Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

16 de desembre de 2006
3 comentaris

Cultura

Agost de 1996. El lloc, Trelew, una petita ciutat enmig del no-res, a la vora del riu Chubut, en ple desert patagònic. Una tarda de diumenge freda i assolellada de l’hivern austral. Bufa el vent, com sempre. Una modesta estació de ràdio municipal, en un primer pis que dóna a un carrer sense asfaltar,. De tard en tard algunes velles ranxeres destorben el silenci aixecant polseguera. Al micròfon, Marcelo Eckardt, o un cognom semblant, que no arribo a recordar amb precisió, joveníssim escriptor i editor d’una col·lecció de llibres d’assaig, literatura i poesia, comença a fer les presentacions i el sumari del seu programa setmanal.

Primer de tot, em presenta a mi, exhibit com a una curiositat local que prové d’un país inexistent del nord, i que fa setmanes es passeja per la Facultat de Lletres. Al meu costat, un altre tipus el nom del qual no recordo, encara que ens coneixem d’anar de copes unes quantes nits glacials pels carrers solitaris i silenciosos d’aquella ciutat perduda, a la qual segueixo les pistes a les pel·lícules de Carlos Sorín. És un tipus divertit que condueix una camioneta Ford dels anys cinquanta, treballa a la granja familiar, segueix els seus estudis d’Història d’Amèrica a la universitat on faig de becari i ja ha publicat un parell de llibres de poesia.
I de poesia va el programa. Com cada diumenge, Marcelo i els seus col·laboradors no falten a la seva cita setmanal, amb els seus, potser mil o dos mil oients que els segueixen fidelment. Entre comentari i comentari, normalment mordaços i profundament irònics, peces de bona música, ben seleccionada, i lectura de poemes, on s’intercalen els dels poetes més o menys consolidats, i el que fan arribar els seguidors del programa, de tot estil. De tant en tant, algun d’aquests truca i parla en directe d’allò que li passa pel cap, habitualment interessant i erudit. Un comentari sobre Borges, alguna anècdota de Faulkner, algun anunci espontani d’una manifestació contra la globalització,…
A mi em fan parlar del català, de la tradició literària del país, i destaco alguns poetes importants, tractant de recordar tant el que vaig haver d’aprendre al COU com el que he llegit del meu compte. Crec haver parlat de Verdaguer, d’Espriu, de Grabriel Ferrater i de Martí i Pol. Per suposat, em fan parlar de Serrat. Dies abans, reescric de memòria algun poema d’aquests autors. Assaig de càntic en el temple, estimada Marta, i la Fàbrica. Probablement m’invento una tercera part dels versos. Encara internet no arriba, i la biblioteca de la universitat no en té pràcticament res que testimoniï que el nostre país existeixi. A tall de curiositat, en una llibreria de segona mà que hi ha a quatre o cinc quadres de la ràdio, vaig trobar un llibre de Xavier Berenguer, es tracta de "Sense retorn", imprès a Buenos Aires el 20 de novembre de 1939, i que és un conjunt de contes tan exiliats avui com ho van ser quan van sortir a la llum. També en parlo.
Passen dues hores. El programa se m’ha fet curtíssim. Ja és fosc. Camino potser un quilòmetre fins a la residència, per uns carrers dessolats i solitaris. O potser agafo un taxi i reflexiono sobre l’extraordinari acte d’alta cultura en aquest surrealista mitjà de comunicació.
Han passat deu anys. Després d’algunes cartes, he perdut el contacte amb Eckardt. No sé com devien suportar, si és que ho van fer, la terrible crisi de Nadal de 2001. Una amiga, la catedràtica d’universitat que va tutoritzar la meva estada, i amb la qual encara mantinc assídua correspondència electrònica, em va fer descripcions molt depriments del que va passar aleshores. Ja quan hi vaig ser, la situació no es podria considerar de fantàstica. Tot es feia amb una sabata i una espardenya. Tanmateix, aquell programa de ràdio setmanal, com aquelles revistes fetes amb una voluntat admirable, i el nivell d’aquelles converses sobre Proust, Joyce o Walter Benjamin, feien fefaent que aquella gent, entremig d’aquell immens desert agitat pel vent, havien aconseguit fer d’allà una autèntica acadèmia d’Atenes.

De vegades faig la reflexió que si la cultura catalana s’aguanta, si té possibilitats de supervivència, és potser gràcies als pocs Marcelos Eckardt locals.

  1. Després d’escriure improvisadament aquest post, he anat a google, i he trobat unes quantes coses sobre aquest noi, que de noi ja en té tant com jo (és un any més jove que jo) i que sembla que està tenint una sòlida carrera com a escriptor. Us en recomano un petit perfil literari aquí

  2. És una llàstima que l’intent de crear un estat gal·lès independent hagi quedat quasibé exclusivament en el record parcial de noms i cognoms. Prohibides, ignorades i perseguides les cultures petites ho tenen força difícil…
    Vas sentir parlar la llengua gal·lesa en algún moment de la teva estada a Trelew?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!