una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Al replà de l’escala

Deixa un comentari

Al replà de l’escala hi ha una rascada a la paret i una taca seca al terra.
Perquè totes les vivències deixen un record o un altre.

U.

Em vaig trobar el senyor Joan donant voltes pel replà. S’havia deixat les claus de casa i esperava que arribés la seva muller. Entreu i espereu-vos dins de casa, li vaig oferir. No, no, vull ser aquí quan arribi aquella pècora. Els havia sentit cridar algun cop, però em va sorprendre sentir un home de vuitanta anys, i amb aquell posat tan fràgil, parlant d’aquella manera, amb cara de fàstic, de la dona amb qui vivia.

No el vaig poder convèncer ni tampoc no sabia dir-me el telèfon del seu fill. Em va demanar que li deixés una cadira i que no patís. Així que li vaig treure una cadira al replà i li vaig dir que havia de sortir a fer uns encàrrecs, però que en J. era dins de casa, que fes el favor de trucar al timbre si necessitava res. Quan vaig tornar, l’home estava assegut al costat de la porta de l’ascensor fent guàrdia. Només li faltava el rifle. Com que no hi havia manera de fer-lo entrar a casa, vaig seure a l’escala, al seu costat. Em va explicar que estava malalt. Venia de l’hospital. No sé quina malaltia tenia. Va tapar-se la boca amb un mocador mentre tossia, i en acabat, em va dir, Veus?, i em va ensenyar el mocador tacat de sang. Collons… Senyor Joan, entreu a casa. Seieu al sofà, i ja estaré pendent si arriba la vostra dona. Que no, que segur que si arriba i no hi sóc, entrarà i es tancarà a casa perquè jo no hi pugui entrar. Estava paranoic. O això em vaig pensar jo en aquell moment. L’Hermínia va arribar al cap d’una estona. I tan bon punt es va obrir la porta de l’ascensor, ja es van començar a cridar. Que què hi fots aquí, i tu on collons eres, que ja et vaig dir que aniria a la perruqueria, que a mi no m’havies dit res, que per què has estat molestant aquesta noia… Ei, no passa res. La dona em va donar les gràcies. Vaig entrar la cadira cap dins i vaig tancar la porta.

Va ser l’últim cop que vaig veure el senyor Joan. Poc temps després, vam coincidir amb l’Hermínia a l’ascensor i ens va dir –mig cridant, perquè sordejava– Recordeu aquell rondinaire que tenia a casa?, doncs ja no hi és; es va morir una nit mentre dormia. Ja estava molt malalt, i un dia, simplement, no es va despertar. Li vam donar el condol. Si necessiteu res, ja sabeu que som a la porta del davant.

Si hagués sabut les repercussions d’aquella maleïda frase de cortesia…

Aquesta entrada s'ha publicat en Al replà de l'escala el 26 de febrer de 2012 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.