Arxiu de la categoria: General

saudade

te he vuelto a soñar. te veía a lo lejos, que venías sonriendo y espléndida, como cuando quedábamos en la esquina de la pescadería para ir al centro y acelerabas aún más el paso los últimos metros con un qué-guapa-estás. tú estabas guapísima esta noche, creo que eras la de la foto esa que sales con las tías, no podías ser aún mi madre, tendrías unos veinte, pero lo eras, que te he vuelto a soñar. nos abrazábamos y no parábamos de sonreír, ay-qué-alegría, después de tanto tiempo sin vernos. casi cinco años. ​n​os sentábamos en la hierba, aún acariciándonos la cara y riéndonos yo no sé de qué, si era risa tonta o de algún chiste macabro tuyo. y entre abrazos y risas me he despertado. el regreso abrupto y desorientado de cada vez que te sueño, y un llanto desasosegado. de no soportar la verdad mientras la entiendo.

Nova York, quinze dígits de sol a sol

Entre làpides i estanys, mausoleus i arbres majestuosos, des de dalt d’aquest turó de l’altra banda de l’East River, hi ha les millors vistes de Manhattan. Som al cementiri de Green-Wood, el punt més elevat de Brooklyn, i allà baix, la veieu?, l’estàtua més famosa del món és una de les primeres a donar la benvinguda a la ciutat de Nova York.

No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.

Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.

Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.

[Article publicat a VilaWeb] Continua llegint

Perfums de Sant Jordi

El menjador fa olor de roses, aquest matí. No recordo quan va ser l’última vegada. Es pansiran demà passat o l’altre, és clar, però en vindran més, ho sé. I si no, bé: el menjador ha fet olor de roses aquest matí. Diuen que a la meva edat ja hauria d’haver après a dir que no més sovint, tot i que m’havia convençut que en el meu cas l’avenç era haver començat a dir que sí. I totes les hores viscudes gràcies a haver fet, vinga, va, som-hi. Però sí, també hauria de començar a saber dir que no. De tot s’aprèn. I aquí una és més de passejar incògnitament i fer crònica de les coses vistes i sentides que no pas d’exposar-se a les vistes d’altri. Però sí, totes les coses viscudes per haver dit que sí, també. Toc, toc, la contradicció us envia salutacions cordials.

El dia més bonic de l’any, entesos. Però pixa-t’hi, si et ve de gust, amb tanta felicitat i tanta llum i tants llibres i tant d’amor i tanta roseta dels pebrots. No tens gaire espai, però heus aquí un estand amb una pissarra en blanc perquè hi deixis anar improperis i l’Scrooge que portes dins, si els altres segur que fingeixen, que no ho veus? Passa, passa, que ara ens asseurem en rotllana, direm el nostre nom de pila i ens explicarem anònimament.

D’aquest Sant Jordi, m’enduc el record amable d’un dia avall i amunt i un altre cop avall i les cares dels qui es van atansar demanant una signatura (jo, que mai no ho he entès, això de les signatures). Les meves nenes, que sempre saben com fer-me la millor companyia, i que cada dia les estimo més, l’editor que va aguantar sota el sol, les visites sorpreses de part de, companys de feina i ex-companys de facultat ensopegats enmig del passeig de Gràcia, la directora general destituïda, que amb el rebombori no vas signar-me el llibre, deia. I la rambla de Vilafranca, cares que feia anys que no veia, i ara una de la colla per aquí, ara un de la colla per allà, que ho fan passar més bé i sentir la certesa que me’ls estimo. (Què coi em passa? Deu ser la lluna.) La conversa amb la companyia que em va amenitzar l’hora llarga del final de la jornada entre copes de cava. Sí, Pep, d’aquí a deu anys en tornarem a parlar. Però vegem-nos –i llegim-nos– abans. Les capelletes, els rànquings, el poder i els interessos, que no tot és literatura i prou, ves.

Ben mirat, sort de l’amor, en totes les seves formes, que ens sosté i ens fa companyia en la felicitat i en la pena, en el goig i en el dol, en la salut i en la malaltia, en un parc de Brooklyn i a la plaça de la Revolució. M’ho recorden les roses, en plural, que aquest matí fan olor de futur.

