Una sèrie potser val més que mil articles: ‘The Fall’

Enfilàvem Pelai cap a Urquinaona i Sant Jaume, i ens sentíem fortes, entre tanta altra gent que marxava, alegre i combativa, recordant la revolució imparable de les dones, cridant que cap agressió sense resposta, que la nostra vida, el nostre cos i la nostra manera de cardar no s’agenollava davant del sistema patriarcal, i que no hi érem totes: faltaven les mortes. No era cap miratge, el Vuit de Març, perquè la lluita feminista avança sense aturador, però no vam trigar gaire a tornar a la realitat. Aviat ens en va faltar una més. Aquest cop a Son Servera. I una de ferida, a Nou Barris, a qui l’home va matar el fill que esperava. La llista que es va engrossint, com cada any, també sense aturador. Si aquest degoteig de morts no fossin feminicidis, no crec que hi assistíssim tan impassibles.

Un altre article sobre dones, feminisme, heteropatriarcat, violència masclista? Ja veig com s’encomanen els badalls. Sí, mentre calgui. Però avui no diré gaire més, en boca meva; avui venia a compartir amb qui ho vulgui una sèrie que m’ha semblat de les més bones que he vist darrerament, i que segur que pot fer obrir més els ulls que cinquanta-quatre articles sobre el tema. ‘The Fall’. Un thriller aparentment clàssic, amb una detectiu que ha de pescar un assassí en sèrie a Irlanda del Nord. Però no, és molt més que això; qui ja l’hagi vista (les dues primeres temporades són de fa quatre o cinc anys) segur que hi estarà d’acord. Amb els ingredients necessaris per a atrapar l’espectador a la trama, ‘The Fall’ és el reflex d’aquesta societat que dibuixàvem fa unes línies. I Gillian Anderson hi fa un paperàs que voldríem que la detectiu Stella Gibson fos real i tenir-ne una a cada racó. Bé, de fet, ja en tenim un niu, de Gibsons, a la vida real, i sort d’això.

[No pretenc aixafar la guitarra, però si hi ha algú extremament sensible respecte dels spoilers, que entengui aquest entre-claudàtors com un avís.]

Justament en un gènere cinematogràfic que s’ha caracteritzat per victimitzar i sexualitzar les dones, a ‘The Fall’ hi ha dones fortes, segures, que se’n van al llit amb qui volen quan volen, alliberades i independents. I que han d’aguantar i patir els (pre)judicis de molts homes i d’un entorn que encara pensa que si anaves massa curta, tu t’ho has buscat. En els primers capítols, quan després de tres dones assassinades conclouen que són davant d’un assassí en sèrie, Gibson diu als seus companys: ‘Tots sabem el sexe de l’agressor. No cal que perdem el temps buscant cap dona.’ Així de clar, perquè així és com és. I quan un dels agents i la cap de premsa preparen la nota per als mitjans i ell proposa de dir que les víctimes són dones innocents (totes són independents, mínimament acomodades, amb feines liberals, i assassinades a casa seva), Gibson li etziba una de les frases de la sèrie: ‘Què passa si després mata una prostituta? O una dona que tornava a casa borratxa? O una que tornava tard de nit amb una minifaldilla molt curta? Seran, d’alguna manera, menys innocents i, per tant, menys dignes? Culpables. Als mitjans de comunicació els encanta dividir les dones en verges o vampiresses, àngels o putes. No els hi ajudem.’ Perquè no, no hi ha res en cap dona que la faci potencialment víctima, encara que ens hagin fet creure que si acceptes una beguda d’un desconegut, després no t’estranyi llevar-te sense recordar res. En aquesta sèrie les dones no se senten víctimes, ni les que acaben assassinades ni les que investiguen el cas. Perquè no s’hi han de sentir, perquè no ho són. No ho som.

I si la detectiu no en té res, del detectiu clàssic del gènere, més enllà de la bona intuïció per a atrapar el dolent, l’assassí, Paul Spector, tampoc no és com ens tenien acostumats. No és cap pertorbat desgraciat amb un reguitzell de traumes, sinó un home atractiu, per acabar-ho d’adobar terapeuta, casat i amb dos fills a qui s’estima com qualsevol pare del veïnat. Tots els esquemes, capgirats. I el problema no és que hi hagi un assassí en sèrie, que també, sinó la misogínia de Spector. Perquè no és sinó un fill del patriarcat. I la sèrie mostra això, que vivim en una societat masclista, misògina, i que no totes les violències masclistes són igual d’explícites, però hi són i en totes les esferes de la vida de les dones. Per això la sèrie també posa damunt la taula els perills de la idea d’amor romàntic basat en el sofriment; en aquest cas, el d’una adolescent que faria el que fos per l’home adult a qui admira i que s’aprofita d’aquesta superioritat. Un dels agents, que la nit abans ha anat a veure Gibson i li fot mà insistentment fins que ella ha de treure-se’l de sobre amb un cop de puny, li diu que Spector no és cap ésser humà sinó un monstre. Gibson replica en un altre diàleg d’aquests que et fa prémer la tecla de l’espai i agafar la llibreta: ‘Els homes com Spector són tots molt humans, molt comprensibles. Ell no és cap monstre, és senzillament un home.’ Pam. ‘Jo sóc un home. Espero per Déu no ser gens com ell.’ ‘No, no ho ets. Però així i tot, ahir vas venir a l’habitació del meu hotel sense que jo t’hi hagués convidat, begut, i vas atacar-me.’

M’he trobat amb una sèrie feminista de cap a peus. Que sí, que cada vegada n’hi ha més (apunteu-ne una altra, va, estic generosa: ‘Fleabag’). Però aquesta no només apodera les dones i fot enlaire els estereotips, sinó que et planta davant dels morros el masclisme intrínsec a la societat i les seves violències, de les més evidents a les més subtils.

En un altre moment de la sèrie, el director i guionista, Allan Cubitt, fa aparèixer una citació de l’escriptora i activista Margaret Atwood en boca de Stella Gibson: ‘Una dona, ara no recordo qui, va demanar a un amic per què els homes se sentien amenaçats per les dones. Li va dir que tenien por que les dones es riguessin d’ells. Quan va demanar a les dones per què se sentien amenaçades pels homes, van dir-li: “Tenim por que ens matin.”‘ Perquè no ens morim, ens maten. I ja ho deia la detectiu al començament, podem descartar les dones a l’hora de buscar l’assassí. Per això, cada dia i mentre calgui és Vuit de Març, i alhora, sembla que el Vuit de Març sigui únicament un miratge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *