Arxiu de la categoria: Comunicació

Lectures periodístiques d’estiu (i per a la resta de dies)

Sempre he pensat que el millor regal és un bon llibre, un dia qualsevol, sense cap excusa ni pretext. Així és com em va arribar l’altre dia a les mans ‘Seixanta anys d’anar pel món’ d’en Xammar, que em té enganxada i que és la meva primera lectura d’aquest estiu. Tot i que defenso que es llegeixi tot l’any, és clar, m’ha semblat que una bona manera d’acomiadar la meva secció d’opinió de Mèdia.cat fins al setembre era amb un llistat de llibres relacionats amb el periodisme. Per llegir a l’estiu, i a la tardor, l’hivern i la primavera. No té res d’exhaustiu, és la suma dels llibres que s’han acumulat a la lleixa de casa i de les recomanacions que m’han fet arribar. Així que si algú vol contribuir amb més recomanacions a ampliar la llista, la porta d’aquest article és oberta de bat a bat. Bones vacances, i bona lectura!

Continua llegint

Periodisme pornogràfic

Tinc la sensació que d’un temps ençà s’ha multiplicat a casa nostra un tipus de periodisme (amb moltes cometes) que podríem qualificar de pornogràfic. Notícies que s’escriuen principalment motivades perquè desperten la morbositat de la gent. Titulars sucosos acompanyats de llampants fotografies que criden l’atenció de la part libidinosa del nostre cervell.

Mentre hi ha periodistes hi ha esperança

‘Hem substituït el periodisme de carrer, d’investigació, de paciència, pel talla-enganxa. Hem acceptat un lloc que no ens correspon, el de copilots dels cotxes oficials. Hem de sortir d’aquests cotxes. […] L’única manera de sobreviure és que ajudem la ciutadania a saber què és important i què no, que donem context i comprovem la informació. Si renunciem a això, som morts’. Ho diu el periodista Ramón Lobo en una entrevista de Julià Álvaro a 9exili, la ràdio i televisió per internet creada fa un mes per la plataforma de treballadors acomiadats de RTVV Mil de Nou, i que aplega unes cinc-centes persones.

Corre, Joe!

Hem de ser ràpids. Què dic, ràpids! Hem de ser els primers. Tot passa a la velocitat de la llum i ho expliquem mirant els altres de cua d’ull. Després potser hauràs de matisar, arreglar o fins i tot rectificar. Però ara corre, Joe! Et trepitgen els talons. Has de ser veloç. Pensar i processar amb rapidesa. Capaç de prendre decisions en qüestió de segons. Adrenalina. I tensió, i estrès, i pressió. I un alè al clatell.

Eines contra el catanyol

‘Cada cop que desapareix una llengua perdem una manera d’entendre el món, una manera de viure’l i de descriure’l’. És la frase amb què acaba sempre el programa ‘Do de llengües’ de Catalunya Ràdio i defineix prou bé què signifiquen les llengües i quin és el seu valor. El català no és en perill d’extinció, per molt que s’hi esmercin alguns, però és cada dia una mica més pobre per culpa de la presència de l’espanyol. Pel que fa a Catalunya Nord, em remeto a aquest article de Joan Lluís-Lluís: ‘Tres coses útils a saber sobre França i les llengües de l’escola‘. El català és, doncs, la nostra manera de veure i de viure, de descriure el món. Per això l’ús que en fan els mitjans és tan important, perquè és a través d’aquests que expliquem la realitat.

Les lleis injustes, hi són per desobeir-les

Durant aquests quinze dies de campanya sentim per enèsima vegada a la ràdio i televisió públiques aquella cantarella que, de tant repetir-la, deixa de tenir efecte. ‘Us recordem que la cobertura de la campanya electoral no respon a criteris estrictament periodístics, sinó a l’ordre d’aparició dels partits i la durada que fixa el consell de govern de la CCMA. No hi estem d’acord, perquè això condiciona el dret a la informació, i per aquesta raó no signem cap informació’. Això és tot?

Continua llegint

Perills d’alçada

L’aversió, la repugnància o l’odi a un col·lectiu és una qüestió molt greu. Expressions vomitades contra els catalans com les que van aparèixer a la xarxa arran de l’incendi de l’Empordà són preocupants. Però tractar informativament la catalanofòbia amb un recull d’exabruptes ofensius trobats per Twitter i de comentaris anònims a webs de diaris és tendenciós, massa superficial i perillós.

