. Per això, l’altre motiu pel qual és important recuperar la memòria col·lectiva és per a recordar la història de les lluites: ens ha ensenyat que si volem respostes a aquesta crisi econòmica que ens deixin un món més saludable, més just i més pacífic, hem de sortir al carrer i obligar-los a fer-ho”.

Naomi Klein, periodista. Autora de ‘No logo’ i ‘La doctrina del xoc’.

Ens veiem a la vaga i al carrer

Pels obrers de la Canadenca, per les obreres de la Cotton.
Pels avis i les àvies, per les barricades del 36, pels maquis i per la vaga de tramvies del 51
Pels exclosos i excloses, pels sense feina, pels sense casa, pels sense sostre, pels sense papers…
Per ells, per totes, per nosaltres i també per tu… i pels i les que vindran…

Demà totes a ballar ‘la danza de los nadie’

…que poble que fa vaga mai no mor
!


“la llibertat és
quan arrenca l’alba
en un dia
de vaga general” [Joan Margarit / Pregó de la Mercè]

(Partint d’un correu d’aquells de pell de gallina d’Higínia i
prenent la paraula‘ a Jordi Martí… animo tothom a difondre aquestes paraules i aquesta fotografia, feta fa 74 anys al terrat del banc de plaça de Catalunya ocupat dissabte passat).

Otamendi i les tortures de la guàrdia civil a TV3

L’ex-director d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, ha parlat clar (i una mica català) sobre les tortures i l’estat d’excepció, que ell va patir en primera persona quan el van detenir sota la llei antiterrorista i el van tenir incomunicat cinc dies. Tres d’ells, patint tortures i tota mena de vexacions.

El vídeo és interessant no només pel què diu Otamendi, actual director de Berria, sinó perquè ho diu, sense pèls a la llengua i donant noms d’alts càrrecs, en un dels programes amb més audiència de la televisió pública catalana.

Per cert, que Otamendi (que aquests dies és a casa nostra en el marc de la setmana catalana de solidaritat amb Egunkaria) serà demà a VilaWeb per fer un xat a la una del migdia. Segur que serà molt interessant!

I mentrestant, què?

Apunts previs: 1. No m’explico com és que, a aquestes alçades, encara no he creat una categoria d’articles que s’anomeni “La Renfe (dels collons)”. 2. M’agradaria saber si amb el famós traspàs de rodalia (que encara s’ha de veure quant s’hi inverteix i com), desapareixeran els retards i informaran de les incidències (quin gran eufemisme) amb puntualitat i, si no és molt demanar, senyors i senyores, en català.

No sé què ho fa, però el tren de quarts d’onze acostuma a passar sempre amb retard, així que en un primer moment, ni m’hi fixo. De cop i volta, miro el rellotge i m’adono que fa un quart d’hora que el tren hauria d’haver passat. Però per la via només hi passen trens que moren a l’Hospitalet. Un rere l’altre. I un altre. I un altre. I encara un parell més. Fins que…

Continua llegint

A veure si ho he entès

A veure si ho he entès. Ara ja puc omplir la piscina? Ai, no, que no en tinc! Bé, suposo que a partir d’ara ja puc banyar-me? Ai, no, que no tinc banyera! Tenia entès que era millor dutxar-se per estalviar aigua, però ara es veu que no cal estalviar aigua cada dia. N’hi ha prou en tancar l’aixeta quan la cosa està tan magre que, per molt que l’obris, no en rajarà ni una gota… No, no ho entenc.

[continua]
A veure si ho he entès. Es poden tornar a omplir piscines i es poden
tornar a regar els jardins, perquè resulta que la sequera ja no és tan
greu, però la interconnexió de xarxes es farà igualment, perquè la
sequera no és tan greu però una mica sí? No, no ho entenc.

No seria més lògic/sostenible/coherent/econòmic continuar amb certes
restriccions (ui, ves que no puguis sobreviure sense fer unes braçades
a la piscina) i oblidar-se de la portada d’aigua a Barcelona? Resulta
que ja no cal preocupar-se de tancar l’aixeta, però l’aigua de l’Ebre
anirà, tanmateix, cap a Barcelona. No ho entenc. Vol dir que l’aigua de
l’Ebre servirà per omplir piscines i regar jardins? Ostres, que algú
m’ho expliqui.

Quinze anys sense Guillem Agulló

Fullejant El Temps d’aquesta setmana, hi he trobat un article interessant i que vull recomanar, perquè és important mantenir viva la memòria.

El 12 d’abril farà 15 anys que un grup de neonazis va assassinar Guillem Agulló, un jove de divuit anys. El més greu del cas és que el jutge no va considerar que hi hagués cap motiu polític darrere l’assassinat, i l’autor material va sortir de la presó al cap de quatre anys. De fet, a les passades eleccions municipals, va concórrer a les llistes d’Alianza Nacional.

