El dia de l’O

calendariUn dia va arribar el dia. L’article indeterminat es va definir i va deixar un cercle marcat al calendari de l’O. Si durant tots aquells anys havia disposat d’ells sempre que ho havia volgut, aquell dia es va adonar que ara eren ells els qui havien de recórrer a l’O. Sí, haver de, ja ho deia bé. Prou que ho notava que ho feien amb veu de derrota. I l’O va prendre consciència plena d’allò que fins aleshores li semblava remot, quan es barallava amb el primer pèl blanc de la seva cella sense adonar-se de les taques que els havien començat a sortir a la pell.

Va recordar una vegada, anys enrere, que eren totes dues al lavabo. Ella era a la dutxa i l’O hi havia entrat a fer-la petar. A casa les dones sempre havien compartit la cambra de bany amb la porta oberta; el pudor se l’havia quedat ell. Ella s’eixugava i l’O es va trobar mirant-la diferent, adonant-se del significat dels plecs que hi veia. Però en aquell moment no s’hi va capficar gaire més.

Quan va arribar el dia determinat, la consciència ja no va passar de llarg. Arrugues, taques i pèls blancs podien semblar minúcies, com les fundes de les dents, la dieta sense sal i una fractura a la cama. Però les agulles del rellotge havien anat arreplegant circumstàncies i xacres de tota mena i a dos quarts menys cinc de vuit del vespre les hi van deixar anar totes de cop: Estén els braços, O. Aquí ho tens, pataplaf.

Sempre ho havia vist lluny i ara s’ho trobava a sobre, amb els braços flonjos. Retraient-se de no estar a l’alçada de les necessitats dels qui ho havien fet tot i més des del seu primer dia. De manera que va ficar el seny i un raspall de dents dins la motxilla i va carregar-se-la al damunt. Va aprendre a aturar el cotxe en doble fila, va omplir de receptes imantades la porta de la nevera i va deixar d’apagar el mòbil a les nits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*