Arxiu de la categoria: Articles publicats

Nova York, quinze dígits de sol a sol

Entre làpides i estanys, mausoleus i arbres majestuosos, des de dalt d’aquest turó de l’altra banda de l’East River, hi ha les millors vistes de Manhattan. Som al cementiri de Green-Wood, el punt més elevat de Brooklyn, i allà baix, la veieu?, l’estàtua més famosa del món és una de les primeres a donar la benvinguda a la ciutat de Nova York.

No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.

Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.

Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.

[Article publicat a VilaWeb] Continua llegint

Missió: esbrinar qui era Manuel de Pedrolo

Durant el procés de documentació per a la biografia de Manuel de Pedrolo, vaig entrevistar-me amb diverses persones que o bé l’havien conegut i hi havien mantingut algun vincle o bé eren estudiosos de la seva obra. Quan ja havia fet unes quantes entrevistes, em vaig adonar de la dicotomia que se’m presentava tot sovint: un dia, un em deia que Pedrolo era, per damunt de tot, un escriptor i que calia destacar la seva obra i el seu llegat literari, més enllà de les seves posicions polítiques, i un altre dia, algú altre em deia que Pedrolo era, en primer lloc, patriota, que aquesta era la cosa més important i que tota la resta anava darrere. Vaig comentar-ho a un dels entrevistats: mireu, és que uns em dieu una cosa, i uns altres una altra, i jo no acabo de veure clara cap de les dues. Ah, Bel, aquesta ha de ser la teva missió, doncs: esbrinar-ho i explicar-ho. Qui era Manuel de Pedrolo? Continua llegint

Jon Landaburu o com endinsar-se en el pensament dels pobles per mitjà de la llengua

‘És una persona que pots admirar sense por d’acabar decebut.’ Així presentava Carme Junyent el lingüista Jon Landaburu en la conversa que van tenir dimarts al vespre en una de les sales del magnificent Palau de Baró de Quadras que és la casa de l’Institut Ramon Llull. I la cronista, sense els anys de coneixença mútua dels ponents, diria que Landaburu és una persona que pots escoltar sense por d’acabar avorrit ni cansat. Aquest home de cabells blancs, ulls clars i bigoti ben retallat, que arrossega fonemes del francès de la infantesa i que parla castellà amb accent de Colòmbia, l’hauríem escoltat tota la nit, explicant anècdotes d’una vida dedicada a l’estudi de llengües indígenes. Continua llegint

John Reed i la gran crònica de la Revolució Russa: cent anys dels dies que trasbalsaren el món

Pocs es devien pensar que la gran crònica de la Revolució Russa de 1917 la faria un home de trenta anys original d’una família burgesa de Portland, Oregon. Però avui hi ha força unanimitat a citar Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, com un dels llibres cabdals per a saber i entendre què va passar a Rússia la tardor de fa cent anys. El seu autor, un periodista i poeta i aventurer que havia començat a simpatitzar amb el socialisme de jove, va endinsar-se en les entranyes d’aquella Rússia que ‘anava de part’, ‘un part del qual naixeria un nou món’, i va deixar-ne testimoni en una de les cròniques més importants del segle XX.

Reed va ser testimoni directe dels grans esdeveniments que van canviar el curs de la història, va participar del sorgiment d’aquell món nou que tanta gent somiava esperant que fos millor, també ell, i va transmetre-ho amb la mateixa passió amb què els va viure.

[L’article sencer, publicat a VilaWeb]

Joan Fuster, amb totes les lletres

Joan Fuster i Ortells se’n va anar amb el solstici d’estiu del 1992. Avui fa vint-i-cinc anys. En tenia seixanta-nou, i ens deixava, com a llegat, desenes d’obres en què va plasmar el seu pensament. I molt més. Pare intel·lectual dels Països Catalans i un dels assagistes més importants del segle passat, va influir en la seva generació i totes les que l’han succeït. Brillant, lúcid, irònic, agut… Els adjectius elogiosos, que ell tant defugia, podrien allargar aquesta introducció línies i més línies. Per a retratar aquell home alt amb la cigarreta sota el bigoti, hem optat per una fórmula que ell també va fer servir en una de les seves obres més destacades: el diccionari. Us convidem a passejar pel món de Joan Fuster, de la a a la ve doble. (Les citacions han estat extretes d’articles, llibres, entrevistes i cartes.)

[Un diccionari fusterià a quatre mans amb Pere Cardús per a VilaWeb]

Tot enfilant Xammar

xammarLa victòria franquista i la dictadura van estroncar-ho tot. També el periodisme. Avui encara n’arrosseguem la llosa. Deia David Fernàndez que ell no havia conegut Eugeni Xammar a l’institut ni a la facultat, que la seva generació encara pagava el preu de la transició (‘no va ser una transició, va ser una transacció’, citant Josep Fontana). Unes hores abans jo feia la mateixa reflexió a un amic. Que he descobert Xammar de gran, que ningú no me n’havia parlat. Amb uns deu anys de diferència, som encara de la generació que diu en David. Vaig aprendre les primeres lliçons escolars amb la fotografia dels reis espanyols penjada damunt la pissarra, amb algun crucifix a la paret de l’escola pública i amb professors amb la mà llarga. I parlo de la collita del 83.

Encara en paguem el preu. Continua llegint

Roger Mas i el misticisme de les cançons tel·lúriques

Fa unes setmanes vaig entrevistar el cantautor Roger Mas per a la revista El Temps. Aquesta setmana surt publicada. Em fa molta il·lusió, és la meva primera entrevista publicada i, ni més ni menys que al Temps, una publicació seriosa que respecto molt.
L’entrevista és penjada a la web, però també podeu comprar-vos la revista, eh?


“Cantar Verdaguer i goigs ha servit per treure’m la vergonya”

Roger Mas es despulla de vergonyes en un disc acurat fins al detall més mínim. Els versos de mossèn Cinto Verdaguer obren ‘Les cançons tel·lúriques’, que experimenta amb diverses músiques místiques d’arreu del món, sense descuidar-se les de casa. El cantautor de Solsona hi ha posat cos i ànima, conscient que aquest disc pot trasbalsar, però a ell no el preocupa què pensin els altres.