Cas Agulló: la ferida oberta

Si t’apuges la faldilla, t’apujo el sou

Em quedo astorada llegint això: Unes infermeres perden 30 euros de salari al mes per negar-se a dur minifaldilla.

No només les dones, pel fet de tenir pits i no tenir penis, cobren menys que els homes, sinó que, si no ensenyen cuixa i posen calents els malalts, encara cobren menys. Visca! I a sobre el gerent de l’hospital en qüestió (situat a Cadis, Espanya) les repta a denunciar-ho i assegura que la retirada del plus és justa perquè “és conseqüència de l’incompliment reiterat de la normativa”. Visca!

I tot això pretenen solucionar-ho amb llistes paritàries (no trobo cosa més discriminatòria: potser que deixem de pensar en gèneres i comencem a parlar de persones) i judicis ràpids sense pressupost.

Quan els qui governen admetin que la discriminació de gènere és una qüestió arrelada a la societat patriarcal i que fins que no canviïn els fonaments d’aquesta no desapareixerà la discriminació, podrem començar a solucionar el problema.

Decreixement: compte enrere

El col·lectiu Temps de re-voltes emprendrà, el proper 10 de febrer, la Marxa pel Decreixement, que recorrerà una trentena de comarques catalanes. A cada aturada, es faran actes per "compartir reflexions entorn el context actual de
crisi energètica i la perversa relació entre el sistema
financer i la destrucció del planeta, així com debats sobre el decreixement, sobre organitzar les
alternatives, i d’interconnectar-les unes amb les altres. Creiem que és
hora de deixar de treballar per l’economia de creixement i dedicar-nos
a practicar el decreixement".

Cliqueu a "llegir la resta de l’article" per veure el vídeo promocional:

Digui, digui

En aquests moments, Daniel Sirera és a La Nit al Dia. Acabo de veure el nou anunci del PP sobre l’escolarització en castellà (volen un fifty-fifty), i tot plegat és tan penós, que fa riure. Si no m’equivoco, això de creure’s les pròpies mentides és una patologia. Veig que hi ha molts malalts que no reben el tractament addient.

Sort que la Terri li està fotent un "rapapolvo". De debò es pensen que poden prendre el pèl a la gent d’aquesta manera?

L’anunci:

Per cert, aquest "ciudadano" (per què ho posen en masculí, si és una dona?), potser no s’hauria de preocupar tant per si el seu fill sabrà parlar castellà i hauria d’aprendre ella a parlar en català. Perquè Déu n’hi dó!

La coherència de la CUP

Aquest dissabte toca investir els alcaldes dels municipis catalans. No sé què passarà a Vilafranca, perquè sempre poden haver-hi sorpreses d’última hora; només sé què farà la CUP: votar el seu alcaldable.

[…]

Des del passat 27 de maig, la CUP ha rebut per totes bandes i tots els partits se l’han rifat. Amb els resultats a la mà (8 regidors pel PSC, 8 per CiU i 2 per la CUP), la Candidatura tenia la clau. En aquest parell de setmanes, tothom ha fet sentir la seva veu per llençar alguna pedra a la CUP. Els convergents han esbombat articles pels diaris ‘advertint’ la CUP que la Vila necessita un canvi. He arribat a llegir barbaritats. "La CUP té una oportunitat que no pot deixar escapar, i ara no és hora de quedar-se en l’equidistància, si la CUP no vota a Convergència està donant l’alcaldia als sociates, que hi porten tota la vida, etc etc etc". Els d’ERC tampoc se n’han volgut perdre ni una. Tot sigui per desmerèixer la feina de la Candidatura en aquests quatre anys. L’última, ja insòlita, és un confidencial que portava el Directe.cat dijous passat: ‘La CUP és antiCUP’.

Per sort, la gent és molt més llesta del que els polítics voldrien. La CUP de Vilafranca ha fet l’únic que podia i havia de fer: mantenir-se coherent. No vendre’s al millor postor. Les 1.643 persones que van votar la candidatura independentista, la van votar perquè creuen en ella, perquè han vist la feina que han estat fent, perquè s’han adonat que són a l’ajuntament per debatre, plantejar problemes, i fer millor les coses, i no pas per escalfar una cadira a canvi d’un sou. Aquestes 1.643 persones no van votar ni PSC, ni CiU. Per tant, la responsabilitat de la CUP és investir el seu alcaldable, aquell per qui van votar aquestes 1.643 vilafranquines. Els hi plouran de tots colors, però la CUP ha de tenir la consciència tranquil·la perquè està fent les coses de la millor manera possible. Els altres prefereixen llençar-li merda a sobre, perquè aquests no la tenen pas tranquil·la, la consciència.