El pòsit del 12 d’octubre

És 12 d’octubre de 2018 i encara és dia festiu al calendari oficial de les nostres feines de cada dia.*

(*És festiu i pobre de tu que vagis a treballar si ho fas per alguna raó no econòmica com ara de consciència o una bajanada d’aquestes. Si ets un comerç, endavant, que el sistema capitalista t’empara.)

I ho podria deixar aquí, amb un que cadascú tregui les conclusions que li semblin i faci totes les metàfores que se li ocorrin. Perquè podria servir aquesta nímia dada com a punt de partida d’un balanç amarg, justament un any i dos dies després de la no-declaració de la República, de la declaració de vuit segons, de la declaració i suspensió, o com en vulgueu dir, de l’error més gros de l’últim tram del procés, segurament.

Estic massa desorientada per a escriure res sobre els esdeveniments político-parlamentaris de les últimes hores, sóc d’aquest fragment de la població que quan a l’hora de sopar li demanen amb ulls decebuts que com ho veu, diu que mira, ja no entenc res, i aviat desvia la conversa.

A més, és 12 d’octubre, festa grossa a Espanya, que celebra l’anomenada Hispanitat amb exhibició ostentosa de força militar, que commemora la cruel conquesta d’Amèrica, el genocidi, aquell antic Día de la Raza. I encara avui, més de cinc segles després, l’actitud colonialista és evident a banda i banda de l’oceà. És 12 d’octubre i jo penso en Eduardo Galeano.

El penso i el fullejo, ell que va saber narrar tan bé la història de l’Amèrica Llatina. I obro Los hijos de los días per la pàgina del 12 d’octubre i sembla que el sento, amb aquella veu parsimoniosa i les celles enfilades, ‘en 1492, los nativos descubrieron que eran indios…’

 

Podria fullejar-lo més sovint, i segurament em lluiria més el pèl, però amb ell tinc la certesa que, com a mínim, el rellegiré una vegada l’any. I em deixaré acomboiar una mica per aquella prosa que filava prim, que apuntava, que era tendra amb els desprotegits i els ningú, i implacable amb els mesquins i els poderosos, que desterrava històries petites per a narrar la història en majúscules, sense alçar la veu, que explicava poèticament, que abraçava quan calia i galtejava a qui s’ho mereixia, que sacsejava amb suavitat l’ànima i la consciència. I no sé per què faig anar el pretèrit, si tots aquests verbs són ben presents.

L’altrecidi, en va dir, de l’assassinat i la mort d’indígenes en nom d’Espanya i el cristianisme o a conseqüència de la seva arribada a aquelles terres que ja tenien habitants. Passen els anys, passen els segles, i hi ha actituds que no canvien, hi ha una mena de gen colonial que és imbatible al pas del temps. ‘Al principi, el saqueig i l’altrecidi van ser executats en nom del Déu dels cels. Avui es compleixen en nom del Déu del progrés.’ Hi ha el racisme, encara, i una piràmide de classes socials que, com deia Galeano, és de color fosc a la base i clara a la cúspide. Amb aval democràtic.

«De cada dos peruans, un és indi, i la constitució del Perú diu que el quítxua és un idioma tan oficial com l’espanyol. Això diu la constitució, però la realitat no ho sent. El Perú tracta els indis com l’Àfrica del Sud tracta els negres. L’espanyol és l’únic idioma que s’ensenya a les escoles i l’únic que entenen els jutges i els policies i els funcionaris. (L’espanyol no és l’únic idioma de la televisió, perquè la televisió també parla anglès.) Fa cinc anys, els funcionaris del Registre Civil de les Persones, a la ciutat de Buenos Aires, es van negar a inscriure el naixement d’un nen. Els pares, indígenes de la província de Jujuy, volien que el nen es digués Qori Wamancha, un nom de la seva llengua. El Registre argentí no ho va acceptar perquè era un nom estranger.

Els indis de les Amèriques viuen exiliats en la seva pròpia terra. El llenguatge no és un tret d’identitat, sinó una marca de maledicció. No els distingeix; els delata. Quan un indi renuncia a la seva llengua, comença a civilitzar-se. Comença a civilitzar-se o comença a suïcidar-se?»

El genocidi, les petites històries que fan entendre el passat i el present, l’imperialisme, el capitalisme que va descobrir Amèrica el 12 d’octubre de 1492, també els va narrar en aquest article, ‘Cinco siglos de prohibición del arcoiris en el cielo americano’, de 1992. L’hauria transcrit tot sencer, però no tindria gaire sentit (ací, i a moltes altres webs, el podeu llegir). Només un parell de paràgrafs, avui que continuen menyspreant llengües ancestrals fins a fer-les desaparèixer, avui que és 12 d’octubre i hi ha famílies separades per murs de formigó, que encara hi ha un benestar només accessible a pells clares, avui que als discursos xenòfobs no els calen caretes ni edulcorants. Avui que penso en Eduardo Galeano i l’enyoro.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *