una entre tants

Preludi.
Anem directes a la 2 de l’Apolo. Dic el meu nom a l’entrada. No em troben a la llista, però quan explico que sóc periodista, la noia fa cara de ‘no cal que em diguis res més’ i em dóna un parell d’entrades. Entrem. ‘Hmmm… Bel, vols dir que és aquí? Veig molts grenyuts però ni un sol ‘gafapasta’…’. Tornem a l’entrada i la noia ens confirma que ens hem equivocat de sala però mira de convèncer-nos perquè ens quedem. ‘Ei, que els See són molt bons, eh?’. Bé, ens ho creiem, però avui teníem previst d’anar a veure Mazoni, així que sortim i fumem mentre esperem que obrin la sala gran.

Fuga.
Jaume Pla/Mazoni va despullar-se ahir a la nit en un concert irrepetible i que passarà a la posteritat en forma de disc en directe. En una sala Apolo plena, en què uns quants vam poder gaudir de l’espectacle asseguts al voltant de tauletes amb les seves respectives espelmes, Mazoni va repassar un disc que es troba pràcticament descatalogat, ‘7 songs for a sleepless night’ (Bankrobber, 2004).

A Jaume Pla li va costar divuit mesos enregistrar aquestes set cançons,
i en va acabar una mica fart. De fet, quan ja en portava sis de fetes,
explica que va decidir deixar la música i posar-se a escriure una
novel·la (‘Vaig pensar que si havia escrit cançons, també podia
escriure una novel·la. De flipat, n’he sigut sempre’). Va passar-se tot
un dia escrivint, se’n va anar al llit i, ‘sense ni tan sols
consultar-ho amb el coixí perquè em vaig adormir de seguida’, l’endemà
es va llevar i va adonar-se que més valia deixar estar la novel·la i
continuar fent cançons. Tot i que no tinc ni idea de les habilitats
d’en Jaume per escriure, m’alegro que no deixés la música; la nostra
vida seria una mica més trista sense bruixes, cercles, plantes que es
moren, apocalipsis, boires, esclatassangs, ni memòries aparellant
mitjons a les fosques.

Ja fos a la guitarra o al piano, Jaume Pla va recuperar aquelles velles
cançons, tenyides de derrotisme, i va fer-nos el regal d’explicar-nos
el secret de cada peça, la motivació, i també algunes curiositats
musicals, com ara que es va inspirar en Bernard Herrmann (compositor de
la banda sonora de Psicosis, entre moltíssimes més) per fer la peça
instrumental del disc.

La cançó ‘In a coma’ parla d’algú que, per no haver de patir, desitja
no tenir amics, fills ni cap mena de relació personal, però s’adona que
viure d’aquesta manera seria com viure una vida de mentida, com estar
en coma. Per això el ritme de la cançó emula el d’un respirador
artificial: shhhhhhhhhhhhhhhhhhhh – shh, shh, shh –
shhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh – shh, shh, shh …

Explicava també Jaume Pla: ‘Ja abans de les ressaques odiava els
diumenges’, dies estranys que semblen condemnats a ‘esperar que arribi
dilluns’ i en què hom passa les hores ‘cansat però sense son’.
D’aquestes sensacions va néixer ‘On Sundays’ (la podeu escoltar aquí sota), la segona cançó del disc
(‘It’s so sad to eat alone […] and I don’t know if I should laugh or
cry, and I’m nervous but I don’t feel like doing anything so I’m doing
nothing’). Una cançó trista i desesperada força idònia per a una nit
d’insomni com pot ser la d’aquest diumenge.

Bis.
Després d’uns quants bisos, per donar temps a fer les còpies de
l’enregistrament, vam rebre l’altre regal de la nit, el disc del
concert, que ens van donar als assistents en sortir. D’aquell regal, en teniu tot seguit un tastet:

*Crònica a quatre mans amb Jordi Salvia, autor de les fotografies.