«Encara que pugui semblar estrany, sentia una cosa que semblava amor.

Com podia ser? D’on sortia? De quina pila de porqueria? De quin racó profund d’aquella vida miserable i envilida? En quina terra erma i pobra creixien aquelles flors tropicals? Sota els rajos de quin sol?

Uns quants tallers plens de merda, noies vestides de manera vulgar… La guitarra, el vodka, aquella mena de dissidència penosa… I de cop i volta, ai Senyor, l’amor!

Com pot ser tan positivament inescrutable, aquest rei de l’univers!»

Sergei Dovlàtov, El parc.

Anava partera

Detall de l’exposició ‘My Birth’ de Carmen Winant al MoMA.

Preludi

Em rebrego entre crits avortats a la sortida de la gola per falta d’aire. Tinc l’esquena xopa, arrapada al respatller plastificat. Tota eixarrancada, les cames em pengen des dels genolls, com pèndols. Hi ha algú amb mascareta que em furga matusserament, alguna cosa m’esqueixa les entranyes, i jo empenyo com si anés restreta, amb l’abdomen a punt d’esbotzar-se de tant com tiba i colpeja, i diria que estic parint.

Em desperto suorosa i desubicada, trigo uns segons a adonar-me del malson. Em trobo estirada dins el meu llit, panxa enlaire, amb les cames en forma de rombe, com una granota, i les mans repenjades sobre el baix ventre. Quin descans, ja ha passat.

Unes hores més tard, em truca ma germana: ha passat la nit del lloro, amb uns dolors tan punyents, dels que tiben i colpegen el ventre i immobilitzen enmig del carrer, que el ginecòleg li ha dit que faci repòs el temps que queda d’embaràs.

Fuga

Feia dies que m’havia de venir la regla. Massa dies, si havia de fer cas a l’app que em demanava insistentment did you forget to input your period? Cagundena, no, I didn’t forget anything, don’t pressure me. Tenia mal d’ovaris, els pits inflats, però no hi havia manera. S’acostava el dia que ella sortiria de comptes. Com et trobes? Començo a tenir dolors, però encara res. El retard va durar fins que ella va començar a anar de part. He tacat una mica, em sembla que serà aquesta nit, podries venir? L’úter em bategava amb petites punxades quan vaig agafar el tren, la seva criatura es preparava per sortir. M’havia pres un calmant, però estava adolorida. Ella inclinava el tronc per repenjar-se a la taula i deixava anar l’aire suaument. Això pot trigar hores, miraré de dormir una mica. Em vaig col·locar la copa menstrual i jo també vaig anar a estirar-me. Fins que, de matinada, vaig sentir com gemegava queixosa. Em vaig tancar amb ella al lavabo, després d’una dutxa. Dóna’m la mà. I un altre cop aquell gemec etern i la contracció que li feia tremolar braços, i cap, i esquena, i cames. Els seus dits marcats al meu braç. Mentrestant, jo inspiraaaaaava i expiraaaaaava lentameeeeent, i li acaronava l’esquena. Passada la contracció, es va incorporar. Calia aprofitar els moments de distensió, i es va rentar les dents. En ve una altra, Bel. I tornem-hi. L’aguantava mentre s’estremia tota, respirava amb ella, li fregava els ronyons. Això és insuportable. T’ho recordaré quan em tornis a dir que els teus fills necessiten cosins, nena. No, no t’ho diré mai més, t’ho juro. I aquell gemec com de cantaora. Això de les contraccions és molt esquizofrènic. Es va tornar a posar dreta i va agafar el llapis d’ulls. Ara et pintes, tu? Ai, una mica! Saps que la C., la meva amiga, m’explicava que quan es va posar de part el marit anava tot atabalat i ella li va dir, espera un moment, que m’he de planxar els cabells, que no puc anar amb aquestes pintes a parir! I l’anècdota ens va fer pixar de riure; literalment, de fet. Ai, ai, ai, que en ve una altra. Es va acabar el riure nerviós i van tornar els gemecs i els espasmes. I quan va acabar la contracció, ho vam aprofitar, passa’m els leggins i els mitjons. En va venir una altra, ara ja eren molt seguides. Ja no hi havia estona distesa per a riure. T’anirem informant des de l’hospital.

