Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

29 de setembre de 2009
2 comentaris

Comunicació

Porto molts anys cansat de llegir bejenades. La majoria, relacionades amb l’educació. Atès que molts consideren aquesta activitat una ciència, quan es tracta d’un art, els talibans de la pedagogia confereixen un sentit religiós a les seves creences. La darrera moda consisteix a lapidar a aquells docents que encara cometen la gosadia d’excel·lir en la seva especialitat. Als d’història, de conèixer massa el passat, als matemàtics, de saber equacions, als filòsofs, de pensar, i als físics, la mania que tenen de consultar revistes acadèmiques. Els professors, segons aquests mullahs, han d’eradicar de la faç de la terra una entel·lèquia anomenada “classe magistral”. En altres termes, no han de dirigir-se verbalment als alumnes com a col·lectiu.
En comptes d’això, cal establir una mena d’espúries relacions com “acompanyar l’alumne en el seu aprenentatge”, “facilitar les competències bàsiques”, “coordinar”, “supervisar” i altres verbs on la indefinició representa la norma general. La dura i crua realitat no representa cap problema com tampoc ho és per a Ben Laden l’evident inexistència d’una divinitat circumcidada. No cal transmetre coneixements, no cal fer classe, no expliquis res a l’alumne, com si es tractés de la neollengua orwelliana que ha d’estalviar l’individu la feina de pensar i plantejar-se preguntes incòmodes.
Si bé cal ignorar el coneixement adquirit al llarg dels anys, en canvi, compta molt ser un “excel·lent comunicador”. De fet, els talibans que s’han fet amb el monopoli de l’avaluació docent, valoren més el “saber-se explicar”, comunicar-se eficaçment, més que no pas conèixer bé la matèria que cal impartir.
Ho sento molt, tanmateix, per molt que ens esforcem, mai no podrem competir amb l’Andreu Buenafente. M’encanten els seus monòlegs, explica a la perfecció, amb un gran domini tècnic, i és divertit. És clar, que si un dia m’avorreix puc canviar de canal o tancar la tele. Enfront d’això, qualsevol professor, per bo que sigui, amb un públic involuntari que la llei l’impedeix marxar, sempre estarà en pitjors condicions que l’humorista de Reus. Ara bé, jo que em considero haver estat  un bon alumne, amatent a les explicacions del professor, sóc incapaç de recordar els acudits explicats ahir per l’Andreu. Sí, en canvi, em recordo el dia que vaig memoritzar les normes d’accentuació del català que una professora baixeta que quequejava ens va repetir un tediós vespre de novembre (sí, aleshores estudiava el batxillerat nocturn!). Dècades després, una humil docent, que coneixia la seva feina, que desconeix aquesta retòrica i que no en deu tenir ni idea de competències bàsiques, ni d’excel·lència, encara és viva en la munió d’alumnes que van passar per la seva aula.

  1. Al teu article, amb el contingut del qual estic completament d’acord, li cal una revisió ortogràfica, perquè, cosa estranya en tu, té algunes errades. Aprofito l’avinentesa per felicitar-te pel teu blog i declarar-me entusiasta seguidora teva. A mi també em fa “repelús” el pallús del Cardús.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!