Arxiu de la categoria: Cau de llunes

Caiguda lliure

free-falling

«rebaixar
2 pron Humiliar-se, abaixar-se. S’ha rebaixat tant que ja no li queda dignitat.» (Gran diccionari de la llengua catalana)

 

 

 

Cap avall no hi ha sostre, diuen. Però bé hi deu haver un fons, en algun moment, que impedeixi continuar el descens. Un fons que aturi la caiguda. Que deixi el cos masegat per totes bandes, d’acord, però que no doni cap més opció que la d’aferrar-se amb les urpes a la paret i grimpar cap a la llum.

A tu també m’hi aferrava, amb les ungles i amb les dents. I amb la llengua i els malucs i els dits dels peus. Un dia ho haurem d’aturar, avisàvem perquè no fos dit. Les cartes, damunt la taula, però una vegada més i prou. Assedegats, ens xarrupàvem la vida. Mira’m. Vull morir-me així, aquí dins. Aquesta vegada és l’última. Fins que va ser veritat.

Dic el teu nom que no puc dir, el dic ensordit per la fressa de la dutxa, el dic amb el raig d’aigua apuntant la ment en blanc. Torno a ser sobre els teus ulls, torno a arrapar-te entre els genolls. Gemego el teu nom aquí dins que ningú no el sent perquè se l’empassi l’aigüera i s’arrossegui fins a la depuradora. Dos sons vocàlics d’un mot indesxifrable que em fan relliscar rajola avall, sempre avall, fins a culminar reclosa al plat d’acer. Xopa, aquí les llàgrimes tenen gust d’extracte d’alvocat sense parabens.

Quan va ser veritat, era tard. Ja ens havíem obert en canal.

Temps vacil·lant

Escriure un correu. Passar els minuts d’una cigarreta amb el cursor donant voltes a l’Enviar. Llegir, canviar, afegir, esborrar. Desar.

Embolicar més picadura de tabac. Anar als esborranys. Rellegir, esborrar, afegir, refer.

Mirar el rellotge, la maleta oberta damunt del llit i l’ombra d’una roba estesa que s’allarga.

S’ha esgotat el temps d’espera.

El dia de l’O

calendariUn dia va arribar el dia. L’article indeterminat es va definir i va deixar un cercle marcat al calendari de l’O. Si durant tots aquells anys havia disposat d’ells sempre que ho havia volgut, aquell dia es va adonar que ara eren ells els qui havien de recórrer a l’O. Sí, haver de, ja ho deia bé. Prou que ho notava que ho feien amb veu de derrota. I l’O va prendre consciència plena d’allò que fins aleshores li semblava remot, quan es barallava amb el primer pèl blanc de la seva cella sense adonar-se de les taques que els havien començat a sortir a la pell. Continua llegint

Dijous divuit

dijousdivuitEm distreia amb les llambordes. Sanefes, línies rectes, cantonades rossegades. Deambulava amb els auriculars posats, tot i que no hi sonava res. Els feia servir d’aïllant, per esmorteir els sorolls. Vaig aturar-me davant del bar on m’havies dut un migdia de novembre. De nou, el record del gust de formatge i mel abans d’entrar-hi. El ritual de cada dia divuit s’havia convertit en rutina. M’asseuria en un racó, treuria una llibreta, allargaria el cafè una hora, me n’aniria repassant amb la mirada totes les taules i en sortiria més encorbada. Però aquell dijous divuit el ritual es va trencar.

L’avi Eusebio

L’àvia materna, no la vaig conèixer, es va morir abans d’hora, quan la meva mare encara no havia tingut la primera regla. Amb l’avi matern ens vam arribar a conèixer, però amb prou feines en recordo res, d’ell. La iaia va morir-se fa uns quants anys, després de massa temps d’un alzheimer que li havia fet perdre la noció de la realitat. I l’únic avi que queda avui bufa cent espelmes. Un segle carregat a l’esquena. Amb raó ha hagut de començar a dur bastó, el pes comença a ser feixuc. Ha viscut penúries i alegries, i si el veiessis te’n faries creus, que té cent anys. Ulls clars vidriosos, la pell castigada i una panxa que li sobresurt per damunt d’unes cametes que sembla mentida que l’aguantin dret. Però ha caminat sempre recte com un pal. I amb la mirada ferma. És sord com una tàpia i no el guanyaràs al dòmino ni a les cartes. Gairebé mai no ha volgut mirar enrere ni parlar dels anys foscos que li van arrencar la joventut. Però ho faig jo ara, amb les coses que me n’ha explicat mon pare. Aquesta és, a grans trets, la història del meu avi (fins avui), marcada com tantes altres per la guerra del 36-39:

