I, tanmateix, la gent persisteix

Hem dormit poc i ens hem alçat ben d’hora. A les cinc, dempeus. Negra nit, encara, i plujosa. A la porta del col·legi no para d’arribar gent. Salutacions a coneguts, a veïns, alguns dels quals no hauries dit mai que te’ls trobaries aquí, a gent que feia anys que no veies. Hi ha qui ha baixat de casa una cadira plegable, que el dia serà llarg. Hi ha emoció. Ganes. Alguns seuen a terra i passen l’estona jugant a cartes. Fa olor de xocolata desfeta, l’ha portada la Pilar, la veïna del primer. I a les sis, el so de les gralles que s’acosta: un grup de grallers desperta la ciutat al to de les matines. Els grups de whatsapp treuen fum. Imatges de tractors tallant algunes carreteres. A les set en punt, la gent que quedava dins surt tota a fora: el col·legi ha d’estar buit quan es constitueixi la mesa. Disciplina i rigor. I les urnes, que no arriben? Arribaran aviat. Ahir a la matinada, en J., un dels voluntaris encarregat de la missió, va rebre el missatge amb la localització on havia d’anar-les a buscar. S’espera uns carrers més enllà fins que s’assegura que no hi ha policia per portar-les. Clandestinament, com qui portés un carregament de droga. Però som a l’Espanya més involucionada i antidemocràtica que s’ha vist en dècades, i així és com hem de votar en un referèndum. Quan arriben, silenci inicial, ‘què passa, què passa?’, passadís i, com qui fa les últimes passades d’una llarga marató, aplaudiments fins que són tots dins fora de perill. Diria que són les primeres llàgrimes del dia.

Primer obstacle superat. Els aplaudiments es repetiran unes quantes vegades. Com quan arriba la parella de Mossos d’Esquadra. Qui és el responsable? I els dos centenars a l’uníson: Tots! Se’n van a l’altra vorera a aixecar acta i torna l’ovació del carrer. Ja ha sortit el sol, i de dins vénen a demanar voluntaris per a constituir la mesa: de seguida en són prou i de sobres. Però es fan les nou i la porta no obre. Hi ha neguit, i les notícies corren per mòbil d’un grup de gent a un altre: a Barcelona, la policia espanyola ha començat a repartir sense miraments. ‘Se’ls ha anat el cap!’ I els vídeos que fan enrabiar. ‘Si només volem votar!’ A dins tenen problemes, els han fet caure el sistema informàtic. Finalment, a un quart de deu, neguitosos, decideixen obrir i la riuada de gent enfila cap dins de l’escola. Un apoderat surt i avisa: ho haurem de fer amb boli i paper, amb totes les coses que això comporta. La tensió i els nervis afloren. A vegades només cal un braç sobre l’espatlla. Fins aquí hem pogut arribar, em deixa anar mig derrotat. Però a vegades també n’hi ha prou amb eixugar-se els ulls un moment per recompondre’s. Que no, que encara ens en podem sortir.

La immensa cua avança lentament. Avui havia de ser un dia bonic, però per Twitter corren imatges i més imatges de la brutalitat policíaca. Aquí, de moment, està tot tranquil. I una hora més tard voto, i em fotografio amb el meu germà després de quatre hores de vetllar el col·legi on vam créixer per immortalitzar el moment. Fa un moment, sortia per la porta d’haver votat una dona gran en cadira de rodes que deia: Quina il·lusió, tu! I tornàvem a eixugar-nos els ulls i l’aplaudíem.

Pujo a casa a carregar el mòbil deu minuts i me’n vaig a veure com va la cosa en altres col·legis. Per whatsapp van avisant, aquí falta gent. Jo no sé si el mosso que ha vingut al meu col·legi ha plorat pas perquè des d’on jo era no veia res. Però ha passat en més d’un cas, m’ho expliquen en Jaume i l’Eva amb cara d’al·lucinats: Ha vingut el mosso a avisar-nos de la situació i li queien llàgrimes, Bel! Quines coses que veiem aquests dies. Però l’ambient es va enrarint de mica en mica, a mesura que el cel torna a enfosquir-se i torna a ploure. Rumors i més rumors de l’arribada de guàrdies civils que fan tensar. Voluntaris que surten a dir que entrin a votar els qui van amb canalla i la gent gran. Que demanen que la gent s’ajunti més. Hi ha nervis. I continuen arribant imatges de la violència policíaca a altres llocs del país. Gossos rabiosos. És demencial. Però de camí cap al camp base veig que continua havent cues en tots els col·legis. De Vilafranca del Penedès, en aquest cas, però podria ser qualsevol altra vila del país, diria. Gent que s’arrecera de la pluja mentre espera el seu torn per a poder ficar la papereta dins l’urna. I la veïna que apareix de sobte amb una olla de macarrons per als voluntaris i els resistents.

Aquesta remor que se sent no és només de pluja.

[Crònica publicada a VilaWeb]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*