una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Amb ce de càncer: Epíleg

Deixa un comentari

Avui hauria rebut un whatsapp. ‘Vengo a verte, que he hecho panellets’. A mi només m’agraden els seus panellets. Però ja fa dies que no hi ha missatges al mòbil i enguany no hi haurà panellets. No hi haurà cap ‘Hola, cariño mío’ amb un somriure i un petó. Ni avui ni mai més.

Se’n va anar amb el final de l’estiu, un dia d’olor de terra mullada. Havia envellit de cop. El tractament no funcionava i el seu cos s’anava fent malbé. Primer per dins, després van anar apareixent signes per fora. Feia esforços descomunals per empassar-se quatre cullerades de sopa i alçar-se del llit. Em deixava fer-li massatges a les cames, confiades que les desentumiríem. Suportava la debilitat tot i la temptació de defallir. Però va haver de tornar l’olor d’hospital i les sospites més temudes. Llits ortopèdics, degotadors, nits d’insomni i enuig. El dolor, la impotència i tots aquells tòxics estenent-se per les venes feien que no fos ella del tot. A ella no se li hauria passat mai de felicitar-me l’aniversari. Con lo que yo os quiero, eso no lo olvidéis nunca. La invasió d’una tristesa infinita, el preferir no fer preguntes i el silenci com a refugi.

Em va arribar el dia de sentir dir al metge el que no volia sentir. Va ser la nit més llarga. I aquella maleïda olor enganxada als porus. Què fas quan et diuen que a la persona que més estimes d’aquest món se li esgota la vida? Davant seu fas el cor fort no saps com, l’omples de carícies i, quan no pots més, passes la balda de la porta del lavabo i procures no fer soroll. Cadascú fa el que pot com sap, i a la merda les pel·lícules amb comiats i discursos personalitzats.

He vist morir la meva mare hores després d’haver-li eixugat una llàgrima. He entès la dimensió del refrany de la vida i l’esperança. T’hi aferres fins a l’últim sospir, literalment. Després, un no-res que et fot una puntada de peu a l’estómac i et talla la respiració. I et quedes sense alè fins que un dia et trobes que et costa obrir els ulls de tan inflats com se t’han quedat. Voldries arrencar-te del cervell tota aquella angoixa. T’importen una merda les estadístiques de curació i els avenços. T’hi pixes, en el nou codi europeu contra el càncer, perquè ella hauria tret un dotze sobre dotze, així que, ha!

S’apilonen tantes imatges a la retina que hi veig borrós. Però més endavant els posaré paraules. Li ho dec. Un día tendrás que escribir mi historia. I el meu nebot de seixanta centímetres coneixerà qui hauria estat la millor iaia del món.

panelletsmama

Aquesta entrada s'ha publicat en Matriu el 1 de novembre de 2014 per Bel Zaballa

  1. Meravellós text que m’ha trasbalssat i traslladat tres anys enrera quan vam perdre la mare. Comparteixo el sentiment, és més, l’ he tornat a sentir, com si fos ahir. Avui m’hi refugiaré…

  2. Jo treballava a Anglaterra, de cambrer. Amb 50 anys. Un dia em trobo malament i vaig a urgències. Em diuen que he desenvolupat una malaltia oportunista de la “meva” malaltia. De quina malaltia “meva” em parla? La SIDA, em contesten. El món em cau a sobre. Ploro cada dia durant una setmana i torno a casa dels pares, prop de Girona. Vaig a l’Hospital i començo tractament. Al cap de sis mesos em surt un bulto al coll. Es un càncer, em confirma el metge. Fan les proves. i a les amígdales hi tenia el càncer. metre el bulto al coll era una metàstasi limitada. M’operen. Dolors a la boca insuportables. Arriba a la radioteràpia que semblava res, i he perdut un oïda, no puc obrir la boca més de mig centímetre, el sentit del gust és limitat, i els dolors suportables només amb opiacis.
    Sé que m’estic morint.
    Ja he deixat de somiar, de fer projectes, de tenir il.lusions pel demà. Passejo tot sol amb el dolor, pensant què puc fer. La meva família em donen uns diners que gasto en alimentació, bàsicament verdura i llegums per poder triturar i esperar que a l’obrir la boca per empassar no senti els dolors.
    Això s’acaba.
    Perdre l’esperança, ser una càrrega, sentiments de culpabilitat.
    Els amics m’estimen, però me n’allunyo poc a poc per no fer-los mal i deixar que riguin com fèiem junts però ara sense mi.
    Me’n vaig.
    Un any, dos, tres, no importa. La consciència de que el temps serà curt m’immovilitza.
    No deixaré res als altres? Què puc aportar-los que em doni consol?
    Quin pànic tinc a que arribi el meu dia. No vull patir, ni fer patir als que m’estimen.
    No ho podré evitar, i la depressió em corca per dins. Per fora també ja s’intueix la meva decadència fisíca.
    Acceptar-ho.
    I mentestant llegir. Seguir el procés que il.lusiona als meus tot i que potser jo ja no el visqui. Buscar un llibre sobre els Humans, sobre l’evolució, per sentir-me una formiga i saber que la vida continuarà sense mi.
    La meva vida no importa a ningú més que al meu entorn proper.
    Però les llàgrimes dels altres amb les pèrdues de qui més han estimat, no són només consol sinó empatia i enveja per la vida dels que quedareu encara molts anys.
    Us animo a viure i a emocionar-vos per qui estimeu. Una vida sense llàgrimes i emocions, no valdria la pena.

  3. Amb c de “cor”, a c de “coratge”, amb c de “com estàs hui, nena?”, amb c de “com t’ha eixit l’examen”, amb c de cuirassa per a guarir ferides del cos i de l’ànima, amb c de l’estima malgrat tot i tothom i fins a la fi i més enllà

  4. Jo vaig estar un mes aixecant-me a les sis per tenir hores per escriure, abans d’oblidar-les, les històries que ella m’explicava (era una gran narradora oral). Fes-ho. Rellegir aquesta llibreta és sovint un exercici de memòria imprescidible.

  5. Puc dir tant poc i alhora tant del que has escrit. Jo també vaig viure aquesta lluita amb el meu pare, aquell contacte físic sabent que s´acaba, aquella olor, aquell…. No hi han paraules per descriure el que es viu, i tot i així ho has descrit tant bé… No et conec de rés, peró t´envio una abraçada.

  6. Bel..precioso..en el anterior artículo lo defines a la perfección “una gran putada”
    Escribe su historia..ella estará orgullosisima y para los demás será un placer leerla!!!
    Un bsazo!!!

  7. hi ha paraules que, com a la teva mare, només em surten en castellà. El teu escrit és ‘desgarrador’, i el teu dolor el puc palpar amb la meva mà, sense coneixer-te. Només puc enviar-te força de part d’una desconeguda. Molts ànims.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.