una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Conte de Nadal en tres actes

Deixa un comentari

Em demanaràs que t’expliqui un conte de Nadal i no sabré com posar-m’hi. No m’agraden els finals feliços ni ensucrats ni amb moral. Els diaris van plens de misèria com la que hi havia als contes de Dickens, però als Scrooge de torn no se’ls apareixen fantasmes sinó, com a molt, tercers graus penitenciaris. No hi ha metamorfosis amb esperit de Nadal. Dormen amb la consciència tranquil·la. A tot estirar, l’hi passen un drap amb forma de xavalla. La caritat és el màxim a què arriben, no comptis amb res més. L’home que hi ha a la sortida del metro hi continuarà sent després de Nadal, i ja m’he descomptat dels anys que fa que hi és. Assegut en un racó, passant desapercebut entre nusos de cames que sempre fan tard. Com una venedora de llumins, esperant no haver d’encendre’n l’últim. Tampoc no te’l vull explicar, aquest. Ostres, si jo encara n’arrossego la pena. Que la vida pot ser una merda ja t’ho ensenyarà la vida.

Un dia m’estiraràs de la vora del jersei amb un explica’m-un-conte-de-Nadal i hauré d’improvisar. Tu creus en els àngels? Jo tampoc, però posem-hi una mica d’imaginació. No, no és un àngel com el del pessebre ni dels que porten ales blanques. Aquest és un àngel que és un estel que és llum que és un record que és guarda que és un nom que ja és pols que és un pensament. Ja ho diuen, som pols d’estels, de la pols venim i en pols ens convertirem. Un rastre d’estel perquè hi sigui quan facis cagar el tió, quan muntis les figures del pessebre, quan sentis com els grans es tiren els galets pel cap i poc després s’ennueguen amb les neules de tant de riure. Un àngel que et vetllarà les nits i els dies en un conte amb final obert. I que dormis bé.

Voldràs un conte de Nadal i jo et diré que la vida és bonica però complicada. Que Jesús no va néixer un vint-i-cinc de desembre fumfumfum, però que aquí estem. Que hi havia una vegada molsa, nadales i llums de colors. Et parlaré de taules parades, de iaies que cantussegen amb les mans enfarinades, d’olor de brou i carn picada. Que hi havia una vegada Bonney M i pantalons de pana. Et diré que alcis els ulls, i ens descomptarem de les vides complicades que hi ha sota aquest mateix cel. Ens imaginarem històries i els posarem el final que ens vingui en gana, sense moral ni edulcorant ni felicitat envasada al buit. Que hi havia una vegada flors i violes i romaní.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 25 de desembre de 2014 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.