una entre tants

Al principi em vaig pensar que es devia sentir sola. Que venia a veure’ns perquè volia una mica de companyia. No és que sentís compassió, només mirava d’entendre-la, potser per evitar d’emprenyar-me cada cop que veia a través de l’espiera aquella dona plantada davant de la porta de casa. A mi no m’han agradat mai les visites sense concertació prèvia, i el sol fet de sentir el timbre ja m’emprenya. Però quan el timbre sona insistentment no tens més remei que deixar estar el que feies i atansar-te a la porta. Durant unes setmanes el ritual era sempre el mateix, amb petites variacions.

Sóc al sofà. Sona el timbre. L’ignoro. Sona dos cops més. Miro per l’espiera: ella amb una plata de carxofes.
Sóc a l’ordinador. Sona el timbre. L’ignoro. Sona dos cops més. Miro per l’espiera: ella amb un bol de confitura.
Sóc a la cuina. Sona el timbre. L’ignoro. Sona dos cops més. Ella amb un gerro i flors blanques.
…

Normalment es presentava amb una bata gruixuda de color marró i sabatilles de feltre. Els cabells despentinats, amb unes bosses fosques sota els ulls, i un somriure que mai no acabava de desxifrar. Em deia, Hola, no sabia si hi éreu, però com que he vist llum… I jo ja notava el tuf que emanava el seu alè. Conyac, crec. A vegades, el gat treia el cap en sentir-nos a la porta… I au, Que quin gat més bonic, que si jo a la masia en tinc molts, que sempre m’han agradat tant els gats. I vinga a fer-li moixaines. I ell, estranyament, es deixava fer.

Al replà de l’escala:
U.