una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Al replà de l’escala [Quatre]

Deixa un comentari

Recordo una matinada que em vaig despertar per culpa del mal d’ovaris. Vaig anar cap al lavabo, vaig obrir la farmaciola per agafar una pastilla i me’n vaig anar cap a la cuina a buscar un got d’aigua. La finestra és translúcida, dóna a un pati de llums. A l’altra banda, el llum de la cuina del davant era encès. Sí, a aquelles hores…

S’hi divisava de manera deforme una silueta asseguda en una cadira. Em va agafar un calfred i vaig optar per anar a les fosques. Era impossible que em veiés, però tenia la sensació que, d’alguna manera, m’observava. Que em vigilava. Vaig tornar corrents al llit, cosa que em va costar un bon blau al cantó esquerre del front. Em vaig arraulir tant com vaig poder i em vaig tapar amb el cobrellit fins dalt de tot, fent un foradet amb el dit per deixar passar l’aire a l’alçada del nas. Estava tan exaltada que pràcticament vaig oblidar-me dels cops de puny que em fotien els ovaris.

Al replà de l’escala:
U.
Dos.
Tres.

Aquesta entrada s'ha publicat en Al replà de l'escala el 29 de febrer de 2012 per Bel Zaballa

  1. Bel, em fa gràcia llegir això… Potser perquè estic escrivint un conte que m’hi fa pensar. En el meu cas, el protagonista és qui observa, però! I el subjecte observat és una veïna… Crec, però, que serà una mica diferent, la història. La teva, la començo a intuir, però potser m’equivoco i m’acabaràs sorprenent i deixant amb un pam de nas!!! És cert, tot això que expliques? petonets!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.