Què ens costaria sacrificar-nos

No me’n sé avenir, dic mentre deixo l’abric i la bossa repenjats al respatller de la cadira. Un cafè, si us plau. Sol? Bé, i sucre, si pot ser. Torno la mirada a la col·lega, que decideix entre els cinquanta mil tes de la carta. Què vols que et digui, fa dies que no entenc res. Comentàvem la jugada des de la cantonada. La típica conversa encetada amb un, i què, tu com ho veus?, que serveix més per a esporgar judicis i teories que no per a anar enlloc, però que ai las si no les tinguéssim.

Quan surti publicat aquest article potser ja s’han posat d’acord en l’estratègia i ja tenim programat un ple d’investidura, i potser hauran decidit que sí, que investim Puigdemont, i jo pensaré, és clar que sí, no podem fer res més, o potser hauran decidit que no, que millor un altre, en pro de l’efectivitat amb què tant s’omplen la boca, i jo tornaré a dir, és que no entenc res, i d’aquí a uns dies ja ho hauré començat a entendre i segurament conclouré que d’acord, si ho han decidit així, deu ser que és la millor manera, i confiem-hi per enèsima vegada. Hi ha dies que costa més, de confiar-hi. Però tu, des del teu racó, què vols fer, què vols dir, prou feina tens a entendre-ho, a comprendre-ho tot, sobretot el dolor de què parlava Francesc Serés l’altre dia.

Més enllà de la brúixola que fa el boig i que belluga l’agulla incapaç de fixar una direcció clara, sí que hi ha uns fets ben determinats i determinants, i és a això que m’agafo, són aquestes les coses que recordo, que em recordo, per no oblidar la ignomínia, per tenir clar que, sigui quina sigui la direcció que marqui avui la brúixola, el nord és inequívoc.

Aboco mig sobre de sucre al cafè que treu fum, sí, vam pecar de naïfs. Em sembla que és la primera vegada que ho dic en veu alta. Però no entenc que després de tres-cents anys encara puguem cometre ingenuïtats, encara caiguem en els seus paranys. Ells tenen la força bruta, les lleis, el poder en el sentit més pervers i tirà del terme. Tenen el control, les clavegueres, les rates, els tribunals, els policies, les armes, les garjoles, la lawfare. I quan dic ells vull dir l’estat espanyol, amb el seu govern i les seves institucions, i tots els qui per acció o omissió els donen suport i els deixen fer. Acostuma a passar allò que d’uns ja t’ho esperes, que s’acarnissin amb tu, perquè és la raó de la seva existència, i en canvi, la inacció d’uns altres et decep, i et torna a decebre, i encara mantens un filet prim d’esperança, però no, continuen decebent, i es veu que ja els està bé que ens peguin, que ens empresonin, que ens vulguin prohibir el pensament i la paraula, sense entendre que en aquest pronom ens de la primera del plural també hi són, ells.

Penso cada dia en Jordi Cuixart, penso en Jordi Sànchez, en Joaquim Forn, en Oriol Junqueras. En els barrots i els murs a centenars de quilòmetres de casa. En els ostatges de guerra en què els ha convertit l’estat espanyol. Qui no ho hagi vist encara és que no ho vol veure, que no hi ha més cec que. El silenci còmplice em fa venir basques.

La meva interlocutora reflexiona si no hauríem d’haver tirat més pel dret, que al final vam comprar el relat d’un altre referèndum, recordes? No ho sé, sé que ens vam trencar la cara per fer-lo, ara no ens poden trair, i perdó pel verb. Que vam ser més de dos milions. Les interlocutòries de Forn i Sánchez han posat encara més en evidència que recular no serveix de res, al contrari, encara s’hi rabegen més, els donen força. És el ‘com més cedíem, més malament ens tractaven’ de Rosa Parks. Penso en Jordi Perelló, en Joan Badia, en Jordi Pesarrodona, en les diputades citades a declarar, en Pablo Hasel i la seva dignitat davant el jutge, també.

Embolico picadura de tabac, qui no estigui disposat a anar a la presó, que s’aparti. I això ho dic jo, que sóc tan poruga que l’1-O em vaig fer caqueta només de rebre un whatsapp dient que la Guàrdia Civil era a l’entrada del poble. Però per això escric. Ahir, l’ABC duia en portada que ‘La por d’anar a presó estova l’independentisme’. És això que no entenen, que l’independentisme no s’estova. Que no s’estovaria encara que ens engarjolessin a tots. No ho entenen ni ho entendran mai.

Però és la seva estratègia, perquè no en tenen cap més. Repressió, repressió, desgast i repressió. I si per a això han de pervertir les lleis i les regles de la democràcia i inventar-se delictes i manipular-los –que si el delicte d’odi és pensat per a protegir les minories ara el farem servir per a defensar els nostres agents amb la porra lleugera– i perseguir la llibertat d’expressió i de pensament, doncs ho fan, sense despentinar-se. És que nosaltres, també, ja hauríem pogut escarmentar. I deixar de dir les coses que diem, i deixar de pensar-les, també, que a qui se li acut votar uns podent-ne votar uns altres, colla de demòcrates de merda. De fet, ja hauríem pogut deixar d’existir, després de més de tres segles, torracollons. Què ens costaria sacrificar-nos.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *