Arxiu de la categoria: Matriu

saudade

te he vuelto a soñar. te veía a lo lejos, que venías sonriendo y espléndida, como cuando quedábamos en la esquina de la pescadería para ir al centro y acelerabas aún más el paso los últimos metros con un qué-guapa-estás. tú estabas guapísima esta noche, creo que eras la de la foto esa que sales con las tías, no podías ser aún mi madre, tendrías unos veinte, pero lo eras, que te he vuelto a soñar. nos abrazábamos y no parábamos de sonreír, ay-qué-alegría, después de tanto tiempo sin vernos. casi cinco años. ​n​os sentábamos en la hierba, aún acariciándonos la cara y riéndonos yo no sé de qué, si era risa tonta o de algún chiste macabro tuyo. y entre abrazos y risas me he despertado. el regreso abrupto y desorientado de cada vez que te sueño, y un llanto desasosegado. de no soportar la verdad mientras la entiendo.

Anava partera

Detall de l’exposició ‘My Birth’ de Carmen Winant al MoMA.

Preludi

Em rebrego entre crits avortats a la sortida de la gola per falta d’aire. Tinc l’esquena xopa, arrapada al respatller plastificat. Tota eixarrancada, les cames em pengen des dels genolls, com pèndols. Hi ha algú amb mascareta que em furga matusserament, alguna cosa m’esqueixa les entranyes, i jo empenyo com si anés restreta, amb l’abdomen a punt d’esbotzar-se de tant com tiba i colpeja, i diria que estic parint.

Em desperto suorosa i desubicada, trigo uns segons a adonar-me del malson. Em trobo estirada dins el meu llit, panxa enlaire, amb les cames en forma de rombe, com una granota, i les mans repenjades sobre el baix ventre. Quin descans, ja ha passat.

Unes hores més tard, em truca ma germana: ha passat la nit del lloro, amb uns dolors tan punyents, dels que tiben i colpegen el ventre i immobilitzen enmig del carrer, que el ginecòleg li ha dit que faci repòs el temps que queda d’embaràs.

Fuga

Feia dies que m’havia de venir la regla. Massa dies, si havia de fer cas a l’app que em demanava insistentment did you forget to input your period? Cagundena, no, I didn’t forget anything, don’t pressure me. Tenia mal d’ovaris, els pits inflats, però no hi havia manera. S’acostava el dia que ella sortiria de comptes. Com et trobes? Començo a tenir dolors, però encara res. El retard va durar fins que ella va començar a anar de part. He tacat una mica, em sembla que serà aquesta nit, podries venir? L’úter em bategava amb petites punxades quan vaig agafar el tren, la seva criatura es preparava per sortir. M’havia pres un calmant, però estava adolorida. Ella inclinava el tronc per repenjar-se a la taula i deixava anar l’aire suaument. Això pot trigar hores, miraré de dormir una mica. Em vaig col·locar la copa menstrual i jo també vaig anar a estirar-me. Fins que, de matinada, vaig sentir com gemegava queixosa. Em vaig tancar amb ella al lavabo, després d’una dutxa. Dóna’m la mà. I un altre cop aquell gemec etern i la contracció que li feia tremolar braços, i cap, i esquena, i cames. Els seus dits marcats al meu braç. Mentrestant, jo inspiraaaaaava i expiraaaaaava lentameeeeent, i li acaronava l’esquena. Passada la contracció, es va incorporar. Calia aprofitar els moments de distensió, i es va rentar les dents. En ve una altra, Bel. I tornem-hi. L’aguantava mentre s’estremia tota, respirava amb ella, li fregava els ronyons. Això és insuportable. T’ho recordaré quan em tornis a dir que els teus fills necessiten cosins, nena. No, no t’ho diré mai més, t’ho juro. I aquell gemec com de cantaora. Això de les contraccions és molt esquizofrènic. Es va tornar a posar dreta i va agafar el llapis d’ulls. Ara et pintes, tu? Ai, una mica! Saps que la C., la meva amiga, m’explicava que quan es va posar de part el marit anava tot atabalat i ella li va dir, espera un moment, que m’he de planxar els cabells, que no puc anar amb aquestes pintes a parir! I l’anècdota ens va fer pixar de riure; literalment, de fet. Ai, ai, ai, que en ve una altra. Es va acabar el riure nerviós i van tornar els gemecs i els espasmes. I quan va acabar la contracció, ho vam aprofitar, passa’m els leggins i els mitjons. En va venir una altra, ara ja eren molt seguides. Ja no hi havia estona distesa per a riure. T’anirem informant des de l’hospital.

