una entre tants

Bel Zaballa Madrid

A les fosques amb Feliu Ventura

Deixa un comentari

feliuceguesVa ser màgic, únic, i estic conveçuda que tots els qui hi vam ser el recordarem durant molt de temps.

Era una de les recompenses al micro-mecenatge del nou disc: un concert a cegues de Feliu Ventura. La cita (a Barcelona, que també se’n va fer un a València) era a la porta de l’Hospital de l’Esperança. Ens hi vam aplegar una vintena de persones. La Marga va fer a la perfecció de mestra de cerimònies, i ens va convidar a tancar els ulls i deixar-nos endur. I això vam fer…

Les parpelles em tremolaven i havia de fer força per no seguir l’instint de tornar a obrir els ulls. Sentia passes que s’allunyaven. Em vaig dir: ‘Ara algú t’agafarà i se t’emportarà, tu relaxa’t i no obris els ulls’.

Unes mans em van treure les ulleres i em van col·locar un antifaç. Amb absolut silenci, em van agafar delicadament les mans i em van guiar pas a pas. Amb una cura impecable. Escales mecàniques, algun gir, passes. ‘Espera’t aquí’, em va xiuxiuejar un cop col·locada davant d’una paret. Aleshores va començar a sonar un acordió. Jo no sé d’on venia ni cap on anava, perquè amb els ulls tancats la concepció de l’espai és completament diferent. Vaig pensar que devíem ser en algun parc, perquè se sentia olor de plantes. El so de l’acordió va aparèixer per l’esquerra, es va anar acostant fins a passar a prop meu i es va tornar a allunyar.

De nou, fressa de peus que caminen matuserament. I el meu torn. Ara m’agafava el braç algú més alt que abans, i em guiava per uns graons irregulars. Em vaig sentir estúpida, però m’agradava. I qui sigui que va fer de guia va tornar a ser extremadament pulcre. Olor de pins. Graons. Gira a la dreta. Aquelles mans em van agafar les meves i em van fer tocar alguna cosa. Vaig palpar. Una cadira. M’hi vaig asseure.

L’acordió, que havia continuat sonant, va donar pas a una guitarra i a la veu de Feliu Ventura. Començava el concert a cegues, amb una de les meves cançons preferides, ‘Prometença’ de Salvat-Papasseit.

No va ser només un concert amb els ulls tapats, va ser tota una experiència de sons, de tactes i d’olors.

Somriure sense saber si algú et mira. Sentir de cop la veu d’en Feliu cantant-te a cau d’orella. Una mà que t’agafa la teva quan menys t’ho esperes. Olor de ginesta. Una altra mà que t’acarona l’espatlla mentre sona ‘Com la pell de la bresquilla’. Unes mans que et treuen a ballar, i et sents altament sapastre però rius. I un ‘bona nit’ xiuxiuejat mentre Feliu Ventura et treu l’antifaç.

Mires al voltant i t’adones que el lloc que t’havies imaginat on eres no té res a veure amb on ets. No sé per quin mecanisme del cervell m’havia semblat que l’escenari el tenia lluny i baix, com en una mena d’amfiteatre. Res més lluny de la realitat. Érem a la Kasa de la Muntanya. En un pati interior petit, amb en Feliu i en Borja Penalba a dos metres.

I va continuar el concert, amb els ulls ben oberts i les orelles atentes. I només puc dir que gràcies, a Feliu Ventura i Borja Penalba, però també a la Marga, l’Helena, i tots els qui van fer possible un concert inoblidable.

[La foto és de Gemma Boada]

Aquesta entrada s'ha publicat en Música el 6 d'octubre de 2013 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.