Per què ploreu, desgraciades?

Les consideraríem desafortunades, si haguessin estat unes declaracions fetes en un moment calent, sense pensar, passant pel carrer. Però no. Aquests senyors eren asseguts davant una comissió parlamentària, es devien haver preparat la compareixença. Les penoses i insultants comparacions del conflicte catalano-espanyol amb la violència de gènere fan venir gitarada. No sé quantes vegades caldria dir-ho perquè quedés clar, però feu-nos cas, de debò: deixeu estar aquestes comparacions. No sé si us adoneu de com en són, d’ofensives.

Posem-nos en els antecedents més immediats, que són els d’abans-d’ahir. Tot i que de comparacions d’aquest estil, en trobem des del primer dia pertot i arreu. (Normalment en un sentit diferent d’aquestes i més aviat per a denunciar el maltractament que pateix Catalunya, però feu-nos cas, de debò: no cal. No sé quin favor pot fer ni a la causa catalana ni a la feminista.)

Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón és un dels anomenats pares de la constitució espanyola aprovada la segona meitat del segle passat. I aquí pares no és genèric, perquè la constitució espanyola va tenir set pares i cap mare. Aquest senyor va comparèixer a la comissió dita ‘per a l’avaluació i modernització de l’estat autonòmic’ del congrés espanyol. I li va semblar que comparar la situació política de Catalunya amb un assassinat de gènere era tan adient que ni es va immutar, repenjat en els colzes.

‘Si em permeten una broma… No és broma, és seriós, però sembla frívola.’ Mal presagi, aquest començament, només podia acabar amb l’aigua de la galleda fins al genoll. Però va exposar el seu argument amb aquella flegma de qui està acostumat a parlar ex cathedra. I per si dir que els catalans som uns delinqüents i hem de pagar per haver-ho estat, al marge que l’estat espanyol hagi ‘comès errors’ en aquest procés, no fos prou gros i bèstia per si sol, ho exemplifica, misòginament i carca, així: ‘Quan l’assassí compareix davant del jutge, li diu: vostè no ho sap, però la meva dona era insuportable. I el jutge ha de dir-li: sí, la seva dona devia ser insuportable, estic disposat a acceptar-ho, però vostè és un criminal.’ I d’aquesta manera, amb una dona assassinada per un marit feminicida que ho argumenta perquè la dona era insuportable, el senyor pare de la constitució que encara no ha aixecat un mil·límetre els braços repenjats a la taula considera satisfet el símil i l’explicació.

Insuportable.

Les dones assassinades pel fet de ser dones no necessiten que les facin servir com a símils estúpids en un conflicte polític que l’estat reprimeix judicialment i policíaca. Si cal res, és acció. Que se’n parli per actuar en conseqüència, no per utilitzar-les. Que resulta que no en parlen mai, del feminicidi que assetja aquest món on vivim, i quan ho fan, és per a fer-ho servir com a metàfora. Desafortunada i ofensiva.

Però això no és tot. Perquè després va aparèixer un altre pare de la constitució (ves com havia de sortir, la criatura) i advocat defensor de Cristina de Borbón, el senyor Miquel Roca i Junyent, a reblar-ho amb la seva ‘historieta’ particular, que no és sinó la mateixa de sempre, explicada pels de sempre i amb els rols de sempre. Bé, de sempre, no. Perquè les coses ja fa dies que van començar a canviar. Però n’hi ha que encara viuen reclosos en el 1978. Una ‘anècdota’ per destensar la compareixença, va dir. I, santornem-hi, que si el marit i la muller i que si Espanya i Catalunya. I gestos, va dir, que són molt importants. I, per ell, el gest important no és que una dona agafi les maletes i foti el camp de casa i engegui l’home a pastar fang, sinó que el marit maltractador (amenaçar-la de deixar-la sense res, de prendre-li els fills és violència) li digui que encara l’estima i això faci que ella no se’n vagi perquè en realitat només feia veure que se n’anava, la vibra consentida. Vet aquí el conte del senyor Roca: ‘Un marit arriba a casa, i al rebedor hi ha la dona, que li diu que vol separar-se, que ja no aguanta més. I ell li respon: “Però tu què t’has pensat? Et quedaràs sense cotxe, jo em quedaré els fills, no tindràs pensió, ni segona residència.” Llavors, la dona es posa a plorar. “Plora, desgraciada. Tu per què plores?” “Perquè pensava que em diries que encara m’estimaves.”’ Fi de la cita.

Desgraciada.

Tots els clixés masclistes, tota l’actitud i el pensament misògins condensats en el conte del senyor Roca. Del qual hem de deduir que els catalans només necessitem un gest hipòcrita d’Espanya per sentir-nos satisfets i decidir que d’acord, que ens quedem, que tot això era només una manera de cridar l’atenció.

Tot sovint ens trobem personatges que, sense haver demostrat mai tenir cap mínim interès a resoldre la guerra masclista, fan anar símils sobre la violència contra les dones per mirar d’il·lustrar les seves dissertacions sobre el conflicte polític que l’estat espanyol ha convertit en judicial i policíac. En el cas d’aquests dos senyors, la cosa va més enllà, perquè les seves explicacions són les d’algú que té completament interioritzada la violència de gènere com una forma de vida i la justifica. Que n’hi ha prou que el maltractador et digui que t’estima perquè et quedis amb ell. En seu parlamentària. Segones residències amenaçades en dies de time’s up. Qui és que plora?

Ni l’una cosa ni l’altra no calen, de debò. La violència de l’estat contra l’independentisme és prou clara, evident i constant per a no haver de recórrer a estúpides comparacions que si serveixen de res és perquè quedin retratats. Ells i les seves concepcions socials de l’època de la constitució espanyola. Ni Catalunya necessita cap gest cínic d’Espanya que camufli el maltractament polític, cultural, lingüístic, policíac i econòmic, ni a la violència masclista li serveix de res que la hi comparin. I deixeu pas d’una vegada.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *