Optimistes i grandiloqüents com son els que hi creen les lleis, no tingueren més ocurrència que preveure (sempre son previsions mai realitats) que les noves tecnologies podien ser un ajut per a l’administració de justícia, especialment per agilitzar els tràmits de citacions i notificacions a les parts implicades a un judici.
No esta mal pensat, però nou anys desprès d’haver-se aprovat la llei la cosa continua sent una declaració d’intencions i la paperassa i els retards continuen acumulant-se a les seus judicials, que com a tot sistema informàtic tenen un programa decimonònic, com s’escau al sistema, i que no fa més que “caure’s”, col•lapsar-se i posar-se en vaga, encara que la Constitució dels espanyols ni ho permeta ni ho prohibisca.
Així que malament poden realitzar-se actes de comunicació per mitjans electrònics, informàtics i similars, com rotula l’esmentat article processal. I és una llàstima per que si així fora, a hores d’ara em resultaria molt més senzill demandar a dues persones de les que desconec tota dada de localització excepte el nom complet, i que el xivato del facebook m’ha mostrat. S’ho imagineu?
Però com que no puc citar-los mitjançant un correu enviat al seu compte de facebook, doncs tindre que dir al Jutjat que vull demandar-los, que ignore on viuen i el seu document d’identitat, així que demanaré que la policia me l’indique un i altre, que m’ho comunique, demanar que el Jutjat prove a citar-los a eixe domicili ….. El que ben bé pot suposar-me un any de papers amunt i avall.