El 22 de maig de 1913, l’Eusebio sortia del ventre de la seva mare, a Otañes, un poblet del municipi de Castro Urdiales, a l’est de Cantàbria. Allà, hi va passar la infantesa i els primers anys de la joventut, treballant a la mina de ferro i al camp. Fins que el 18 de juliol de 1936 el cop militar contra la República espanyola ho estroncà tot.

L’agost del 36, se’n va anar amb les milícies càntabres de l’Exèrcit Republicà i va lluitar al front de Burgos, en la línia Bercedo-Agüera-Villasana de Mena. Tenia vint-i-tres anys. Va passar gana, i por, i fred. Un any després, l’agost del 37, va ser capturat per soldats franquistes. El van tancar a la presó de Barruelo de Santullán (Palència), on va rebre més d’una pallissa contundent. Poc després, el van traslladar al camp de concentració de Medina de Rioseco (Valladolid), una devesa d’un tal marquès de Villagodio. Abans d’arribar-hi, pels carrers on encara hi havia penjats cartells amb els combatents republicans pintats com si fossin dimonis, des de dalt del camió es veu que sentia la canalla com deia, Mare, però si no tenen banyes ni cua. Va estar reclòs en aquell camp de concentració, passant més gana i més por i més fred, fins al final de la guerra. I encara després el van tenir empresonat cinc anys més a la presó provincial de Santander. Finalment, el 1944 en va sortir en llibertat condicional.

A vint-i-tres anys, el meu avi va ser mobilitzat per a defensar la República. Va combatre durant un any. I els set següents els va passar com a presoner dels feixistes, sobrevivint. El relat és asèptic, però és que només en tinc aquestes dades fredes sense ànima. Ell no ha volgut relatar mai cap d’aquells moments. Tampoc no hi ha cap documentació que acrediti res de tot això, el pare no ha aconseguit trobar-ne. Com si l’avi no hagués estat detingut, com si no l’haguessin tancat mai a un camp de concentració, com si no hagués estat mai empresonat en condicions infrahumanes. Com si res no hagués passat. Però com a mínim, que aquí en quedi constància. Perquè com ell, tants altres, a qui mai no han fet justícia.

Un cop en llibertat, a trenta anys, va mirar d’allunyar-se tant com va poder d’aquelles contrades i de la guerra. Algú va dir-li que en un poblet del Prepirineu català hi podria trobar feina, i així és com va anar a parar a la Pobla de Lillet, a prop d’on comença el riu Llobregat. Va treballar a la fàbrica de ciment, i després a la de paper. Va conèixer l’Esther, la filla petita de cal Daniel, i s’hi va casar. El 1955 van tenir un fill, que anys després s’enamoraria d’una morena andalusa i s’hi casaria, i farien niu i tres fills i arrels a Vilafranca del Penedès, casa meva. Els estius de la nostra infantesa els hem passat a la Pobla, amb els avis, la tieta Assumpció i la padrina Emília. Jugant a la plaça, muntant-nos al carretó de l’avi per anar a l’hort, menjant els conills i els ous de les gallines del corral. I els hiverns també, muntant el pessebre, jugant amb la neu i anant a rebre els Reis d’Orient. Els anys han anat passant i cal Daniel ha canviat de fisonomia. L’avi fa uns anys que viu a la residència, tot i que cada dia passa per casa una estona. A obrir finestres, controlar la clau de l’aigua i arreglar alguna persiana o la pota d’una cadira. Crec que no li agrada conviure amb altres vells. Com tampoc no li agrada que ningú hagi de tenir cura d’ell (‘Cap infermera no m’ha hagut de rentar mai, encara’, em deia orgullós fa poc).