Hi érem ella i jo, allà, l’una amb dolors de part i l’altra acompanyant-la, amb dolors de regla, però jo sabia que hi érem totes tres. Lo estás haciendo muy bien, cariño. Com tantes altres vegades que ens ajuntàvem al lavabo, que era el nostre lloc de reunió, l’una a la dutxa, l’altra traient-se pèls de les celles amb les pinces i l’altra fent un riu o, senzillament, asseguda al vàter fent-la petar. Allà, passant les primeres hores del part, hi érem totes tres. També.

Aaron Swartz, el fill d’internet

Aaron Swartz era un noi prodigi, i vés a saber la quantitat de coses més que hauria fet si no s’hagués llevat la vida l’any passat, quan només tenia 26 anys. Desenvolupador de l’RSS, co-propietari de Reddit, director del projecte Open Library… I també un activista. Fundador de la plataforma Demand Progress i un dels principals opositors a la llei SOPA nord-americana. Un lluitador per la llibertat d’internet, compromès per fer que la informació i el coneixement es trobessin a l’abast de tothom. Va guanyar molts diners, però els diners tant se li’n fotien, perquè ell ‘només’ pensava a fer un món millor. Alguns apunten que el setge a què el va sotmetre el departament de Justícia per haver-se descarregat milions de documents de l’arxiu acadèmic JSTOR va desembocar en el seu suïcidi. Continua llegint

Tendresa de Lluís Llach

Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d’atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa…

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l’ànsia dels teus ulls,
l’impúdic arc del teu cos nu,
però amor t’estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa…

Del dolç batec de la tendresa
que espera…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d’una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d’un cop … ve… la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa
que espera…
la tendresa
que exalta…
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.

 

Crònica

Aquest trimestre estic fent Periodisme judicial, amb la Montse Quesada, com a assignatura de lliure elecció. La setmana passada havíem d’entregar una crònica. La fèiem la Neus i jo. Sobre el cas Alsina. Avui, la Montse ens l’ha tornada corregida: un 9. Diu que som les millors de la classe. No és per fardar, però n’estic orgullosa. Així que aquí va:

Un cas
rodejat d’incògnites

 Neus Parés Alfaro / Isabel
Zaballa Madrid

La mort de l?empresari Joan Alsina continua envoltada de misteri. El secret de sumari, decretat el 8 de gener, no fa més que augmentar les sospites.

Des d?un primer moment, la família va atribuir el mòbil de l?assassinat al robatori: ?No tenim cap dubte que va ser un assalt a la casa?, assegurava el portaveu familiar, Josep Lluís Pons. Contràriament, els Mossos d?Esquadra no van descartar cap hipòtesi. És més, asseguraven que era poc probable que el mòbil fos el robatori, tenint en compte el ?modus operandi? dels assassins, que no coincidia amb el de les bandes que darrerament han protagonitzat diversos assalts amb violència a Catalunya.

La casa està situada en una urbanització de luxe de Sant Cugat del Vallès, i com a única mesura de seguretat disposa d?una alarma que, casualment, aquell dia no va sonar. Aquesta aparent tranquil?litat xoca amb la gran quantitat de mecanismes de seguretat que protegeixen la resta de cases de la urbanització. És per això que els agents policials no tenen imatges de l?interior del domicili, però n?han aconseguit de l?exterior gràcies a les càmeres de vigilància dels veïns.

La filla de Joan Alsina va trobar el cadàver del seu pare el dia 1 de gener al migdia, quan tornava d?esquiar. L?autòpsia va revelar que l?empresari havia estat assassinat dos dies abans, el 30 de desembre, a causa d?una ferida al coll realitzada amb algun objecte tallant.

