La història del meu nom

Potser si un dia no hagués llegit aquell llibre d’en Folch i Torres avui no em diria Bel. O potser sí, qui sap si altres camins m’hi haurien portat. El cas és que les meves circumstàncies són aquestes: Tenia tretze anys, i aquell curs de vuitè d’EGB vaig guanyar els Jocs Florals de l’escola amb un relat que sóc incapaç de recordar. El premi que vaig rebre va ser el llibre ‘Les aventures del pobre Friquet’, de Josep M. Folch i Torres.
Recordo devorar-lo, i plorar. Aquell xaval era un autèntic desgraciadet. Pobre, i tant! Tenia una amiga, la Bel, la filla de l’amo i de qui estava enamorat. Quan vaig llegir el nom per primer cop –no l’havia sentit mai abans– vaig pensar, mira, és bonic. Més endavant vaig descobrir que la Bel es deia Ana Isabel, o Maria Isabel, o algun nom compost d’aquesta mena, no ho recordo bé. I vaig pensar, mira, Isabel, com jo. I vaig decidir que jo també em volia dir Bel, que m’agradava molt més que no el nom amb què m’havien batejat ni l’escurçat amb què em cridaven a casa i a l’escola.

No vaig tenir gaire èxit amb el canvi de nom. Vam anar a l’institut i allà només vaig aconseguir que m’anomenéssin Bel una companya de classe, la Diana, i el professor de Tecnologia, que si estava de bones em deia Bel i si m’havia de cridar l’atenció ho feia amb un ‘Zaballa, calla’.

Va arribar la facultat, el canvi d’aires, nous amics, el grup dels Bandais amb el Cesk i mica en mica vaig anar imposant el meu nom nou. Al principi es feia una mica estrany. Fins que un dia em vaig adonar que ja em parlava a mi mateixa dirigint-me com a Bel. Ostres, Bel, què fas. Bel, ara sí que l’has cagat. Vinga, Bel, que te’n sortiràs. I coses d’aquestes que es diu la gent a sí mateixa. Ja fa uns quants anys que sóc la Bel, el nom que em fa girar el cap si el sento cridar pel carrer.

I aquesta és la història del meu nom en el meu cas. Em dic Bel perquè un dia vaig llegir les aventures del pobre Friquet.

3 pensaments a “La història del meu nom

  1. Uff
    Mira! ara m’ha agradat la història 🙂
    Em sembla curiós poder decidir el teu propi nom, jo que amb Jordi no hi ha res a fer, ni diminutius ni mandangues. Pendre la decisió de fer-te dir d’una altra manera, i a més per un llibre que va arribar casualment a les teves mans, mira, m’ha agradat això 🙂
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*