Fascinats per Irene

Vaig trobar el llibre de Quaderns Crema en una lleixa de la llibreria 3 i 4 de València fa uns quants anys. Feia poc, havia llegit un article de la Laia Altarriba que reivindicava una tal Irene Polo de la qual a mi no m’havia parlat mai ningú. Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Trobar aquell llibre era un senyal evident, oi?, i tenia moltes ganes de fullejar-lo. Avui és ple de cantons de pàgines plegades, frases subratllades i paràgrafs marcats.

La vida d’Irene Polo ja és prou fascinant. L’explicaven bé Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, responsables de treure a la llum aquell recull d’articles i d’esbossar la biografia d’una dona que va exercir un ofici que aleshores era d’homes i, encara més, va reeixir-hi. Sense estudis, nascuda en una família humil on el pare guàrdia civil va morir jove, Polo era totalment autodidacta i va publicar el primer article a tot just vint anys.

Apassionada, sense pèls a la llengua ni pudor. Tot i que va fer de periodista solament sis anys, va esdevenir una entrevistadora i una cronista de primera fila. Una periodista de les que sortien al carrer a buscar la notícia, de les que preguntaven i repreguntaven. I si Francesc Cambó finalment no li concedia l’entrevista, ella en feia una peça, ‘A la cacera de quatre paraules amb el senyor Cambó’, i convertia l’interviu frustrat en un nou gènere.

Un dia entrevistava Buster Keaton i li arrencava un somriure, i un altre baixava a les mines de Sallent per relatar les vagues dels miners. Podia escriure sobre moda i, tot seguit, fer una sèrie de reportatges sobre la FAI que el sindicat va respondre amb comunicats amenaçadors i xops de masclisme. Ara enviava postals romàntiques des d’Eivissa, adés narrava ‘el primer pas del feixisme d’Espanya’ i cobria l’encausament contra els consellers de la Generalitat. Entrevistes memorables a Clara Campoamor, Pío Baroja i el degà dels periodistes, la recerca de Viriat Milanès, confident de Miquel Badia. I podríem continuar els punts suspensius uns quants paràgrafs més.

I l’estil. Hi ha un segell, en dic irenepolià. Hi ha una manera d’escriure que irenepoleja. Directa, punyent i literària. La forma del plural que tant s’ha perdut i que transmet modèstia i respecte, la combinació de l’entrevista directa amb la indirecta, la proximitat que traspua amb l’entrevistat, que com més natural sembla més devia haver treballat prèviament. La Polo és verb i adjectiu, oi tant.

I nom, és clar. Un dels més destacats del periodisme dels anys trenta. Però sobre el periodisme català de la República que tant va excel·lir hi ha hagut un silenci dens i feixuc que tot just ara sembla que comença a trencar-se. El cop d’estat, la guerra i el franquisme van tallar el fil amb aquella generació periodística i cultural. Avui encara hi ha figures i obres massa desconegudes. I Irene Polo n’és una. Aquest 2017 hem commemorat els setanta-cinc anys de la seva mort. Un final tràgic per a una vida viscuda intensament. Diuen que s’havia enamorat perdudament de Margarida Xirgu, i per això va embarcar-se amb la seva companyia fins a l’altra banda de l’Atlàntic (‘de bona gana us seguiríem, admirable Margarida Xirgu’, havia escrit després d’haver-la entrevistada). També diuen que l’amor no correspost va ser el motiu que decidís suïcidar-se. Altres consideren més sensat no simplificar-ho tant, si és que hi tingué res a veure, i parlen de la depressió nerviosa que patia, en bona part pel desànim de l’avenç del nazisme. Una vida acabada sobtadament a tan sols trenta-dos anys, i que alimenta fantasies sobre la seva mort i sobre com hauria pogut continuar la seva vida, si hauria tornat mai a fer periodisme…

Aquella nit del gener del 1936, a l’Or del Rihn, hi eren gairebé tots per a acomiadar la Polo, abans de pujar al vaixell. Perquè s’havia guanyat el respecte i l’admiració dels col·legues.

A Irene Polo, la fascinava el periodisme. A nosaltres ens fascina Irene Polo.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *