Amb ce de càncer

Fa un temps que a la taula parada hi ha un plat diferent de la resta que es menja a desgana. El racó del marbre de la cuina s’ha omplert de medicaments, i a l’habitació del fons una perruca reposa damunt la calaixera.

Un dia va aparèixer un senyal d’alarma, i nou punxades i tres escàners més tard començava el combat. Et van citar per a les sessions de tractament i et van donar tot de tríptics amb llistes d’efectes secundaris, recomanacions i menjars que no podries tornar a tastar. Saps que has de lliurar batalla i has disposat totes les teves forces per a guanyar-la. Pastilles per a les nàusees, per al restrenyiment, protectors d’estómac, calmants, aquestes cada vuit hores, aquelles altres cada quatre, alternant-les.

Se’t ressecarà la pell i has d’evitar els productes químics, et van dir. T’has familiaritzat amb els sabons ecològics, les cremes hidratants ecològiques, els detergents ecològics i els aliments ecològics. Prescripció: menjar el que toca i beure molta aigua, encara que un sol glop et faci venir basques. Si no tens prou forces no podràs fer la propera sessió, i tu només vols que això s’acabi. Però hi ha dies que el sobreesforç et venç i el plat torna mig ple a la nevera. També hi ha dies bons, cert. Dies que et sembla mentida sentir-te bé i et beus fins l’última gota de tots els minuts.

Quan et trobis recollint el primer manyoc no triguis a tallar-te’ls, et van avisar. Els primers dies no gosaves mirar-te al mirall. Ara ja t’has familiaritzat amb els cabells postissos i els mocadors per quan les visites i el carrer. Reps algun oh-si-no-se’t-nota-gens entre celles pintades i pestanyes de menys, i potser penses que tot fos això.

Hi ha les hores amb agulles enganxades mentre et van cremant les venes. I els dies de després sense forces, amb uns braços i unes cames que es van aprimant. Et rendeixes al sofà i acceptes que et cuinin i et planxin la roba. Costa trobar l’energia quan el sol fet de moure’s es converteix en un turment. Sovint no et veus amb cor de sortir, camines arrossegant els peus, et canses quan arribes al final del passadís, et canses quan fa un minut que ets a la butaca, et canses quan fa un quart que t’has estirat al llit. Al teu voltant no poden evitar un tremolor a l’espinada, i si no et veiessin tan dèbil et sacsejarien amb un crit de no-et-rendeixis que els deixaria muts.

Hi ha ensurts, trucades inesperades i corredisses a urgències perquè t’han fallat les forces. Hi ha els dolors que només tu saps com són d’infernals i les nits d’hospital. Hi ha punxades descomptades, hematomes i tractaments que se’t fan eterns i massa feixucs. Sents que no pots més i escups que per viure així val més no viure. A vegades costa fer el cor fort i no deixar-se arrossegar per la desesperança. Maleeixes el món i engegaries a pastar fang la vida, perquè compleixes fil per randa el teu compromís amb la batalla però saps que no depèn només de tu.

Continues traient forces que desconeixies, i de tant en tant deixes anar algun acudit negre que alleuja la resta. Va, que ja li tens el peu al coll. L’humor pot ser un bon analgèsic, tot i que el drama no te l’estalvien ni tot l’optimisme i el sarcasme junts.

I prou d’eufemismes de llarga durada. Se’n diu càncer, i en el millor dels casos és una gran putada.

18 pensaments a “Amb ce de càncer

  1. josep blesa

    A per ell sense pietat. Tothom tenim algun vestit d’eixos. Depurar l’entorn de les cel-lules fóra l’antídot. Mireu vídeo dr. Bosch i Martí.
    Besades

    Respon
  2. solbalaguer

    Se’n diu càncer, i quan el pateixes tu mateixa, lluites. Se’n diu càncer i el pitjor que et pot passar és que, anys després de sobreviure’l, la teva filla et telefoni per dir-te que ella, també, té càncer. I no hi pots fer res, només esperar que ella també tingui sort, com l’has tingut tu, que continues viva.
    Se’n diu càncer i és una gran putada. Però, quan t’han posat al límit de la teva resistència física, i guanyes, resulta que et tornes invencible. Curiosament, el més difícil de tot plegat acaba sent que, per molt que passin els anys, has d’aprendre a conviure amb aquell diagnòstic, perquè ni un sol dia de la teva vida deixes de recordar, en algun lloc remot del teu cervell, que ets una supervivent. I ets invencible.

