una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Missió: esbrinar qui era Manuel de Pedrolo

Deixa un comentari

Durant el procés de documentació per a la biografia de Manuel de Pedrolo, vaig entrevistar-me amb diverses persones que o bé l’havien conegut i hi havien mantingut algun vincle o bé eren estudiosos de la seva obra. Quan ja havia fet unes quantes entrevistes, em vaig adonar de la dicotomia que se’m presentava tot sovint: un dia, un em deia que Pedrolo era, per damunt de tot, un escriptor i que calia destacar la seva obra i el seu llegat literari, més enllà de les seves posicions polítiques, i un altre dia, algú altre em deia que Pedrolo era, en primer lloc, patriota, que aquesta era la cosa més important i que tota la resta anava darrere. Vaig comentar-ho a un dels entrevistats: mireu, és que uns em dieu una cosa, i uns altres una altra, i jo no acabo de veure clara cap de les dues. Ah, Bel, aquesta ha de ser la teva missió, doncs: esbrinar-ho i explicar-ho. Qui era Manuel de Pedrolo?

Un any i mig després, puc dir que és impossible deslligar el Pedrolo escriptor del Pedrolo patriota. Tot i que això de ‘patriota’ a ell no li va acabar agradant gaire. Tampoc ‘nacionalista’. Va arribar un punt, ja de gran, que va decidir d’anomenar-se independentista i avall. Ja m’imagino que qui llegeixi això no es deu haver ni immutat. Ara és la cosa més normal del món. Però quan ell escrivia a les pàgines de l’Avui un divendres de cada dos, no ho era gens, de normal. Per això ell era una rara avis, tan sovint incomprès. Era independentista i se’n feia dir quan ho eren quatre gats clandestins que havien d’esquivar la repressió constant. No, la repressió contra l’independentisme tampoc no és nova.

Però torno a la conclusió, que ja me n’anava. En el camp literari, hi ha molts pedrolos, gairebé n’hi deu haver un per a cada perfil de lector. Tants caps, tants barrets? Tants caps, tants pedrolos. O, hi ha pedrolos per a tots els gustos. Trieu el refrany i el llibre que més us agradi. Ell volia contribuir a posar la literatura catalana al nivell de qualsevol altra literatura, i en això va esmerçar bona part de la seva vida. Estava al dia d’allò que s’escrivia nord enllà i també a l’altra banda de l’Atlàntic. La seva tasca en algunes editorials, sobretot com a traductor, va servir per a introduir a casa nostra alguns dels escriptors nord-americans d’aquell moment, que per primera vegada es llegien en català. I com a home de ploma, va intentar tocar tants pals com va poder o saber.

Va destacar, sobretot, com a novel·lista, i potser per això no se sap tant que també va escriure poesia, i contes, i teatre. I en la novel·la, va anar molt més enllà de la ciència-ficció i de la policíaca, que segurament són els gèneres pels quals és més conegut. Va escriure novel·les de molta càrrega social i política, que li van valdre l’acarnissament de la censura. També de càrrega sexual: ell deia que els humans som sexuals, oi? Doncs la literatura bé havia de reflectir-ho, això, també. Recordem que el van processar per Un amor fora ciutat, una novel·la sobre homosexualitat. És cert que, a ulls d’avui, aquella història ens grinyola per alguna banda, però no podem oblidar que va ser escrita quan ningú no n’escrivia, encara. I aquella novel·la va ser segrestada pel govern espanyol, i Pedrolo, embolicat en un judici absurd durant dos anys, fins que finalment el van absoldre.

Tot això, pel que fa a la literatura diguem-ne més popular, perquè ell pensava que la literatura catalana havia de ser als quioscs. Però també aspirava a una certa alta literatura, si és que es pot fer aquesta distinció. En aquest sentit, el seu projecte més ambiciós i al qual va dedicar anys i anys va ser el cicle de novel·les ‘Temps obert’, que va deixar, precisament obert, en el segon volum del segon llibre. Potser encara espera que algun escriptor li agafi el relleu; aquesta era la seva voluntat.

Era un escriptor modern. Segurament força avançat al seu temps, i potser per això no va acabar d’encaixar-hi mai del tot. Potser per això tampoc no ha passat de moda. La realitat encara necessita Manuel de Pedrolo, i encara pot servir-se’n. Qui sap si perquè escrivia tot sovint sobre les grans qüestions de la condició humana, que són les mateixes pels segles dels segles. Reflexionava molt sobre la llibertat i els seus límits, i aquesta qüestió és present, d’una manera o d’una altra, en moltes de les seves obres. I arribats al 2017, continua tenint la mateixa vigència. No va viure en una època de llibertat, però se la va prendre sempre, en la vida i en l’escriptura.

Pedrolo no volia ser escriptor, volia ser psicoanalista. Va arribar a Barcelona per enllestir el batxillerat i amb la idea d’entrar a la universitat a fer psicologia. Però aquell estiu va esclatar la guerra. I ell es va allistar al front, i allà va començar a escriure. Poemes, un dietari de guerra, una novel·la manuscrita… Sempre deia que la guerra el va fer escriptor. Havent vist tots els mons que va crear, es fa difícil d’imaginar un Pedrolo que no hagués estat escriptor. Però ell ho afirmava convençut: la seva obra era fruit d’un temps i d’unes circumstàncies. Les d’un país que havia estat vençut per la força de les armes i al qual volien anihilar per l’imperi de la llei.

I per això es va fer escriptor. Tot i que no crec que hagués pogut ser res més, ell, per a qui escriure era tan necessari com fumar, que no podia ni sabia fer res més. I aquesta era la seva manera de contribuir a la recuperació del país després de la desfeta. Des de la cultura. Des del pis del carrer Calvet de Barcelona. Des de la màquina d’escriure. Escrivint sempre en català. Traient del magí una història rere una altra, un personatge rere un altre. I ara una peça de teatre, i ara provant la narració curta, i ara experimentant amb la novel·la total.

Ara, de Manuel de Pedrolo i Molina, només n’hi ha un. Un que és suma de molts i fruit de les circumstàncies, però un de sol, al cap i a la fi. Pedrolo estimava el país i la seva manera de demostrar-ho va ser posant-se al seu servei com millor sabia, segurament com únicament sabia: creant històries i personatges. Homes i dones de la societat del moment que vivien les angoixes i les alegries d’aquella època convulsa i que parlaven català.

No es pot deslligar el Pedrolo escriptor del Pedrolo patriota: l’un es deu a l’altre i viceversa. És la modesta conclusió de servidora, després del grapat d’entrevistes i de les lectures de cartes, dietaris i llibres sobre ell i la seva obra que han estat matèria primera i indispensable per a escriure’n la biografia. La resta de conclusions, les deixem per als lectors.

[Article publicat al monogràfic de Llengua Nacional, número 102]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles publicats el 4 d'abril de 2018 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.