Avui que fa cent anys, a la residència li faran una festa, i ell rondinarà, perquè aquestes coses tampoc no li agraden. I anirà a dormir recordant vés a saber quines històries que no ens ha explicat mai i que continuen retingudes entre les arrugues de la seva pell centenària.

Un vuit de març qualsevol

Llevar-te a les set. Fer els esmorzars, deixar el dinar preparat, dur la canalla a l’escola. Fitxar a l’oficina. Treballar al 120% conscient que el company que s’asseu al costat et supera en la nòmina. Fer un mos, fullejar el diari, trobar-te un reportatge sobre empresàries per commemorar el dia de la dona. Treballadora. Cabrejar-te i acabar de dinar indignada. Fer trucades i omplir excels. Agafar el bus. Fer una rentadora. Passar per la merceria, la llibreria i per ca’l fuster. Recollir el petit de la llar d’infants. Dur la gran a cant coral. Reunir-se amb la mestra de la mitjana. Anar a classe de pilates. Acabar un article per a la revista del barri. Recollir la roba estesa, preparar el sopar, depilar-te. Banyar la canalla a quatre mans i posar-se al dia. Rentar els plats, passar l’escombra. Repassar les factures i fer números. Posar els menuts a dormir. Aprofitar el silenci del final del dia per llegir una estona. Fins que els ulls et pesin tant que t’adormiràs sense treure’t les ulleres.

Juntes farem nostra la nit i vindicarem la paraula DONA.

Aprenent-ne

Aquest Nadal vaig demanar a ma mare si podia pujar a la Pobla unes agulles i llana perquè m’ensenyés a fer punt en les hores mortes entre àpats i jocs de Trivial i Verbàlia. Em va ensenyar a fer el punt del dret i del revés, i em va regalar les agulles perquè continués a casa. Ho havia deixat estar fins aquest cap de setmana, que m’hi he posat tota sola. Sense el seu ajut, la cosa està quedant força horrorosa. El tros que duc fet és ple de punts mal fets, forats, punts de més en una banda, punts de menys en una altra. Pel camí hi he deixat defectes, errors i imperfeccions. Però tot just acabo de començar i suposo que, amb la pràctica, anirà sortint cada cop millor. Que, com diria la C., la vida és això. Cagar-la de tant en tant i anar millorant. Mira, ara m’ha sortit una metàfora.

Descobertes poetikes

Ahir vam passar pel recital ‘Quan la dignitat acampa a la plaça’, el primer dels actes de la ‘korrespondensia poetika 2011‘ que organitza l’eskamot kultural k poetika. A la plaça Doctor Bonet de Vilafranca, una desena de poetes van recitar versos relacionats amb la indignació i la dignitat, i com que la majoria eren desconeguts per mi, la d’ahir va ser una nit de descobertes poètiques poetikes. I em quedo amb una: Gemma Arimany.

Després de ‘googlejar-la’ una mica, podem explicar que és d’Olot, que va néixer el 1980 i que des del 2007 forma, amb Arnau Tintó, el duet Mecànica orgànica, amb què musiquen la seva poesia. Ha guanyat diversos premis, entre ells, el de Poesia Miquel Martí i Pol 2010 de Cerdanyola del Vallès, amb l’obra ‘Ulls a través’, editada pel servei de publicacions de la UAB.

Anhels‘ és un dels poemes que en forma part.

(Podeu llegir-lo i escoltar-lo)

Continua llegint

Llibertat és nom de dona

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.

M.M.Marçal.


Perquè hem fet molt però encara queda molt per fer.

Per cada dona morta a mans d’un home que la creu seva. Per cada cop que en una entrevista de feina et demanen si tens parella i si penses tenir fills. Per cada dona acomiadada per quedar-se embarassada. Per totes les dones que encara cobren menys per fer la mateixa feina que un home. Per cada anunci de desodorant sexista. Per cada cop que has sentit ‘i què, està bona la becària nova?’. Per totes les mares i àvies que s’han passat la vida planxant pantalons, passant l’aspiradora, preparant el dinar i tenint cura dels fills. Per cada cop que has d’aguantar sentir ‘la dona de’. Per totes les dones assetjades en silenci. Per cada decisió valenta d’avortar, que el cos és nostre i només nosaltres decidim.

Perquè de motius, en sobren, avui vindiquem de nou la paraula DONA. I xiuxiuegem juntes la cançó de fer camí:

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

‘Cançó de fer camí’, Maria-Mercè Marçal.

Caldrà reinventar-se…

Una part de la culpa que aquest bloc estigui en parada cardíaca és Twitter. L’altra és una barreja de manca de temps per organitzar les idees i escriure-les, i manca de motivació, que a temporades també n’hi ha.

Davant de l’ordinador, amb feina pendent per a un informe de Media.cat i amb poca capacitat de concentració, obro l’Spotify i escric al cercador “Ovidi Montllor”. Apujo el volum i m’encenc una cigarreta mentre miro el full en blanc.

Vam sentir un món nou. Perquè vull. Perquè no m’agrada aquest

Continua llegint

No ho llegiràs mai

T’he escrit una carta que no rebràs mai. I he recordat que anys enrere també vaig escriure’t una carta que començava dient “Això que t’escric, no ho llegiràs mai”. Ja ho veus, la de coses que t’he dit sense que ho sàpigues. Ni t’ho imagines, quan ens creuem pel carrer i ens saludem amb un trist cop de cap. Tres segons i passes de llarg. Aleshores recordo aquella carta, i també la teva olor. M’humitejo els llavis i, mirant a terra, em transporto al banc del passeig, a la cafeteria, al parc… I quan miro enrere, ja has girat la cantonada.

Continua llegint

Un diumenge qualsevol

Et despertes mandrosa. És el que toca, som diumenge. T’encanta que el despertador dels diumenges sigui la llum que s’escola per les escletxes de la persiana. El llit és fred: estires el braç i t’adones que és buit. Que estrany, penses. Però ho aprofites per estirar-te en diagonal i fer el ronso ocupant tots els centímetres del matalàs. Al cap d’una estona, t’incorpores, et poses les ulleres, et reculls els cabells, et poses les sabatilles i surts de l’habitació.

Continua llegint

En Cesk s’ha fet gran

‘Però què dius, si em sembla que cada dia sóc una mica més baixet’, em respon quan li dic ‘Cesk, t’has fet gran’. Ho vaig comprovar divendres passat al concert a l’Auditori, on presentava amb els Altres Bandais les cançons del disc nou, ‘La mà dels qui t’esperen’.

Quan van aparèixer damunt l’escenari em van venir unes ganes boges d’enfilar-m’hi i abraçar-los. De fet, crec que no em vaig treure el somriure estúpid de la cara en tot el concert. Era una cita especial. Era la primera vegada que els anava a veure com a ex-teclista, i la veritat és que vaig xalar.

Continua llegint

Protocol de vacances

Obres la llibreta i anotes, una damunt de l’altra, totes les coses que t’has d’emportar. Un titolet per al necesser, un altre titolet per a la roba, i un tercer, per a la resta de coses, com ara les ulleres de sol, el carregador del mòbil, la biodramina, i la càmera de fotos.

Et passeges pel lavabo i l’habitació i repasses els armaris amb la mirada per no descuidar-te d’apuntar res a la llibreta.

Un cop has fet la llista, agafes les coses una per una i, mentre les poses damunt del llit, fas una creueta al costat de la paraula. La creueta significa que has agafat el raspall de dents i l’has deixat damunt del llit, però encara no l’has posat al necesser.

I un cop ha estat tot col·locat damunt del llit, comences a ficar-ho a la maleta. Plegues la roba a la manera com vas veure aquell dia a la tele. Sembla que així la roba ocupa menys espai. Ara sí, quan el fiques dins, ratlles la paraula “biquini” de la llibreta. I les paraules “xancletes”, “tovallola platja”, “crema solar”…

Potser hauràs de seure-hi al damunt, per poder tancar la maleta, però en tot cas, ja ho tens tot per… marxar de vacances!