Dudamel al Palau amb la Simón Bolívar, una visió particular

dudamelM’he desvirgat en això d’escoltar en viu un concert d’orquestra simfònica. Val més fer-ho tard que no fer-ho, oi? L’ocasió no podia ser millor. La Simón Bolívar, amb Gustavo Dudamel al capdavant, al Palau de la Música Catalana. Vaig parlar d’ells fa uns anys en un apunt. De la història i els principis d’El Sistema d’orquestres infantils i juvenils de Veneçuela: donar un futur digne a milers de joves a través de la música, des de l’any 1975. Un projecte exemplar i encoratjador. Dudamel és fill d’El Sistema, i avui, amb tan sols dos anys més que jo (vosaltres també mesureu l’edat dels qui fan proeses a partir dels anys que us en separen?), és un dels directors d’orquestra amb més prestigi i impacte del món. Dudamel ha situat l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar entre les més importants.

Vaig anar al Palau sense haver-me fet cap recollit de cabells ni perfumat. Fins ara hi havia anat a concerts profans. Hi vam anar un cert desconeixement (sóc una escoltadora de música clàssica bàsica), però amb el cap de passerell ben alt. (No, no vam arribar al ‘Això també ho sé fer jo’ mirant el de la percussió.)

La munió de músics va aparèixer a l’escenari amb esmòquings i vestits de nit i va anar ocupant el seu lloc. Teníem el mig centenar de violinistes a un parell de caps de distància. Guaita, allà hi ha una cadira buida. Va entrar l’últim, va mirar els músics i va tocar una nota. La resta s’hi va anar afegint. Què fa? Em sembla que els deu donar el to. Ah… Poc després, aplaudiments en l’entrada de Dudamel fins a la tarima. Com es fa de públic en un concert com aquest, entre abrics de pell i olor de pintallavis? La recepta va ser deixar-se endur, i descobrir que aquí també s’ovaciona amb crits.

Primer van ser vint minuts de ‘Tres versiones sinfónicas’ de Julián Orbón, en tres moviments. Que no aplaudeix la gent, aquí? Xst, que encara no s’ha acabat. Uns segons de silenci entre un moviment i un altre en què ara tossia un i ara tossia un altre. (Per mi que deu ser cosa de la suggestió; això de procurar de no fer soroll fa que quan pots fer-ne, t’esbravis. Tot i que no es dissimularia més la tos quan les cordes dels violins van a tres mil revolucions? Pregunto.) Banalitats a banda, la pèrdua de la virginitat simfònica va ser un goig.

Després van venir setanta minuts de la ‘Simfonia núm. 5, en Do diesi menor’ de Gustav Mahler. Setanta minuts! Doncs se’m va fer curt. Els violins m’omplien els pulmons. I em vaig quedar la major part del concert hipnotitzada seguint els gestos d’en Dudamel. Veure’l era escoltar i entendre cada nota, cada moment musical, i gaudir-ne fins arribar a la pell de gallina. I no, no és cap frase feta sinó literal. La batuta marcant el ritme i la mà esquerra donant entrades com si fossin onades. Els músics el gronxaven i jo em balancejava amb ell, que en els moments àlgids deixava anar algun so gutural. I aquell somriure sorneguer després d’un moviment que l’havia satisfet. (Sempre he tingut la teoria que la gent a qui se li fa un clotet a la galta quan somriu és de bona pasta.)

I de regal –després de minuts eterns d’aplaudiments i d’haver saludat pautadament i repetidament el públic–, ‘Alma llanera’. Amb el somriure permanent, Dudamel i els músics de la Simón Bolívar van deixar-se anar amb l’himne nacional oficiós de Veneçuela, convidant el públic a cantar-lo. Va ser un plaer de més de dues hores. Sense acabar d’arribar a l’orgasme, volent que n’hi hagi més.

Un pensament a “Dudamel al Palau amb la Simón Bolívar, una visió particular

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*