Tot enfilant Xammar

xammarLa victòria franquista i la dictadura van estroncar-ho tot. També el periodisme. Avui encara n’arrosseguem la llosa. Deia David Fernàndez que ell no havia conegut Eugeni Xammar a l’institut ni a la facultat, que la seva generació encara pagava el preu de la transició (‘no va ser una transició, va ser una transacció’, citant Josep Fontana). Unes hores abans jo feia la mateixa reflexió a un amic. Que he descobert Xammar de gran, que ningú no me n’havia parlat. Amb uns deu anys de diferència, som encara de la generació que diu en David. Vaig aprendre les primeres lliçons escolars amb la fotografia dels reis espanyols penjada damunt la pissarra, amb algun crucifix a la paret de l’escola pública i amb professors amb la mà llarga. I parlo de la collita del 83.

Encara en paguem el preu.

Del silenci dels referents a qui el franquisme va emmudir. ‘Sempre m’he considerat estafat. Tant com hauríem pogut llegir!’, es lamentava Quim Torra, que fa anys que rescabala a contravent aquesta pèrdua, desenterrant figures de l’oblit. Torra i Fernàndez, cadascú a la seva manera, des de sengles punts de control, miren de retornar a la superfície un passat a voltes enfonsat. ‘Submarinistes de la memòria’, els definia el company Pere Cardús. I aquest paper és el que van fer tots tres dilluns de la setmana passada en la conferència ‘Periodisme i país. El fil de Xammar’, a Vilafranca del Penedès. Submergir-se i resseguir aquell fil que havia estat tallat i que dècades després alguns van començar a tornar a enfilar.

Una generació de periodistes equiparables amb els de qualsevol altre punt d’Europa. Crítics, lliures, humils, irònics, pedagògics, rigorosos. El periodisme de Xammar, de Just Cabot, d’Irene Polo… La generació ’3C’, l’havia definida Julià de Jòdar: catalanistes, cosmopolites, compromesos. ‘Vam perdre la guerra. I també vam perdre un periodisme –deia Fernàndez–. L’estratègia va consistir a anorrear l’intel·lectualisme d’aquest país, i encara ho tenim pendent.’

Encara en paguem el preu.

Passats uns anys de la transició (de la transacció), periodistes com Barnils, Roig o Sagarra van recollir aquell fil rosegat i brut i van tornar-lo a enfilar a l’agulla. Van ser els primers reivindicadors de Xammar, deia Torra, ‘la primera generació que mira enrere i redescobreix el periodisme pre-franquista’, la tradició periodística catalana republicana. Amb tot, encara no són on haurien de ser, i potser hi té a veure aquesta interessant reflexió de l’editor: ‘En aquest país, hi ha un cànon literari. Per això cada generació va redescobrint els mateixos noms: perquè aquests no entren en el cànon, en allò que hom estableix que s’ha de llegir’.

La memòria és esfilagarsada, i calen sargidors –com aquest dia David Fernàndez, Quim Torra i Pere Cardús– disposats a reteixir-la una vegada i una altra. Encara avui, que continuem pagant el preu de la derrota, de l’intent de destrucció d’una tradició cultural aspirant a l’excel·lència i que ens ha deixat pàgines de delectança. Perquè Xammar també és això, un domini de la llengua que fa que llegir-ne els texts sigui un plaer exquisit. Agafem, doncs, aquest fil que ens connecta amb el passat i ens permet d’entendre el present i mirar al futur. Que, com diu David Fernàndez, ‘l’única estructura d’estat que hem tingut és la cultura’.

Un pensament a “Tot enfilant Xammar

  1. rginer
    Jo encara sóc més gran, molt més, i vaig pagar un preu molt alt. I ara de gran també m’heu fet descobrir vosaltres, joves, en Xammar. Quan de temps perdut, però sempre el trobes. Gràcies.
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*