    Soledat Balaguer
    Bloc Commonmisery

    Respon
  3. carme.laura

    Un escrit colpidor que descriu la realitat del càncer quan ataca i et defenses. Moltes són les dones i homes “invencibles” que han vençut aquesta batalla i molts i moltes més ho seran. El plat serà un altre cop a taula ple, les rialles acompanyaran les converses, i la vida s’omplirà de felicitat. Sense dubte, l’amor i la força ens fan invencibles. Una abraçada.

    Respon
  4. ginia

    Ho descrius tal com és. Algunes persones se’n surten bé de l’experiència i d’altres no ho poden fer així que les que pateixen aquesta malaltia acostumen a fer un doble esforç, el de sobreposar-se al neguit propi, i fer suportable el neguit dels qui estima i envolten. No és fàcil, és un repte més afegit, i tal com tu redactes la vivència, dedueixo que ets valenta i positiva, i això fa molt perquè aconsegueixis superar el càncer alliçonant, alhora, sobre la vida, les ganes de viure i, si s’escau, també sobre la mort. No en tinc cap dubte, algú que un tumor maligne la va colpir, s’expressava tal qual ho fas tu, i ha esdevingut tot un exemple de dignitat i coherència del sofriment propi i aliè.

    Respon
    1. Bel Zaballa Autor de l'entrada

      Gràcies per les teves paraules, Ginia. Per si s’ha prestat al malentès, al text no parlo de mi sinó d’algú proper, però serveix tot el que dius. Abraçada.

      Respon
  5. Jaume Claramunt

    La cruesa i la dolçor són el doble tall d’aquesta daga esmolada que et deixa sense alè per sempre més. Els qui l’hem viscut de prop i hem perdut qui més estimes, ens retrobem en cada mot del teu text. No és fàcil dir-te res quan has d’encarar una lluita tan colossal, només agrair-te que ens facis recordar que els qui han marxat no ho han fet amb les mans buides.
    Si et puc ajudar en res, ja saps on trobar-me.
    Una abraçada.

    Respon
  6. Jordi (de Manresa)

    Molta sort, però cal ser conscients que no sempre es guanya la batalla, i que de vegades tot el patiment i sofriment és inútil.
    Potser aquest pensament està motivat per la meva experiència personal (pares i germana malalts = tots són morts), però de vegades veig massa triomfalisme en segons quins escrits (que no vull dir que sigui explícitament el teu).
    Per cert, aquesta malaltia també condiciona als que estan aprop, com deus haver pogut comprovar, i de forma molt profunda, jo ja no crec en res des que va morir la meva germana als 48 anys, ara en farà 6.
    Per mi no té cap sentit l’existència de déus o éssers superiors, perquè el què va patir, simplement no té nom, ni cap sentit ni res. També penso que la vida no té cap sentit, que la nostra vida no té cap finalitat i estem aquí per una casualitat.

    Respon
  7. Teresa Costa-Gramunt

    A vegades el dolor ve en forma de càncer. A vegades ve en forma de depressió, a vegades ve en forma d’injustícia humana, s’entén, ja que la naturalesa ho acostuma a ser moltes i moltes vegades, injusta. La vida ve en forma de dolor i d’amor, sempre estem entre dos pols, així és la vida. A vegades requereix una lluita, a vegades demana comprensió, però sempre, sempre, cal buscar i buscar l’harmonia…
    Sigui qui sigui el teu malalt/a -a la meva família hi ha hagut molts càncers i moltes morts-, li desitjo coratge per no defallir, i si defalleix, uns bons braços per abraçar-lo/a.

    Respon
  8. Anna

    Força, assertivitat, valentia, positivisme, pau… amb tot això, amor, fé, carinyo…tot aquest camí tan feixuc, és molt més fàcil de caminar.
    Tanco els ulls i la veig a ella, MAI li va faltar un somriure…
    Gràcies per aquest fragment, no tinc paraules.

    Respon
  9. Clàudia

    Bel, quanta raó tens, se’n diu CÀNCER i s’escriu en majúscules
    Moltes ja hem fet el camí, moltes l’estàn fent, altres malauradament l’hauràn de fer i algunes afortunades no el faràn. Però totes, en algún moment hem tingut molta por, per nosaltres mateixes o per algú que ens estimavem. S’ha de seguir lluitant cada día per mantenir un equilibri en el nostre interior, per poder aconseguir guanyar tot allò que ens proposem… fins i tot al maleït CÀNCER. Endevant i força en totes les parts del camí!!!!
    Et deixo aquest enllaç… En primera persona:) , Recorda que una de les coses importants és l’actitud que agafem davant del que estem vivint. Força i endevant!!!
    http://www.nutrimsalut.com/es/claudia-cancer-de-mama/

    Respon

Respon a carme.laura Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*