Arxiu de la categoria: Cultura

Penjada d’estelades de Vilafranca, arriba la Festa Major

Va començar com una acció clandestina, fa prop de quinze anys. Quan s’acostava la Festa Major, una nit, un grup d’una desena de persones de l’esquerra independentista es dirigia cap a la basílica de Santa Maria i uns d’ells s’enfilaven a la torre per penjar-hi l’estelada. Va ser clandestina uns pocs anys, i avui dia és la inauguració oficiosa de la Festa Major de Vilafranca. La plaça Jaume I s’omple per assistir a la ja tradicional penjada d’estelades, un dels primers actes de la programació de la Festa Major Popular. La colla de diables convidada de cada any acompanya amb foc i tabals, i quan el núvol de pólvora s’esvaeix una mica i ja es tornen a divisar els dos estels roigs a la façana de la basílica, la gent entona els Segadors.
Visca la terra, i bona Festa Major!

Jorn a jorn

‘La desmemòria/4’, d’Eduardo Galeano*

Chicago és plena de fàbriques. N’hi ha fins i tot al bell mig de la ciutat, al costat de l’edifici més alt del món. Chicago és plena de fàbriques, Chicago és plena d’obrers. En arribar al barri de Haymarket, demano als meus amics que m’ensenyin el lloc on varen ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada primer de maig.

—Deu ser per aquí —em diuen. Però ningú no en sap res.

Cap estàtua s’ha erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni estàtua, ni monòlit, ni placa de bronze, ni res de res.

El Primer de Maig és l’únic jorn veritablement universal de la humanitat sencera, l’únic dia on coincideixen totes les històries i totes les geografies, totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als Estats Units, el primer de maig és un dia qualsevol. Aquest dia la gent treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, no recorda que els drets de la classe obrera no han brotat de l’orella d’una cabra, ni de la mà de Déu o de l’amo.

Després de la inútil exploració de Haymarket, els meus amics em porten a conèixer la millor llibreria de la ciutat. I allà, per pura curiositat, per pura casualitat, descobreixo un vell cartell que està com esperant-me, barrejat entre molts altres cartells de cinema i música rock. El cartell reprodueix un proverbi de l’Àfrica:

Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant el caçador.

*’El libro de los abrazos’ (1989)

 

Estellés: dolor i amor, modestament

Els seus versos emocionen. Sentir-los cantats per Ovidi Montllor i Paco Muñoz, posa la pell de gallina. I veure recollida l’obra i vida en el magnífic ‘Poseu-me les ulleres’, fou un privilegi.

El fill del forner de Burjassot que feia versos. Com els dels Amants, les Horacianes, els de M’aclame a tu, l’immens Assumiràs, els de Coral Romput, l’Un entre tants…

Proletari, com li agradava definir-se. Prolífic. Va escriure del que més sabia, del que més sentia: el dolor, en totes les seues dimensions, i l’amor. Ai, les donetes!

Del dolor, de la mort, de l’amor, en parlava Vicent Andrés Estellés en una entrevista que Josep Maria Espinàs va fer-li l’any 1987 (quan jo encara bevia en biberó), al programa ‘Identitats’ de TV3. Tot barrejat amb mil i una anècdotes, de les que et fan somriure i de les que t’ericen tots els pèls.

Estellés en estat pur:

Continua llegint

Compte enrere per a la FM

Ahir a mitjanit, la ja tradicional penjada d’estelades a la basílica de Santa Maria indicava que som a una passa de la festa major de Vilafranca. Era massa tard per a mi (això de treballar per festa major és molt dur!), però des del llit vaig sentir l’olor a pólvora i els visques a la terra. Vaig somriure, orgullosa dels vilafranquins (ull!, no tinc “vilafranquitis”, eh?), i vaig donar-me la volta.

Ha comença el compte enrere per a la FM, una de les més lluïdes del país.



Si us passeu per Vilafranca (una part de mi us ho recomana, però la Bel més egoïsta no, que a mi les aglomeracions m’atabalen), i feu un cop d’ull a la cercavila, segurament sentireu més d’un que recita:

“Gloriós Sant Fèlix,
que de Vilafranca n’és patró,
i visca la festa major!”

I és que, en aquests dies, la religió és una qüestió a banda. Tant hi fa que siguis creient, agnòstic o ateu. Tothom benera Sant Fèlix i tothom vol entrar a la basílica, per veure’l o per escoltar els goigs (a mi em posa la pell de gallina, veure l’església plena i tothom cantant la mateixa estrofa).

El cert és que costa d’explicar què se sent per festa major. La majoria de vilafranquins es passa mig any esperant-la i/o preparant-la. Tot i que també n’hi ha uns quants que, a l’agost, l’únic que desitgen és que passin ràpid la festa i cinc dies de feina frenètica (ànims, que després fugim al mar!). Són dies intensos, de dormir poc, menjar malament, d’anar amunt i avall per no perdre’s res, de veure aquells que no veus la resta de l’any però que tens la certesa que, per festa major, els veuràs, com cada any. Dies de gralles, tamborins i castells, i nits de foc, pólvora i molta música. Vaja, que per primer cop en uns quants anys, podré gaudir de la festa major, perquè ja no tinc exàmens de setembre, perquè ja no visc a Barcelona i perquè… divendres començo vacances!

