Al replà de l’escala [Tres]
Deixa un comentariDurant aquell temps em vaig sentir observada constantment. Quan arribava a casa, mentre feia girar la clau, sentia la seva mirada clavant-se al meu clatell a través de la porta de casa seva. I si ens sentia perquè sortíem de casa xerrant, obria la porta de seguida per saludar-nos i explicar-nos vés a saber quines històries.
Un dia se’m va escapar el gat quan sortia de casa. Va sortir corrents, va travessar el passadís, va derrapar en arribar al final i després se’n va anar cap a la porta del davant i i es va posar a ensumar-la. Ella la va obrir de seguida, i el Vladi hi va entrar de pet. Vladi!, vaig cridar. Però el gat ja havia desaparegut. Cago’n la puta. Deixa’l dona, no passa res. Mira, si vols me’l quedo mentre ets fora, em va dir. Sí, home! Segur que aquella bruixa es volia quedar el meu gat.
I com és que hi havia entrat tan decidit, poruc com era? No era la primera vegada que hi entrava, estava clar. Em vaig emprenyar com una mona. Moltes gràcies, senyora Hermínia, però no cal, de debò. Vaig fer el gest d’entrar, amb la intenció d’anar a buscar el Vladi, però la dona em va barrar el pas. Ja hi vaig jo, espera’t aquí. Era una vella indefensa i borratxa, però aquella mirada i aquell fil de veu em van espantar. Al cap d’un moment va tornar amb el Vladi als braços. Sorprenentment plàcid. No podia deixar de pensar que el Vladi havia estat a casa la senyora Hermínia altres vegades i em bullia el cap de pensar com podia haver estat. El deixava passar quan s’escapava? Però bé hauria d’haver trucat al timbre per tornar-nos-el… Potser ho havia fet, i havia deixat passar el Vladi dissimuladament? Pitjor encara, tenia claus del pis? Buf, prou!