una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Al replà de l’escala [Cinc]

Deixa un comentari

Després d’aquells mesos d’episodis gairebé esquizofrènics, va venir una certa calma. El timbre va deixar de sonar tan sovint i no hi havia interrupcions al replà. També el Vladi semblava més manso que mai. Vaig arribar a pensar que no li hagués passat res a la senyora Hermínia, però el llum de la seva cuina continuava encenent-se, i la sentia rondar per casa seva. Parets de paper, ja se sap.

El dia que el Vladi va desaparèixer vaig tornar-me boja un altre cop. Després d’hores de no sentir-lo, vaig decidir buscar-lo, no fos cas que s’hagués quedat tancat en algun calaix o un armari. Vaig buscar per tots els racons imaginables. Ni rastre. Vaig arribar a la conclusió que només podia ser a un lloc. Però quan estava decidida a trucar al timbre de l’Hermínia per demanar-li si en sabia res, vaig sentir un mèu que venia del darrere: el Vladi entrava en aquells moments per un forat de la finestra de la bugaderia, al costat de la cuina. No me’n sabia avenir. D’on punyetes venia? Vaig inspeccionar la zona, i vaig descobrir un petit sòcol que durant tots aquells anys m’havia passat desapercebut i que resseguia les parets de l’edifici per la banda del pati de llums. Si algun veí tenia la finestra oberta, el Vladi podia entrar-hi hàbilment.

Misteri resolt. El Vladi visitava la senyora Hermínia quan li venia en gana. El per què ella no m’ho havia dit mai, me’l podia imaginar.

Malauradament, aquí no acaba la història.

Al replà de l’escala:
U.
Dos.
Tres.

Quatre.

Aquesta entrada s'ha publicat en Al replà de l'escala el 1 de març de 2012 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.