Aquí podeu consultar tot els actes, fins el dia 2. Ah, per cert, demà toquem els Bandais amb un tal Cesk Freixas, per si us interessa…

Aquí podeu veure la programació de la festa major alternativa.

I aquí, unes quantes fotografies de la penjada d’estelades, fetes pel Jordi Salvia.

Bona festa major!

Antònia Font, Cortázar i el misteri de l’amor

Em vaig despertar tard i les entrades feia dies que s’havien esgotat. Em vaig enfadar amb mi mateixa però, ves, què volies fer-hi ara ja! Fullejo les cròniques i crítiques del concert dels Antònia Font, ahir, al Liceu, i no els podrien deixar millor. No m’estranya. Alguns diran que “Coser i cantar” és una anada d’olla, però jo trobo que és un disc excel·lent. Només ells podrien fer una cosa així!

[Continua]

Havia de conformar-me a veure el concert a través d’internet, gràcies a ritmes.cat,
que l’oferia en directe. Però el cert és que el so no era gens bo i es
feia incòmode d’escoltar. Així que, finalment, vaig ressignar-me i em
vaig posar el CD per passar les penes…

Avui poso un tema que
Antònia Font no toca en directe (vaja, això crec; si més no, jo no l’he
escoltat mai en un concert). Es tracta de la cançó que tanca el
“Batiskafo Katiuskas” i que és una adaptació d’un fragment de
“62/Modelo para armar”, de Julio Cortázar: Tonto.

Per cert, m’estic llegint el llibre de l’Oliver, “El misteri de l’amor
i és bo-nís-sim!! Aquest home és un geni. Fixa’t que em vaig quedar
enganxada només amb la citació prèvia al començament de la novel·la…
Ja en faré la ressenya, però tot i no portar ni la meitat del llibre
llegit, el recomano sense por a equivocar-me.

http://www.goear.com/files/localplayer.swf

Per Almansa vingueren…

"El mal que ve d’Almansa

a tot lo món alcança".

[…]

Tres-cents anys de l’ocupació i d’imposicions por derecho de conquista.
Però també són tres-cents anys de resistència, i no ens deixarem tòrcer.
A pesar dels intents d’aniquilació, el poble català, el poble valencià, continuem avançant, sense acotar el cap.

Bertolt Brecht deia:

Hi ha persones que lluiten un dia i són bones.
Hi ha les que lluiten un any i són millors.
Hi ha qui lluita molts anys, i són molt bones.
Però hi ha persones que lluiten tota la vida,
aquestes són les imprescindibles.

Han estat, i són, moltíssimes les persones imprescindibles que fan que els Països Catalans continuïn dempeus, malgrat les adversitats.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l’aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s’ensenya en les escoles
cóm van esclafar un país,
perquè d’aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu.

[Lladres, de la cantata ‘Quan el mal ve d’Almansa’, Al Tall]

Campanya Lluís Llach al Camp Nou

Hi ha molts incondicionals de Lluís Llach que ens hem quedat sense poder anar al seu darrer concert a Verges el 24 de març. És per això que s’ha endegat una campanya per animar el cantautor a actuar al Camp Nou. D’aquesta manera, serem molts més els qui en podrem gaudir.

A continuació, adjunto l’enllaç i el text de la campanya.

+ campanya Lluís Llach al Namp Nou

“Lluís Llach i Grande és i serà per sempre un gran referent dins de la
cançó en català. Com a artista compromès amb el seu entorn, Llach s’ha
convertit en una gran figura. Poca gent aconsegueix estar sempre al peu
del canó, renovar el seu missatge i convertir-se en referent, ja no
només musical, sinó també intel·lectual de 3 generacions.

Als seus 58 anys, el cantautor de Verges ha decidit acabar la seva
carrera i fer-ho a aquest mateix poble de la infantesa. Una decisió
molt lloable, acabar amb humilitat, sense voler fer soroll.

No obstant, aquest últim concert ens deixa a molts l’amargor i la
impotència de no poder acomiadar-nos d’ell de la manera que ens
agradaria. No som un, ni dos. Cada dia apareixen cartes als diaris,
opinions a la xarxa, converses al carrer…Només 5000 privilegiats
podran dir adéu a en Lluís Llach, els altres ens quedarem a casa
lamentant-nos.

A més, veiem com alguns indesitjables volen fer negoci d’això. La
revenda s’olora arreu, gent que sens dubte no valora la teva obra,
Lluís.

Demanem, doncs, que t’ho repensis, que no fallis al poble que t’estima,
que, com ja vas fer fa molts anys, tornis a omplir el Camp Nou.

Lluís Llach és un trosset de tots nosaltres.

Ens ho mereixem, t’ho mereixes!