una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Dijous divuit

Deixa un comentari

dijousdivuitEm distreia amb les llambordes. Sanefes, línies rectes, cantonades rossegades. Deambulava amb els auriculars posats, tot i que no hi sonava res. Els feia servir d’aïllant, per esmorteir els sorolls. Vaig aturar-me davant del bar on m’havies dut un migdia de novembre. De nou, el record del gust de formatge i mel abans d’entrar-hi. El ritual de cada dia divuit s’havia convertit en rutina. M’asseuria en un racó, treuria una llibreta, allargaria el cafè una hora, me n’aniria repassant amb la mirada totes les taules i en sortiria més encorbada. Però aquell dijous divuit el ritual es va trencar.

Vas haver de dir el meu nom tres cops abans no deixés de fer gargots. M’havia pensat que la teva veu era una simple traïció dels records, com tantes altres vegades. Vaig alçar el cap i et vaig trobar plantat davant meu amb una tassa a la mà, mirant-me interrogant. Sempre has sabut trencar el gel i, amb un somriure, em vas demanar: Què hi fas aquí?, no m’havies dit que no hi tornaries? Aquesta me la sabia: Et vaig dir que només hi tornaria amb tu. I per una vegada vas ser tu qui no va saber què dir. Ens miràvem en un silenci espès, amb els extrems dels llavis tremolosos. Però també en saps, d’aigualir els silencis, i un parell de glops més tard et tenia assegut al costat encadenant històries. Jo et mirava, recordant totes les paraules no dites, tot l’odi que de cop s’havia esfumat, totes les ganes d’oblidar els moments que ara em venien com torrents. T’has tallat els cabells. Aquesta la vaig improvisar: A vegades no n’hi ha prou amb una bona tisorada.

I mentre et mirava callada, assentint amb el cap per dissimular els pensaments, vaig recordar què m’havies dit una vegada, abans de tantes recaigudes. Que estàvem condemnats. Con-dem-nats. L’un a caure i l’altre a aixecar-lo i viceversa. A odiar-nos amb tot l’amor i estimar-nos amb tota la ràbia. A parlar entre parèntesis i acomiadar-nos amb punts suspensius. A fugir-nos i tornar-nos a cercar. A tenir-nos desposseïts. A cantar-nos entre línies i sentenciar-nos a silencis. A donar-nos alè i a ofegar-nos. A deixar-nos ferides de guerra i signar paus de pa amb formatge. A sentir nostàlgia d’un futur infactible.

Vas mirar el rellotge i vas dir que te n’havies d’anar. Vas treure un disc de la bossa: L’has d’escoltar, t’agradarà molt, ja me’l tornaràs. I jo vaig pensar que no, que no te’l voldria tornar, que mentre el tingués sempre et podria anar a trobar. Malgrat tots els oxímorons.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cau de llunes el 29 de juny de 2014 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.