una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Trenta

Deixa un comentari

És quan et trobes el futur trepitjant-te els talons. I tu amb xancletes.

És quan t’adones que la majoria dels músics que entrevistes van acabar l’escola més tard que tu. Quan has de fer ‘scroll’ per trobar la teva data de naixement en un formulari. Quan la meitat dels qui publiquen llibres, discos i guanyen premis van néixer als noranta, tu que encara no t’has tret del cap el binomi ‘Abans del vuitanta=adults/anys noranta=canalla’. Quan veus les veïnes a qui feies classes de repàs durant la universitat més altes que tu i amb els pits més grossos. Quan aquells cabells graciosos que t’arrencaves s’han convertit en flocs blancs que maleeixes cada mes i mig. Quan els cabells blancs també apareixen a les celles i prens consciència que un dia o altre te’n començaràs a trobar a la xona. Quan trigues un parell de dies a recuperar-te d’una nit de festa. Quan deixes de riure’t de ta germana per ser tan meticulosa amb el seu cos i passes a demanar-li consell sobre cremetes. Quan els pulmons et diuen que ara ja sí que has de començar a pensar seriosament a deixar de fumar. Quan t’adones que s’ha acabat allò de ‘quan sigui gran faré’ perquè com no t’espavilis, nena, no fotràs res.

I és clar, el quan per excel·lència, en majúscules. El de la puta pressió social. I biològica, ves. ‘Què, no us hi poseu encara? Però quants anys tens, ja? Dona, doncs no hauries de trigar gaire, que a partir dels 35 ja t’has de fer proves i…’. I al teu voltant van apareixent Martins, Arnaus, Pols, Laies, Rocs, Marines, Elois, Janes. I veus que els rellotges no van sincronitzats.
Però ep, deixeu-me en pau, que a mi encara no m’agraden els gintònics! Que pago les meves factures però encara demano a mon pare que em faci la paperassa de la declaració de la renda. Que sé sobreviure però sort en tinc que ma mare encara em prepari carmanyoles.

És com si haguéssis d’agafar el camí de baixada abans no marxi el sol quan amb prou feines has arribat a la meitat del pendent, tu que t’havies proposat de fer el cim. O com si sentissis que has de fer un sprint perquè t’has passat tota la marató mirant les papallones.

Jo no sé si és un invent de psicòlegs per engreixar-se la cartera, però la cosa fins i tot té entrada a la Viquipèdia… Ahà, la crisi dels trenta. Tatxan!

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 9 de setembre de 2013 per Bel Zaballa

  1. Nena pel tema criatures tens temps fins als 40. T,ho dic jo q encara la mama em prepara dinars i el papa em va a fer encàrrecs.
    Salut i memòria!! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.