Alsina va estar el cap d?any sol a casa. La seva dona havia marxat el 27 de desembre a passar les vacances de Nadal a Colòmbia, d?on és originària, amb la seva filla petita. Ningú el trobà a faltar: tenia pensat sopar amb uns amics o a casa d?un dels germans, però en no anar a cap de les cites uns van pensar que estava a casa dels altres. El fet que no respongués al mòbil ho van atribuir al col?lapse de les línies telefòniques.
El 3 de gener, la hipòtesi del robatori ja havia perdut força pes. Els Mossos van haver d?allargar la inspecció al domicili, donada ?la complexitat del cas?. La casa estava desendreçada, calaixos i armaris estaven remenats, però, sorprenentment, no faltava res a l?interior i les caixes fortes estaven intactes. Una de les dades més destacables és que la porta principal no estava forçada. Això fa pensar que l?empresari els va obrir la porta, o bé, que els intrusos tenien claus de la casa. A més, els agents policials van assegurar que ningú va entrar ni sortir per la finestra que van trobar trencada, cosa que els feia sospitar que van trencar-la per simular un robatori. En la reconstrucció dels moviments dels assassins, s?advertia que aquests van passar molta estona al despatx que Alsina tenia a la planta inferior de l?habitatge.

Una altra línia d?investigació intentava esbrinar la vida de Joan Alsina, parlant amb familiars, amics i treballadors, així com revisant la seva agenda personal i totes les trucades que va rebre i fer els dies anteriors a la seva mort.

Tot i el camí que va començar a agafar la investigació policial, la família continuava aferrada al robatori com a únic mòbil possible de l?assassinat. Asseguraven que Alsina era una persona ben normal, que vivia sense ostentació i que mai havia rebut amenaces ni se li coneixien enemics. La germana de la víctima, Maria Antònia Alsina, explicava com creu que van succeir els fets: ?La meva cunyada se?n va anar a Colòmbia el 27 de desembre amb el cotxe ple de maletes. Conduïa el Joan i les noies anaven al darrere. Estem segurs que els lladres van pensar que la casa es quedava buida, van entrar per la nit a robar, trencant una finestra que comunicava amb el jardí, van ensopegar amb en Joan per sorpresa i el van matar. Dubto que hagi pogut tenir un enfrontament amb els atracadors i que es resistís, perquè el seu temperament era molt tranquil?. Per què aquesta insistència en el robatori com a únic mòbil possible, quan la investigació policial es decanta, cada cop més, per altres motius?

POSSIBLE AJUST DE COMPTES
Alguns diaris van publicar que el possible mòbil de l?assassinat era un ajust de comptes. La Voz de Galícia, en l?edició del 5 de gener, destacava que ?els mossos centren les indagacions en l?entorn de l?industrial, ja que es decanten més per la hipòtesi de l?homicidi que pel mòbil del robatori?.

Joan Alsina era copropietari de la multinacional catalana Encofrats J. Alsina, que avui dia factura uns 60 milions d?euros amb uns beneficis de 7?9 milions. Alsina també estava emparentat amb els propietaris de la Cooperativa Àrea de Guissona i, a més, era oncle de la regidora per CiU de l?Ajuntament de Barcelona, Sònia Recasens.

Deu dies després del descobriment del cadàver, la vídua va entrar per primera vegada al domicili, acompanyada del jutge del cas per revisar si faltaven objectes de valor. Després de passar més de tres hores dins de la casa, desprecintaren l?habitatge. Aquesta visita va resultar decisiva per confirmar les sospites policials: no hi va haver robatori.

Dues versions difereixen sobre la situació matrimonial d?Alsina. Persones pròximes a la família destaquen que la relació amb la seva dona ?era perfecte?, mentre que una veïna de la família assegura, ?que estaven en tràmits de separació?. Cal afegir que feia més de 20 anys que vivien junts.

Altres dubtes continuen planejant sobre la investigació de la mort de l?empresari santcugatenc. Per què no va acompanyar la seva dona i la seva filla a Colòmbia? Fonts familiars asseguren que la víctima havia reiterat en més d?una ocasió que tenia ?por? a ser segrestat, i que per aquest motiu preferia quedar-se a Catalunya. Aleshores, per què hi va deixar anar la seva pròpia filla?