Hi érem ella i jo, allà, l’una amb dolors de part i l’altra acompanyant-la, amb dolors de regla, però jo sabia que hi érem totes tres. Lo estás haciendo muy bien, cariño. Com tantes altres vegades que ens ajuntàvem al lavabo, que era el nostre lloc de reunió, l’una a la dutxa, l’altra traient-se pèls de les celles amb les pinces i l’altra fent un riu o, senzillament, asseguda al vàter fent-la petar. Allà, passant les primeres hores del part, hi érem totes tres. També.

Cafè sense sucre

Amb la mare teníem una mena de tradició. Quan érem de viatge, robàvem culleretes de cafè. D’un aeroport o d’una cadena d’hotels, que teníem els escrúpols de no fer-ho en qualsevol lloc. Xiulava mentre la netejava amb un tovalló de paper i ara que no mira ningú, flap, cap dins la bossa. Com qui comet la més gran malifeta, rèiem per sota el nas. Un dia, ja no recordo en quina ciutat, no en vam tenir prou amb la cullereta, devia ser un restaurant molt dèspota. Quina tassa de capuccino més mona. T’agrada?

Poques coses com l’olor de cafè de bon matí. A tu salud.

Compto que tot això ja ha prescrit, naturalment.

Avesar-s’hi

Va empassar saliva per fer-la tirar avall, però se li’n va anar per l’altra banda. Va tossir i es va picar fort contra el pit, amb els ulls cada cop més granats. Finalment, la nosa li va quedar embarrancada entre les costelles quarta i cinquena, i va tornar a respirar.

El doctor va dir que feia de mal treure, aquella bola d’enyor, i que si no li era gaire empipadora… que ja s’hi avesaria, com qui té vint-i-un dits o una esquerda al parabrisa.

D’aleshores ençà, endevina la tardor i se li indigesta el Serrat.

Juliol és ella

Juliol és ella.
És dinar fred amb la finestra oberta i la llum filtrada pel groc del tendal del balcó.
És anar sense sostenidors, és abaixar persianes.
És agafar tovallola, crema solar i raquetes i anar-nos-en juntes a Vilanova.
Són els primers gelats de la temporada, de torró o de llimona, són novel·les gruixudes i quadernets d’estiu.
És anar descalça, és gaspatxo i síndria, és tenir un vano a cada bossa i racó de la casa.
És el nostre sant, sense grans festes, però nosaltres. És fer-me un regal tot i saber que acabaria tornant a la botiga. El detall, el no me n’oblido, i felicidades cariño.
Ella és olor i llum de juliol.
Era.

 

Amb ce de càncer: Epíleg

Avui hauria rebut un whatsapp. ‘Vengo a verte, que he hecho panellets’. A mi només m’agraden els seus panellets. Però ja fa dies que no hi ha missatges al mòbil i enguany no hi haurà panellets. No hi haurà cap ‘Hola, cariño mío’ amb un somriure i un petó. Ni avui ni mai més. Vam perdre el combat.

Se’n va anar amb el final de l’estiu, un dia d’olor de terra mullada. Havia envellit de cop. El tractament no funcionava i el seu cos s’anava fent malbé. Primer per dins, després van anar apareixent signes per fora. Lluitava. Feia esforços descomunals per empassar-se quatre cullerades de sopa i alçar-se del llit. Tots lluitàvem. Em deixava fer-li massatges a les cames, confiades que les desentumiríem. Suportava la debilitat tot i la temptació de defallir. Però va haver de tornar l’olor d’hospital i les sospites més temudes. Llits ortopèdics, degotadors, nits d’insomni i enuig. El dolor, la impotència i tots aquells tòxics estenent-se per les venes feien que no fos ella del tot. A ella no se li hauria passat mai de felicitar-me l’aniversari. Con lo que yo os quiero, eso no lo olvidéis nunca. La invasió d’una tristesa infinita, el preferir no fer preguntes i el silenci com a refugi. Continua llegint

Amb ce de càncer

Fa un temps que a la taula parada hi ha un plat diferent de la resta que es menja a desgana. El racó del marbre de la cuina s’ha omplert de medicaments, i a l’habitació del fons una perruca reposa damunt la calaixera.

Un dia va aparèixer un senyal d’alarma, i nou punxades i tres escàners més tard començava el combat. Et van citar per a les sessions de tractament i et van donar tot de tríptics amb llistes d’efectes secundaris, recomanacions i menjars que no podries tornar a tastar. Saps que has de lliurar batalla i has disposat totes les teves forces per a guanyar-la. Pastilles per a les nàusees, per al restrenyiment, protectors d’estómac, calmants, aquestes cada vuit hores, aquelles altres cada quatre, alternant-les. Continua llegint