una entre tants

Bel Zaballa Madrid

De motius, en sobren

Deixa un comentari
Fa dos dies commemoràvem el Primer de Maig, i avui, el dia de la llibertat de premsa. Dues cares de la mateixa moneda, com recorda el Sindicat de Periodistes: ‘Un periodista precari no pot defensar una informació de qualitat davant les pressions econòmiques i polítiques’. El dia d’avui també el teníem encerclat al calendari perquè és quan té lloc la presentació del segon Anuari de Mèdia.cat de temes silenciats. Continuem lligant: ‘El silenci és una forma de censura molt efectiva’, recorda el Grup Barnils en una de les frases del vídeo promocional de la presentació de l’Anuari.

Hi ha silencis. Hi ha censura i, encara pitjor, autocensura. Silencis i censures alimentats per interessos empresarials, econòmics, polítics, i també per la precarietat laboral. Hi ha realitats maquillades, veritats a mitges, mitges veritats i falsedats. Hi ha notes de premsa repicades, hi ha fonts oficials que no cal contrastar, i fets que no mereixen ni una trucada de telèfon. Hi ha l’agenda. Que marquen els qui tenen el bolígraf. Hi ha fets que acaben en breus. Per interessos o per desinterès. Hi ha notícies que no ho seran mai perquè no les haurem anat a buscar. Hi ha silencis que s’acaben trencant, i que passen de l’Anuari a les portades de tots els diaris.

Hi ha el deure d’elaborar una informació veraç i contextualitzada, i hi ha les rutines d’omplir espais i minuts. Com sigui. Hi ha rodes de premsa que no són sinó discursos on es menysté la tasca dels periodistes i i la funció del periodisme. Sense preguntes no hi ha cobertura, però continuem cobrint sense preguntes i cobrint no-notícies. Hi ha becaris il·lusionats i empresaris aprofitats. Hi ha veterans savis amb la marca de la puntada de peu al cul. Hi ha qui difumina la barrera entre ingressos publicitaris i línia editorial. Hi ha qui es tapa el nas recordant el codi deontològic, i qui compta el temps que pot aguantar sense cobrar. Hi havia mitjans de comunicació que ja no hi són. Hi ha qui aplaudeix en Puyal quan recorda que la nostra funció és servir les persones, i qui l’endemà ja se n’ha oblidat.

Hi ha motius de sobres per queixar-nos i per deprimir-nos. Però abans d’enfonsar-nos, val la pena repetir-se aquella frase… ‘Deixem el pessimisme per quan vingui un temps millor’. Que tot aquest reguitzell de penúries esmentades també són motius per reivindicar la dignitat del periodisme. Perquè encara hi ha il·lusió i molta dignitat. Hi ha qui encara surt a buscar, qui manté intacta la seva independència i qui té clar que el periodisme es deu als ciutadans. De motius per aguantar i tirar endavant, també en sobren.

[Article publicat a Mèdia.cat]

Aquesta entrada s'ha publicat en Comunicació el 3 de maig de 2012 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.