Ja en els primers dies de la investigació, es va saber que l?empresari havia estat degollat pel darrere, cosa que va fer pensar als agents que un lladre no es comportaria d?aquesta manera, donat que no acostumen a atacar a traïció. Això lliga amb les darreres filtracions sobre el cas:  indicis que assenyalen un assassinat propi de grups criminals organitzats procedents de l?antiga URSS. La ferida al coll era àmplia i profunda i, a més, Alsina va rebre un cop fort al crani. En aquest punt del relat, cal indicar que l?empresa Encofrats J. Alsina té negocis a Rússia. Aquesta és una de les línies d?investigació amb més força i amb la que s?està treballant més intensament.

Avortament a votació

La foto la vaig fer aquest Nadal, quan vam anar a Lisboa.

Avui, els i les portugueses decideixen si despenalitzen l’avortament. De moment, avortar quan no hi ha cap risc per la mare o el fetus o quan no hi ha hagut violació, pot comportar la presó per a dones i metges.

Sembla que el SÍ té moltes possibilitats. Espero que així sigui. No m’imagino què pot ser tenir un fill sense voler-lo… o les peripècies que han de fer tantes dones per avortar esquivant la llei.

Aquells dies per Lisboa, també vam veure cartells demanant el NO: “Avortar quan un cor ja batega?”, “Pagar amb els meus impostos l’avortament?” “Nao, obrigada”. Darrere la campanya, òbviament, l’església. I el seu cinisme em supera.

Només la dona hauria de decidir si avorta o no, sense cap mena de conseqüències.

Per un avortament lliure i gratuït.

L’antena de la discòrdia

Veïns de Sant Antoni culpen
una antena telefònica de provocar càncer

Una antena de
telefonia, situada al barri de Sant Antoni de Barcelona, és el motiu de les
baralles entre els veïns i l?Ajuntament. Mentre els primers s?estan mobilitzant
perquè l?antena desaparegui, l?altre acaba d?atorgar la llicència a Telefònica
per tal que la instal·lació torni a funcionar. I és que fa dos anys que
l?antena està desconnectada, degut a que la companyia no tenia els permisos
corresponents.

 

Núria Picazo viu molt
a prop de l?edifici on s?ubica l?antena: ?Anys enrere, m?aixecava amb molt mal
de cap. Des que la van desconnectar, que ja no en pateixo?. La Núria no és l?única que
culpa l?antena dels seus dolors. En els darrers anys, s?han diagnosticat més de
80 casos de càncer a la mateixa zona, i els veïns coincideixen a afirmar que la
causa de les malalties és l?antena telefònica. Aquesta està situada en un antic
edifici de la companyia des de 1992, al costat del número 24 del carrer Campo
Sagrado, enmig de blocs de pisos i carrers transitats. Miguel Buendía és el
conserge de l?edifici del costat: ?Jo sóc un dels afectats de leucèmia. Me la
van detectar fa dos anys. Vaig estar-ne un i mig de baixa, i el setembre vaig
tornar a treballar?.

El passat 20 de
gener, estava previst que una grua municipal tornés a connectar l?antena, però
els veïns van impedir-ho: s?apoderaren de la màquina i van inutilitzar-la.
D?aquesta manera, van retardar la seva posada en marxa. Molts afirmen que
l?Ajuntament no els fa cas i que metges de gran renom avalen el que diuen: la
causa dels càncers és l?antena. ?En aquesta zona han mort molts veïns, de
tumors al cap, de càncer de mama, i concretament en el número 24, han mort 7
persones?, assegura Miguel Buendía, que afegeix que han fet ?moltes
reclamacions a l?Ajuntament, però sembla que no existim?.

Andrés Yepes, veí de l?edifici del davant, és clar i contundent: ?El més
trist és que l?Ajuntament hagi donat el permís i hagi sentenciat a moltes
persones a mort?. Ara bé, sembla que els afectats continuaran lluitant fins al
final.

Ètica a mitjanit

M’agrada l’assignatura de Deontologia Periodística. On la teoria és tan
bonica i t’adones que la praxis està tan podrida.