De motius, en sobren

Fa dos dies commemoràvem el Primer de Maig, i avui, el dia de la llibertat de premsa. Dues cares de la mateixa moneda, com recorda el Sindicat de Periodistes: ‘Un periodista precari no pot defensar una informació de qualitat davant les pressions econòmiques i polítiques’. El dia d’avui també el teníem encerclat al calendari perquè és quan té lloc la presentació del segon Anuari de Mèdia.cat de temes silenciats. Continuem lligant: ‘El silenci és una forma de censura molt efectiva’, recorda el Grup Barnils en una de les frases del vídeo promocional de la presentació de l’Anuari.

Els eufemismes com a anestèsia de la realitat

Han existit tota la vida, però sembla que la crisi està essent una màquina de generar eufemismes. Plans d’ajustament per no dir-ne retallades, desacceleració econòmica per no parlar de crisi, creixement econòmic negatiu per evitar la paraula recessió,… L’etcètera és llarg. En parlava abastament fa poc un article a El País titulat ‘No en digueu crisi, anomeneu-ho amor’ (aquí, la versió en català), on també es recordava l’expressió ‘tiquet moderador sanitari’ en lloc de ‘copagament en la sanitat’ o el ‘recàrrec temporal de solidaritat’ a què va fer referència el govern espanyol per parlar de l’agument de l’IRPF. L’article apuntava una qüestió que és important no passar per alt, la funció d’anestèsia que tenen els eufemismes. Que per això es fan servir.

Fumuts però apassionats

La cosa està fumuda. Només cal fer un cop d’ull al mapa de mitjans catalans en perill que ha elaborat la periodista Txell Costa. Una quinzena es troben en situació crítica, amb acomiadaments múltiples i reducció de salaris, i deu ja han tancat la barraca. Tot just fa una setmana, acabaven les emissions de Ràdio Televisió de Mallorca, que deixava 117 treballadors sense feina i tota l’illa sense cap canal públic en català. Un centenar de treballadors que s’afegeixen als més de dos mil periodistes desocupats, el triple que fa tres anys.

Continua llegint

Viatge amb tren amb Miren Etxezarreta

Hem quedat al quiosc de davant de les escales que baixen al tren. Arribo esbufegant, i ella pateix per si fem tard. Avui [divendres] Miren Etxezarreta, catedràtica d’Economia aplicada de la UAB, és la ponent del curs sobre economia crítica per entendre la crisi que fa el Seminari Taifa a Vilafranca del Penedès, organitzat per l’Assemblea de Drets Socials. Les dues teníem previst d’agafar el mateix tren cap a Vila, així que quan li demano de fer-li una entrevista, proposa que aprofitem el viatge en tren, ja que després de la classe, haurà de tornar ràpid cap a Barcelona.

Continua llegint

La mort de Gaddafi als mitjans

Les imatges de la mort de Muammar al-Gaddafi van donar la volta al món en qüestió d’hores. O menys. No hi havia les càmeres de televisió en el moment de la seva captura, però sí telèfons mòbil. Enregistrades per un dels rebels libis, no van trigar gaire a ser a la xarxa i a obrir els noticiaris de totes les cadenes. Unes imatges repugnants i colpidores que mostraven una part del poble de Líbia, després de mesos de guerra, acarnissant-se contra un dèspota que havia dirigit el país durant dècades.

Continua llegint

Armar-se de paciència

“El periodisme requereix paciència. Sovint molta”. Ho va dir Bob Woodward, un dels periodistes del cas Watergate. Es referia, sobretot, al periodisme d’investigació (tot i que, com deia en Ramon Barnils, és que n’hi ha cap altre?) i a la necessitat no només de tenir paciència sinó de recórrer una vegada i una altra a les fonts, de contextualitzar, i de no tenir pressa. Segur que molts ho tenen present, però potser val la pena recordar-ho en l’era de les notícies fast-food. I vagi per endavant que qui escriu aquestes línies és la primera que sovint ho oblida o, pitjor encara, ho arracona a consciència tapant-se el nas.

Continua llegint

Tertulians massa habituals

Fa temps que vaig decidir deixar d’escoltar les tertúlies dels programes
matinals de televisió i de ràdio. No pas per manca d’interès en
l’actualitat sinó per manca de paciència. Perquè, com a
espectadora/oient, acostumen a posar-me dels nervis, i com a periodista,
encara m’indignen més.

Entenc que deu ser el format més pràctic i econòmic: disposar d’una
plantilla d’ics persones que van rodant durant la setmana pels platós i
estudis de ràdio. D’aquesta manera, cada dia tenen a punt quatre o cinc
persones per analitzar l’actualitat. D’acord, molt bé. I què?

Continua llegint

Qui va ser Carlos Sentís