Discutir sobre qüestions d’ètica del periodisme. Sense fer maniqueisme.

Avui [ahir pel lector (ho sento, no tinc internet al pis, així que he
d’esperar a anar a la facultat demà per actualitzar el bloc)], parlàvem del
principi de justícia. De la foto del De Juana Chaos, de les entrevistes de Sala
i Martín, de les caricatures de Mahoma, el polèmic article de Iu Forn i les
declaracions de Rubianes.

Discutíem si The Times va fer bé de posar aquella foto del De Juana,
després de veure l’ús que n’ha fet l’esquerra independentista basca (cartells
amb la imatge on es llegeix ‘Democracia a la española?’. No trobo que hi hagi
cap problema ètic, en això. De fet, en aquest cas em posiciono ràpid (estrany
en mi, que sóc una indecisa de mena).

La realitat és aquesta. L’anomenat Estat de Dret, Social i Democràtic (mai
he après en quin ordre va, això) està deixant morir una persona. Crec que és bo
que es vegi com està aquesta persona actualment. Sovint, una imatge val més que
mil paraules. I sí, aquesta és la seva democràcia. La de condemnar a 12 anys de
presó a una persona que ha escrit dos articles d?opinió on, sincerament, no
crec que se?n puguin desprendre unes amenaces tan palpables com perquè la
condemna sigui justa i proporcional.

 A mida que avançava de curs en la Llicenciatura de Dret, m’anava decebent més. Cada
cop era més escèptica amb els organismes judicials. Fets com el de De Juana
Chaos (i tants d’altres), fan que em vinguin ganes de vomitar. I sí, em cago en
el que anomenen democràcia. És evident la politització que hi ha (que hi ha
hagut sempre, de fet) en el poder judicial. I em fa molta pena. Cada cop crec
menys en tot.

Ara me n’he anat per les branques (uf, ho faig sovint, això! En Bonada ja
m?hagués suspès l’article!). Jo volia parlar de periodisme i he acabat parlant
de Dret. Massa coses al cap!

La conclusió final és que s’ha de poder exercir la llibertat d’expressió
sense cap límit més que el de la pròpia responsabilitat que es fixi cadascú.
Però que aquest lliure exercici té, com tot en aquesta vida, les seves
conseqüències. I s?han d?assumir. Ara, les conseqüències han de ser coherents i
proporcionals. Per tots iguals, o per ningú, i d?acord amb uns paràmetres.

En fi, que t?adones que tot està podrit. Però, tot i així, avui he sortit
de classe de bon humor. I a sobre ha vingut a veure?m el Jordi i hem dinat
plegats. Crec que no puc demanar més! (de fet, sí que podria, però ara no cal.
Estic molt bé).

Ara són les 00:10, a la
Terribas parlen del canvi climàtic (ara no estic gaire
atenta), a l?espanyola, el ?loco de la colina? entrevista aquell actor que ara
no recordo el nom, a la resta fan sèries o programes frikis (wow! Aquí enganxo
molts canals de televisió!). Deixo la ?Terri? (l?anomeno així de manera
carinyosa, en cercles privats, clar… Tinc el privilegi d?haver estat alumna
seva!) i afluixo el volum, que me germana ja dorm.

PS: és greu que necessiti tants parèntesis per acabar d?aclarir les frases
cada dos per tres?

Estrena

Avui m’han fet un regal… És aquest. Un bloc a Vilaweb.

La intenció d’aquest bloc no és la de ser un diari personal. Prefereixo deixar això pel fotolog, o altres racons, i aprofitar el bloc per practicar el periodisme.

Però avui faré una excepció.

Fa una estona he rebut un sms: “Tens un regal d’aniversari al mail. Gràcies per aguantar-me aquest any i mig. T’estimo”. Em connecto, i trobo que m’ha subscrit als blocs de Vilaweb. Feia temps que m’ho deia. “T’has de fer un bloooooc”. I, finalment, aquí estic, preparada per fotre la xapa!

Que m’ha fet molta il·lusó aquest regal, i que és un plaer aguantar-te.